Imatges que encisen, estètica que encanta i música sublim. És innegable l’encanteri que ofereix el Rèquiem de Mozart estrenat ahir al Liceu, tot i que el nom de l’espectacle porti a equívoc. La moda de dramatitzar obres concebudes per ser interpretades en concert, com la popular i inacabada missa de difunts del geni de Salzburg, respon a una lícita recerca d’un artista, més encara quan la proposta ven entrades al tractar-se de peces amb tirada a taquilla com aquesta. Si l’esforç –i el pressupost– que suposa aquest tipus d’espectacles resta un lloc en la programació liceista a un dels centenars de títols operístics o de sarsuela que espera ser recuperat, en aquesta ocasió ha valgut la pena tot i que no s’estigui parlant del Rèquiem de Mozart, sinó del de Romeo Castellucci.
Imatges que encisen, estètica que encanta i música sublim. És innegable l’encanteri que ofereix el Rèquiem de Mozart estrenat ahir al Liceu, tot i que el nom de l’espectacle porti a equívoc. La moda de dramatitzar obres concebudes per ser interpretades en concert, com la popular i inacabada missa de difunts del geni de Salzburg, respon a una lícita recerca d’un artista, més encara quan la proposta ven entrades al tractar-se de peces amb tirada a taquilla com aquesta. Si l’esforç –i el pressupost– que suposa aquest tipus d’espectacles resta un lloc en la programació liceista a un dels centenars de títols operístics o de sarsuela que espera ser recuperat, en aquesta ocasió ha valgut la pena tot i que no s’estigui parlant del Rèquiem de Mozart, sinó del de Romeo Castellucci.
Imatges que encisen, estètica que encanta i música sublim. És innegable l’encanteri que ofereix el Rèquiem de Mozart estrenat ahir al Liceu, tot i que el nom de l’espectacle porti a equívoc. La moda de dramatitzar obres concebudes per ser interpretades en concert, com la popular i inacabada missa de difunts del geni de Salzburg, respon a una lícita recerca d’un artista, més encara quan la proposta ven entrades al tractar-se de peces amb tirada a taquilla com aquesta. Si l’esforç –i el pressupost– que suposa aquest tipus d’espectacles resta un lloc en la programació liceista a un dels centenars de títols operístics o de sarsuela que espera ser recuperat, en aquesta ocasió ha valgut la pena tot i que no s’estigui parlant del Rèquiem de Mozart, sinó del de Romeo Castellucci.. El Gran Teatre comptava amb un as a la màniga per evitar controvèrsies: el geni del director teatral italià, aquí debutant però ja consagrat gràcies a muntatges que mai deixen indiferent. El seu Rèquiem convenç per la riquesa de les solucions estètiques, pel ritual que en la seva reinterpretació redirigeix la finitud de les coses i de les persones brindant a la famosa missa de morts nous horitzons al capgirar-la, apuntant més aviat a una oda al pas del temps i a la mort en un recorregut per cultures i pobles amb una banda sonora ben escollida. No falta el moment épatant, com quan en el Recordare s’utilitza una nena per al joc ritual, cosa que resulta fins i tot violenta.. Autor de l’escenografia, del vestuari i de la il·luminació, Castellucci no es limita a plantejar una acció dramàtica duplicant la durada del Rèquiem mozartià valent-se d’altres obres de l’autor que li vinguessin bé: també opta per la dansa, la de la coreògrafa Evelin Facchini, que dona canya immisericordiosa al Cor del Liceu, obligat a cantar ballant i en incòmodes postures en un autèntic tour de force que el grup aprovava amb nota mentre Giovanni Antonini s’esforçava per extreure l’agilitat i la transparència necessàries d’una adequada Simfònica liceista, això sí, poc flexible en els passatges més ràpids. Dels entregats solistes van destacar la mezzo Marina Viotti i el nen soprano David González –fantàstic en el Solfeig en Fa i en l’In paradisum–, així com els esforçats Anna Prohaska, Levy Sekgapane i Nicola Ulivieri. El públic va decretar un èxit rotund.
