Un retrat al carbonet i un altre a l’oli d’Antonio Machado reposen a l’entrada del taller de José María Guerrero Medina (La Guardia de Jaén, 1942) a Sant Tomàs de Fluvià, un nucli de Torroella de Fluvià. Formen part d’un conjunt de retrats que va crear fa tres anys quan no podia ni intuir el camí que farien i que l’ha dut fins a Cotlliure, on reposen les restes de Machado, i a Baeza, on el poeta va fer estada del 1912 al 1919. Justament, a l’aula on va impartir classes com a catedràtic de llengua francesa a l’institut Santísima Trinidad, llueix, des de fa dues setmanes, un d’aquests retrats a l’oli de l’escriptor que Guerrero Medina ha titulat simbòlicament Estos días azules y este sol de la infancia, els últims versos que el poeta andalús va escriure el 1939 abans de morir a l’exili.
Un retrat al carbonet i un altre a l’oli d’Antonio Machado reposen a l’entrada del taller de José María Guerrero Medina (La Guardia de Jaén, 1942) a Sant Tomàs de Fluvià, un nucli de Torroella de Fluvià. Formen part d’un conjunt de retrats que va crear fa tres anys quan no podia ni intuir el camí que farien i que l’ha dut fins a Cotlliure, on reposen les restes de Machado, i a Baeza, on el poeta va fer estada del 1912 al 1919. Justament, a l’aula on va impartir classes com a catedràtic de llengua francesa a l’institut Santísima Trinidad, llueix, des de fa dues setmanes, un d’aquests retrats a l’oli de l’escriptor que Guerrero Medina ha titulat simbòlicament Estos días azules y este sol de la infancia, els últims versos que el poeta andalús va escriure el 1939 abans de morir a l’exili.
Un retrat al carbonet i un altre a l’oli d’Antonio Machado reposen a l’entrada del taller de José María Guerrero Medina (La Guardia de Jaén, 1942) a Sant Tomàs de Fluvià, un nucli de Torroella de Fluvià. Formen part d’un conjunt de retrats que va crear fa tres anys quan no podia ni intuir el camí que farien i que l’ha dut fins a Cotlliure, on reposen les restes de Machado, i a Baeza, on el poeta va fer estada del 1912 al 1919. Justament, a l’aula on va impartir classes com a catedràtic de llengua francesa a l’institut Santísima Trinidad, llueix, des de fa dues setmanes, un d’aquests retrats a l’oli de l’escriptor que Guerrero Medina ha titulat simbòlicament Estos días azules y este sol de la infancia, els últims versos que el poeta andalús va escriure el 1939 abans de morir a l’exili.. «L’obra de Machado és grandiosa i la seva vida és coherent amb els seus actes», assegura admirat Guerrero Medina. Per a ell, el poeta ha estat sempre «un referent, fins i tot, d’una manera inconscient». Aquesta donació que ha fet a l’Ajuntament de Baeza té el seu embrió més lluny en el temps, en la presentació del llibre d’Andreu Claret, París érem nosaltres, a la Fundació Machado de Cotlliure el 2022. En aquell acte, a Claret el van acompanyar dos amics del pintor. Un d’ells, Antonio Ferrer, va decidir donar a la Fundació una col·lecció de dibuixos de camps de Castella que havien format part d’una exposició de Guerrero Medina als anys 70, inspirada en el llarg poema La tierra de Alvargonzález, de Machado. Aquest gest altruista de Ferrer va empènyer el pintor a fer un dibuix del poeta en carbonet i, més tard, una altra versió d’aquell retrat a l’oli, peces que ell després també va donar a la Fundació de Cotlliure. Però al taller li quedaven quatre obres més de la sèrie i uns altres amics, els col·leccionistes Juan Cruz i María Luisa Puyoles, el van animar a fer una nova donació, que ara s’ha materialitzat, a Baeza, poble on ells van instal·lar fa anys un museu d’art contemporani.. L’artista -al centre i al fons de la imatge- durant l’acte de donació del retrat que s’exposa a l’aula on Machado va impartir ensenyament a Baeza. / Cedida per Guerrero Medina. Guerrero Medina explica que «no volia fer un retrat de Machado tal com tothom el coneix, sinó que volia plasmar el Machado exiliat, víctima d’una guerra fratricida». Per aconseguir-ho, va partir d’una fotografia de petites dimensions que li van fer a l’escriptor quatre o cinc dies abans de morir i que expressa «el patiment i la derrota; és l’exili concentrat en el seu rostre». L’exili és, de fet, un tema que es repeteix de forma constant en l’obra de Guerrero Medina. Fa uns anys l’artista va crear una sèrie de retrats anònims d’exiliats prenent de base fotografies documentals d’aquell moment històric. Aquestes, diu, «no em donaven l’ajuda de l’estètica de la imatge, però sí la motivació, la força i el sentiment».. El retrat al carbonet i a l’oli de Machado que l’artista conserva al seu taller. / Cristina Vilà. Totes aquestes peces han vist la llum en el taller de Sant Tomàs de Fluvià on Guerrero Medina passa llargues hores cada dia. El taller, que havia estat l’estable d’un antic mas, és de grans dimensions i resta banyat en llum. Al centre, dos grans bastidors on les obres van prenent forma. Arreu desborda obra, tant petita com de grans dimensions, sigui penjada a les parets o emmagatzemada en lleixes o desada a terra. És la prova viva de la necessitat imperiosa que sempre ha tingut, i que manté encara, l’artista: la d’expressar. També, a l’ampli altell que recorda una galeria d’art, trobem una sèrie d’escultures, disciplina que Guerrero Medina sent «com un camp molt íntim» al qual retorna, de tant en tant, quan té necessitat: «És com un laboratori d’investigació de l’espai, la forma i el volum del qual, després, sense voler, es contamina la pintura» que és, juntament amb el dibuix, el seu llenguatge principal perquè, diu, té «una sortida més àgil» i li permet que les idees o els projectes no quedin aparcats en un racó del taller. Passejar-s’hi, doncs, és fer un intens viatge per molts moments existencials de Guerrero Medina al llarg d’aquestes més de set dècades creant. «Avui soc molt diferent de fa un any i demà també ho seré, la vida és així», puntualitza.. Guerrero Medina treballant en el seu taller, la setmana passada. / Cristina Vilà. Nascut a La Guardia de Jaén, l’artista va arribar a Catalunya d’infant i es va instal·lar amb la família a l’Hospitalet. Amb dotze anys, abans d’acabar l’institut, va rebre classes del mestre Laforet en una acadèmia nocturna. Als dos o tres mesos, intuint el potencial, el va fer el seu ajudant. Per a ell, aquell mestre, va ser «com un oracle». Potser per això el va seguir quan aquest es va veure obligat a muntar una petita escola en un bar, al mateix poble. Allà, Guerrero Medina aprendria a dibuixar gent en moviment. Als setze anys, la seva idea era entrar a Belles Arts, però com les classes eren diürnes i ell treballava, es va apuntar a la Llotja, l’escola d’Arts i Oficis de Barcelona. S’hi estaria tres anys fins que el professor li va fer la gran pregunta: volia ser pintor o docent? No va dubtar. Va deixar l’escola i va entrar al Cercle Artístic Sant Lluc on va fer la seva primera exposició individual el 1963.. L’obra ‘Garrote’ (1974) de Guerrero Medina. / Guerrero Medina. Quan se sol descriure Guerrero Medina s’utilitza, habitualment, el mot «autodidacta». «Això respon al fet que no he tingut un professor que em digués com fer les coses, sinó que he descobert la pintura per mi mateix. La vida i el temps han estat els meus mestres», argumenta tot afegint que «el sentiment hi ha de ser, però després has de tenir les eines per poder defensar-lo. Si no domines la mà i el pensament, no fas res, perquè la mà és l’instrument». Per a l’artista és clar que «quan dibuixes has de dibuixar el que vols, no el que surti». Cal «dominar la forma» i això implica aprendre la tècnica acompanyada del sentiment. Amb el temps, això l’ha dut a desenvolupar un llenguatge personal vinculat a la desfiguració i que explora el paisatge i la figura humana.. «He descobert la pintura per mi mateix, la vida i el temps han estat els meus mestres». Guerrero Medina és del parer que pots tenir molts referents, «que són vitals perquè ningú ha nascut del no-res, però el més important són les teves experiències personals, les que es queden dins teu i t’enriqueixen». Malgrat tot, els clàssics han estat un referent per a ell i entre tots, escull Velázquez. Explica que, temps enrere, la seva dona, Pilar, el va animar a pintar una sèrie de clàssics. No es mouria en terreny desconegut. De jove, Guerrero Medina va treballar un any en un taller de copista on va aprendre no només a pintar com els clàssics, sinó a admirar-los. D’entrada, la proposta el va dur a fer diverses interpretacions d’obres de Rubens i de Goya, amb les seves pintures negres, però no va ser fins a arribar a Diego Velázquez quan va saber que era allò el que cercava. Va començar, diu, amb l’oli Venus del mirall i es va qüestionar si podria anar més enllà d’una interpretació i pintar Velázquez «com si fos un paisatge, a la meva manera». Això, afirma, «arriba quan et sents lliure». Així va néixer la sèrie Pintant Velázquez dedicada a personatges -alguns secundaris, altres coneguts- que habitaven l’obra del mestre.. Obra de la sèrie ‘Pintant a Velázquez’ (2018) de Guerrero Medina. / Guerrero Medina. «Una sèrie pot ser infinita, però arriba un moment que s’acaba, d’una manera natural perquè vius altres coses que t’interessen. No m’agrada forçar les coses, però tampoc deixar-les a mitges». Potser per això, durant dos anys, va estar pintant «uns vuitanta quadres que són un món de la meva vida interior» i que va descriure com Imatges de la memòria, «una memòria que no és descriptiva, que és abstracta, i que quan li dones sortida apareixen coses que et sorprenen, fins i tot, una imatge que has vist fa anys i que havies oblidat». Aquest exercici és essencial, un «caminar cap a dins d’un mateix on sortiran imatges, que seran pintura».. Obra ‘Fragments de la memòria 16’ de Guerrero Medina. / Guerrero Medina. Abans de marxar a Baeza, Guerrera Medina explica que es va deixar seduir per l’entorn florit de casa seva i ara està a l’expectativa sobre què en sortirà, «si el món interior de la figura, de la memòria s’esvaneix i deixa, de nou, sortir la pintura del paisatge, que és orgànica». Admet que en la seva pintura ell no busca un argument, però sí que ho fa l’espectador inventant-se una història. Això l’ha dut a haver de titular totes les seves peces. «És el moment que s’acaba la pintura i arriba la literatura», conclou. Fent-ho és conscient que dirigeix a qui observa l’obra cap a un camí, «són les històries que els interessa caminar, no pel que m’interessa a mi, que és la pintura». Guerrero Medina creu que avui manca, des de petits, molta cultura visual. Per a ell, mirar l’obra és vital perquè «el que aquesta et diu és el més important». En aquest sentit, l’artista concep «un quadre com un mirall no només del mateix autor sinó també de l’espectador». I molts són els que el miren d’una manera diferent de com l’ha mirat l’artista. «El més important és que la persona tingui la llibertat de sentir sense necessitat d’un títol o de la història que l’acompanya, però això és més difícil i el mercat ho vol posar fàcil».. A banda de la figura, Guerrero Medina també ha explorat el paisatge, tot i que ell prefereix parlar de natura: «Amb el paisatge arribo quasi a l’abstracció, però aquesta, per ella mateixa, no m’interessa. A mi m’interessa una pintura que expressi el que sento». «La pintura bona ja no és ni figurativa ni abstracta, és bona. No m’agraden les galeries que treballen un estil concret, perquè es limiten a una mirada i l’art no és això, és el reflex de moltes mirades».. ‘La retirada 3’ de Guerrero Medina. / Guerrero Medina. I com va arribar a l’Empordà? L’ambient que es respirava a l’Espanya franquista, va empènyer un jove Guerrero Medina a voler marxar a l’estranger «i no tornar mai més», però just acabat el servei militar, va conèixer la que seria la seva dona, el motiu més poderós per quedar-se. La parella ha viscut en molts llocs, però fa tres dècades que van fixar la residència a l’Empordà: primer a Ventalló i després a Sant Tomàs de Fluvià, on no ha deixat de treballar. «Sempre has de tenir el sentiment de començar de nou i assumir el patiment que l’acompanya, però és el camí que has escollit i és el que val la pena. Hi ha gent que viu per guanyar diners i comprar el millor cotxe, però per mi la felicitat és dedicar-me a pintar una vida rica d’allò que no es pot comprar amb diners», conclou.
