«Aquesta fornícula de la Mare de Déu amb el Nen no és només una obra d’art; és una expressió profunda de bellesa, ofici i ànima. És impossible contemplar aquest vitrall sense sentir-se tocat per la seva llum, pel seu color, pel seu silenci eloqüent que parla directament al cor». Qui així s’expressa admirada no és una veu qualsevol, és la de la doctora en Història, M. Joana Virgili Gasol, membre del Corpus Vitrearum Medii Aevi i reconeguda investigadora d’art medieval i de vitralls. Ho fa després de contemplar el treball de reconstrucció de la fornícula inèdita que devia lluir el temple al segle XIV, un treball creat per Orós al taller de Castelló d’Empúries i seguint les tècniques antigues. Aquesta obra, de tres metres de llarg i dos d’ample, culmina molts anys de recerca, estudi i mestratge que li han permès determinar que el mestre Gauter de Borna va completar, entre els anys 1303 i 1316 tot el conjunt que, com moltes altres catedrals i esglésies gòtiques europees del seu temps dedicades al culte de Santa Maria, també lluïa, a la part superior perquè la veiés tothom.
«Aquesta fornícula de la Mare de Déu amb el Nen no és només una obra d’art; és una expressió profunda de bellesa, ofici i ànima. És impossible contemplar aquest vitrall sense sentir-se tocat per la seva llum, pel seu color, pel seu silenci eloqüent que parla directament al cor». Qui així s’expressa admirada no és una veu qualsevol, és la de la doctora en Història, M. Joana Virgili Gasol, membre del Corpus Vitrearum Medii Aevi i reconeguda investigadora d’art medieval i de vitralls. Ho fa després de contemplar el treball de reconstrucció de la fornícula inèdita que devia lluir el temple al segle XIV, un treball creat per Orós al taller de Castelló d’Empúries i seguint les tècniques antigues. Aquesta obra, de tres metres de llarg i dos d’ample, culmina molts anys de recerca, estudi i mestratge que li han permès determinar que el mestre Gauter de Borna va completar, entre els anys 1303 i 1316 tot el conjunt que, com moltes altres catedrals i esglésies gòtiques europees del seu temps dedicades al culte de Santa Maria, també lluïa, a la part superior perquè la veiés tothom.
«Aquesta fornícula de la Mare de Déu amb el Nen no és només una obra d’art; és una expressió profunda de bellesa, ofici i ànima. És impossible contemplar aquest vitrall sense sentir-se tocat per la seva llum, pel seu color, pel seu silenci eloqüent que parla directament al cor». Qui així s’expressa admirada no és una veu qualsevol, és la de la doctora en Història, M. Joana Virgili Gasol, membre del Corpus Vitrearum Medii Aevi i reconeguda investigadora d’art medieval i de vitralls. Ho fa després de contemplar el treball de reconstrucció de la fornícula inèdita que devia lluir el temple al segle XIV, un treball creat per Orós al taller de Castelló d’Empúries i seguint les tècniques antigues. Aquesta obra, de tres metres de llarg i dos d’ample, culmina molts anys de recerca, estudi i mestratge que li han permès determinar que el mestre Gauter de Borna va completar, entre els anys 1303 i 1316 tot el conjunt que, com moltes altres catedrals i esglésies gòtiques europees del seu temps dedicades al culte de Santa Maria, també lluïa, a la part superior perquè la veiés tothom.. Quan Miquel Orós va iniciar el camí per desxifrar aquest misteri, es va trobar que ja existien estudis previs del programa Corpus Vitrearum de Catalunya. A parer d’Orós, però, en el cas de Castelló, l’estudi es va fer «molt a correcuita» i sense massa encert. El seu ha estat el no tenir pressa i una gran dedicació i rigor. Virgili descriu a la perfecció aquest treball: «Ha dut a terme una tasca forense admirable desgranant minuciosament l’obra esmicolada i dispersa, víctima de restauracions maldestres, estudiant-ne cada fragment, identificant colors, formes i proporcions amb un respecte absolut pel llenguatge original». Orós ho ha acompanyat de l’anàlisi de la documentació històrica i la cerca de paral·lelismes amb les grans catedrals gòtiques dedicades a Santa Maria. Segons Émile Male, des del segle XI el culte a la Verge s’expandeix per tot Europa. «És la reina, és la mare», descriu Orós. De fet, en tots aquests temples, el que havia de veure el pelegrí en entrar era la Verge amb el Nen.. «Aquesta fornícula de la Mare de Déu amb el Nen no és només una obra d’art; és una expressió profunda de bellesa, ofici i ànima». A l’inici de la investigació, Miquel Orós es va trobar amb 21 panells que volien representar moments de la vida de Jesús col·locats a la part superior -com es veu ara- dels quals només 13 eren llegibles, és a dir, que s’entenia l’escena, mentre que la resta, «o no eren originals o eren plafons de restes de l’original amb molt vidres afegits al llarg dels anys, vidres opacs blancs de molt mala qualitat». Però una anàlisi més profunda d’un dels vitralls, el C1, ubicat a la part inferior i fet amb restes, que l’estudi del Corpus Vitrearum descriu com «plafó ornamental» sense argumentar-ho, el va fer sospitar que estava davant una peça original del costat esquerre de la fornícula que envoltava la imatge de la Verge i el Nen. Així, dibuixant-ho en paper, va eliminar les peces no originals i va reordenar l’estructura per fer aparèixer la que devia ser la imatge original que, després va replicar a l’altre costat. Orós farà tres versions fins a completar la fornícula sencera i, tot seguit, reconstruir-la a mida. «Quan la vaig acabar em va sorprendre, devia ser veritablement espectacular. Gauter de Borna era un veritable geni. És d’una simplicitat absoluta, amb el domini del blau i ressaltant la Verge. És la puresa», assegura fascinat. No amaga la profunda connexió que sent amb ell, conscient que va poder crear en quinze anys amb els mitjans que tenia i com ara ell mateix ha resseguit les seves passes, fins i tot utilitzant la mateixa pintura que va fer servir i els materials, com el vidre bufat que quan entra la llum «és com un diamant».. Reconstrucció de la fornícula de la Mare de Déu i el Nen de la Basílica de Castelló feta per Miquel Orós. / Cedida per Miquel Orós. D’aquella fornícula original només queda aquest plafó mentre que la resta del conjunt va ser desplaçat a la part superior. Per què? Miquel Orós va trobar la resposta en un treball de mossèn Miquel Pujol qui va transcriure una acta notarial que descrivia com Castelló va patir el 2 de març de 1373 un fort terratrèmol que va causar «un pànic de mort entre els veïns» i va malmetre el conjunt de vitralls: «Devien agafar les peces que sobraven, van fer pedaços, pujant els plafons i deixant la part de baix buida» tal com es veu ara. En trobar-se sense la imatge de la Verge en vitrall, sol·liciten un bloc de pedra i esculpeixen la Mare de Déu de la Candelera, abans, avançant-se a l’elaboració del retaule. Les fonts estudiades permeten establir, amb seguretat històrica i rigor metodològic, explica Miquel Orós, que la imatge de la Mare de Déu de la Candelera de Castelló d’Empúries ja existia i era objecte de culte com a mínim l’any 1384. L’acta notarial de Nicolau Sanglada (1385), el testament de Nicolau Gorini (1384) i el testimoni indirecte del transport d’alabastre (1352). Les dades aportades, assegura, permeten fixar aquest any com a terminus ante quem i obliguen a revisar la cronologia estilística d’una escultura fins ara considerada del segle XV.. En el taller, Miquel Orós observa l’obra que ha fet admirat del que ha aconseguit, però també alerta que caldria protegir els originals que han sobreviscut: «Són el més important i s’estan malmetent». Recorda que anys enrere la mainada jugava a tirar trets als vitralls fent malbé una peça que ell va poder reconstruir gràcies a una imatge antiga feta per Corpus Vitrearum. Altres, que Miquel Orós titlla d’úniques al món, s’han perdut del tot.
