L’any 1984, a Terrassa, Jaume Canyameres li va organitzar al seu amic Josep Bartolí (1910-1995) la que seria la seva primera exposició al país després de la dictadura. En aquella mostra s’exhibia l’últim exemplar que li quedava del seu llibre Campos de concentración: (1939-194…). Quan es va acabar l’exposició, Josep Bartolí el va regalar al seu nebot Jordi Bartolí (1957) amb una dedicatòria impactant: «Per en Jordi aquest document «fotogràfic» que potser un dia contribuirà a trencar l’eficaç conspiració del silenci». Anys després de la seva mort, també la del seu pare, Jordi Bartolí es va trobar fullejant el llibre i rellegint la dedicatòria i es va adonar que era com un missatge del seu oncle per «no deixar caure en l’oblit aquesta història». Aleshores, «vaig sentir la necessitat de contribuir a rescatar aquesta generació, tant en el pla històric com polític, perquè són generacions que van quedar esborrades de la història de França, d’Espanya i de Catalunya. Esborrades aquí perquè havien fugit i no existien, i a França perquè encara eren estrangers tot i que ells havien complert un deure moral defensant les repúbliques». Des d’aleshores que ho fa per difondre l’obra i la figura d’aquell a qui, de petit, anomenava «el tiet d’Amèrica», un artista de renom respectat arreu del món. L’ajuden exposicions com la que aquest dissabte passat es va inaugurar al Museu Memorial de l’Exili, a la Jonquera, una mostra comissariada per Jordi Bartolí i produïda pel Memorial del Camp de Ribelsaltes on la vídua del creador va dipositar fa uns anys part del llegat de l’artista. Aquesta mostra, que recull esbossos i dibuixos originals, es pot veure fins al 31 de maig.
L’any 1984, a Terrassa, Jaume Canyameres li va organitzar al seu amic Josep Bartolí (1910-1995) la que seria la seva primera exposició al país després de la dictadura. En aquella mostra s’exhibia l’últim exemplar que li quedava del seu llibre Campos de concentración: (1939-194…). Quan es va acabar l’exposició, Josep Bartolí el va regalar al seu nebot Jordi Bartolí (1957) amb una dedicatòria impactant: «Per en Jordi aquest document «fotogràfic» que potser un dia contribuirà a trencar l’eficaç conspiració del silenci». Anys després de la seva mort, també la del seu pare, Jordi Bartolí es va trobar fullejant el llibre i rellegint la dedicatòria i es va adonar que era com un missatge del seu oncle per «no deixar caure en l’oblit aquesta història». Aleshores, «vaig sentir la necessitat de contribuir a rescatar aquesta generació, tant en el pla històric com polític, perquè són generacions que van quedar esborrades de la història de França, d’Espanya i de Catalunya. Esborrades aquí perquè havien fugit i no existien, i a França perquè encara eren estrangers tot i que ells havien complert un deure moral defensant les repúbliques». Des d’aleshores que ho fa per difondre l’obra i la figura d’aquell a qui, de petit, anomenava «el tiet d’Amèrica», un artista de renom respectat arreu del món. L’ajuden exposicions com la que aquest dissabte passat es va inaugurar al Museu Memorial de l’Exili, a la Jonquera, una mostra comissariada per Jordi Bartolí i produïda pel Memorial del Camp de Ribelsaltes on la vídua del creador va dipositar fa uns anys part del llegat de l’artista. Aquesta mostra, que recull esbossos i dibuixos originals, es pot veure fins al 31 de maig.
L’any 1984, a Terrassa, Jaume Canyameres li va organitzar al seu amic Josep Bartolí (1910-1995) la que seria la seva primera exposició al país després de la dictadura. En aquella mostra s’exhibia l’últim exemplar que li quedava del seu llibre Campos de concentración: (1939-194…). Quan es va acabar l’exposició, Josep Bartolí el va regalar al seu nebot Jordi Bartolí (1957) amb una dedicatòria impactant: «Per en Jordi aquest document «fotogràfic» que potser un dia contribuirà a trencar l’eficaç conspiració del silenci». Anys després de la seva mort, també la del seu pare, Jordi Bartolí es va trobar fullejant el llibre i rellegint la dedicatòria i es va adonar que era com un missatge del seu oncle per «no deixar caure en l’oblit aquesta història». Aleshores, «vaig sentir la necessitat de contribuir a rescatar aquesta generació, tant en el pla històric com polític, perquè són generacions que van quedar esborrades de la història de França, d’Espanya i de Catalunya. Esborrades aquí perquè havien fugit i no existien, i a França perquè encara eren estrangers tot i que ells havien complert un deure moral defensant les repúbliques». Des d’aleshores que ho fa per difondre l’obra i la figura d’aquell a qui, de petit, anomenava «el tiet d’Amèrica», un artista de renom respectat arreu del món. L’ajuden exposicions com la que aquest dissabte passat es va inaugurar al Museu Memorial de l’Exili, a la Jonquera, una mostra comissariada per Jordi Bartolí i produïda pel Memorial del Camp de Ribelsaltes on la vídua del creador va dipositar fa uns anys part del llegat de l’artista. Aquesta mostra, que recull esbossos i dibuixos originals, es pot veure fins al 31 de maig.. Jordi Bartolí es descriu a si mateix com un «català de l’exili». Durant aquesta conversa, parlem en català, la seva llengua materna. És el fill petit de Salvador, el germà més jove de Josep Bartolí, i que, com ell, també va travessar la frontera el 1939, en el seu cas per la costa, per Cervera. A diferència de Josep, que va marxar a Estats Units, en Salvador es va a quedar a viure sempre més a la Catalunya Nord: primer a Besiers, on va néixer Jordi Bartolí el 1957, i, més tard, a Perpinyà. Quan Jordi Bartolí era petit ja coneixia l’existència del seu oncle Josep, els seus dibuixos i llibres. També el seu pas pels camps de concentració perquè ningú va amagar-li mai aquest tros d’història que van viure milers de catalans. «Hi ha moltes famílies d’exiliats que van voler tapar-ho, tancar la porta i la finestra sobre aquesta història, que van voler que els seus nens fossin més francesos que els francesos, els millors de tota l’escola. Alguns van tornar a Espanya desprès perquè eren vençuts, una mica vergonyosos, eren espanyols de merda, com se’ls deia aquí a França, sense saber si eren catalans, gallegs… Jo vaig assumir molt d’hora que era un fill d’espanyol de merda».. Tres dels dibuixos de Josep Bartolí que s’exposen a la Jonquera. / Josep Bartolí. Tot i la distància, el seu pare i el seu oncle sempre van mantenir el contacte. «Quan vaig néixer, va enviar als pares un dibuix original d’un llibre de Gulliver dedicant-me’l a mi. Sempre van tenir una correspondència escrita, tota la vida, no es van perdre mai de vista». Així que Jordi Bartolí ja sabia coses de l’oncle, però no el coneixia personalment, ja que «en aquella època els meus pares no estaven pas en condicions d’anar a Nova York, era impossible». La primera vegada que el va veure tenia 14 anys i no ho oblidarà mai. Era el 1971 i Josep Bartolí va fer una estada curta a Perpinyà amb la seva segona esposa, Bernice Bomberg, que va servir per retrobar-se amb la resta de la seva família a la qual no veia des del final de la Guerra Civil. «El meu oncle i el meu pare es van negar a fotre mai un peu a l’altra banda de la frontera mentre a aquell que li deien el fill de puta fos viu», rememora Jordi Bartolí per a qui aquella trobada va ser crucial perquè, diu, «em va endollar amb tota la història de ma família i de la Guerra Civil».. Però el moment més important va ser quan l’oncle va passar dos anys a casa seva, pintant i dibuixant. Jordi Bartolí tenia 18 anys, estudiava al Lycée, tot i que hi anava poc, i feia les primeres incursions en la fotografia, que esdevindria el seu ofici, i en política. «Teníem converses molt fortes, no estàvem d’acord, però en dos anys vaig aprendre més coses que en cinc d’estudis en història i filosofia». Les friccions venien perquè el jove era membre de les joventuts comunistes franceses, mentre que ell, que havia fet la guerra al costat dels comunistes dels que també va renegar, mai va tenir cap carnet polític. Aquelles discussions, però el van ajudar i avui dia que té l’edat que tenia Josep Bartolí alehores, assegura trobar-se ideològicament en aquell mateix punt: «Ja no estic afiliat enlloc i tinc una visió general de les coses, una mica més desil·lusionada que la d’un jove de 18 anys. Així, ara, ens retrobem amb una certa manera de veure les coses i sobretot amb una capacitat que penso que tothom no té, que és la de saber marcar gols contra el seu camp. Que, quan dins del teu propi camp les coses no van bé, ho has de saber dir i has de saber anar contra els teus mateixos amics i no acceptar de seguir la veu del ramat».. El nebot de Josep Bartolí, el fotògraf Jordi Bartolí és el comissari de l’exposició. / Josep Ribas. Amb la guerra i l’exili com a teló de fons de tota la seva vida, Josep Bartolí va plasmar en la seva obra la violència, el feixisme, la dictadura militar, però també la dictadura financera, aquell capitalisme agressiu en què encara vivim ara. Respecte els dibuixos dels camps de concentració, aquests van ser creats a posteriori, a Mèxic a partir dels esbossos fets als camps. El més destacat és que quan el 1944 va publicar el llibre Campos de Concentración 1939-194… encara es coneixia ben poc dels camps d’extermini nazis. «Va ser el primer testimoni biogràfic de la realitat dels camps de concentració francesos. Com la Segona Guerra Mundial va arribar ningú s’havia atrevit a fer dibuixos o a publicar fotografies d’aquella època. Ell va ser el primer a deixar testimoni». Fet això, va evolucionar, va descobrir el color, l’escultura, la pintura, tècniques al marge del dibuix tot i que, de fet, li era essencial a Nova York on treballava fent portades per a Holidays, una revista de viatges i de moda. Als anys 50, per cada portada li pagaven 800 dòlars, una fortuna per l’època. Jordi Bartolí explica que ell era un dels dibuixants més ben pagats dels Estats Units. Paral·lelament, però creava una obra molt personal que només venia quan «no podia pagar el lloguer». És l’obra que avui es conserva a Ribesaltes, gràcies a la donació feta per la seva vídua, i que ara es pot veure a la Jonquera juntament amb dibuixos que ell mateix va entregar a l’Arxiu Històric de Barcelona. Aquests originals es van poder veure el 2021 a Ribesaltes, però ara el Mume ha optat per mostrar-los d’una manera més actual: escanejats, netejats, eliminant tota la pàtina grogenca del pas del temps, i impressos sobre un metacrilat transparent. Tot i que la temàtica és l’exili, també es mostren tres obres pictòriques i d’altres més tardorals perquè el públic copsi la seva evolució.. La inauguració de l’exposició va atraure un munt de visitants, dissabte passat, al Museu de l’Exili. / Josep Ribas. Jordi Bartolí se sent feliç de veure l’obra del seu oncle a l’Empordà -«He treballat molt perquè Bartolí torni al seu país i el projecte Exilis ens dona aquesta oportunitat»-, però reconeix que té una espina ben clavada. Malgrat que la Generalitat de Catalunya disposa d’obra de Josep Bartolí, «tot i que potser no saben ni on la tenen», i l’Arxiu Històric de Barcelona preserva més de cent trenta dibuixos, fa anys va fer l’intent que el llegat que ara conserva el Memorial del Camp de Ribesaltes es quedés al Museu Nacional d’Art de Catalunya. «Aleshores no em van fer ni cas, ni a mi ni a la vídua», lamenta Jordi Bartolí. El pitjor, però no acaba aquí perquè encara existeix un altre llegat: més d’una trentena d’obres penjades a casa seva, als Estats Units. Fa deu anys, aquesta producció també va ser oferta al MNAC: «Pensava que estaria bé perquè Bartolí és un artista de la República, català i molt catalanista, un home molt compromès que no va renunciar mai a ser ell mateix». Passats dos anys sense moure’s res, la vidua es va adreçar al Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia de Madrid que portava temps cercant obra de Bartolí i va oferir-los les peces. Abans, el nebot ja va regalar-los quatre dibuixos amb la voluntat que l’oncle estigués representat en un dels grans museus europeus. El Reina Sofia va acceptar l’oferiment de la vidua i així consta ara en el seu testament. Aquest resultat final, doncs, és, per al nebot, fruit de «la negligència o el desinterès de Catalunya».
