«Enriqueta Pons ha posat Pontós en el mapa». Ho assegurava la reconeguda arqueòloga Aurora Martín, qui fou directora del Museu d’Arqueologia de Catalunya a Ullastret, diumenge passat en un local social de Pontós ple d’arqueòlegs i historiadors, companys i amics d’Enriqueta Pons (Girona, 1947), la seva «família estesa» i conreada al llarg de més de quaranta anys de trajectòria professional, bona part d’aquesta consagrada al Mas Castellar, «un dels millors jaciments coneguts de tota la cultura ibèrica que cal preservar», com va recordar Martín. L’acte era un homenatge sorpresa de tot un poble cap a la persona que més l’ha visibilitzat i treballat, «amb rigor i paciència», com va assenyalar l’alcaldessa, Barbara Mieke Van Hoestenberghe, qui va aprofitar per explicar que aviat iniciarien les obres per fer el nou ajuntament, ubicat a les antigues escoles, i que, en aquest espai, on durant dècades ha treballat Pons, hi haurà una sala, amb placa inclosa, dedicada a l’arqueòloga on es preservarà el seu llegat. Els arqueòlegs, però continuaran disposant d’un espai a Pontós «un nou lloc per treballar a gust i conservar el material» tot i no concretar on.
«Enriqueta Pons ha posat Pontós en el mapa». Ho assegurava la reconeguda arqueòloga Aurora Martín, qui fou directora del Museu d’Arqueologia de Catalunya a Ullastret, diumenge passat en un local social de Pontós ple d’arqueòlegs i historiadors, companys i amics d’Enriqueta Pons (Girona, 1947), la seva «família estesa» i conreada al llarg de més de quaranta anys de trajectòria professional, bona part d’aquesta consagrada al Mas Castellar, «un dels millors jaciments coneguts de tota la cultura ibèrica que cal preservar», com va recordar Martín. L’acte era un homenatge sorpresa de tot un poble cap a la persona que més l’ha visibilitzat i treballat, «amb rigor i paciència», com va assenyalar l’alcaldessa, Barbara Mieke Van Hoestenberghe, qui va aprofitar per explicar que aviat iniciarien les obres per fer el nou ajuntament, ubicat a les antigues escoles, i que, en aquest espai, on durant dècades ha treballat Pons, hi haurà una sala, amb placa inclosa, dedicada a l’arqueòloga on es preservarà el seu llegat. Els arqueòlegs, però continuaran disposant d’un espai a Pontós «un nou lloc per treballar a gust i conservar el material» tot i no concretar on.
«Enriqueta Pons ha posat Pontós en el mapa». Ho assegurava la reconeguda arqueòloga Aurora Martín, qui fou directora del Museu d’Arqueologia de Catalunya a Ullastret, diumenge passat en un local social de Pontós ple d’arqueòlegs i historiadors, companys i amics d’Enriqueta Pons (Girona, 1947), la seva «família estesa» i conreada al llarg de més de quaranta anys de trajectòria professional, bona part d’aquesta consagrada al Mas Castellar, «un dels millors jaciments coneguts de tota la cultura ibèrica que cal preservar», com va recordar Martín. L’acte era un homenatge sorpresa de tot un poble cap a la persona que més l’ha visibilitzat i treballat, «amb rigor i paciència», com va assenyalar l’alcaldessa, Barbara Mieke Van Hoestenberghe, qui va aprofitar per explicar que aviat iniciarien les obres per fer el nou ajuntament, ubicat a les antigues escoles, i que, en aquest espai, on durant dècades ha treballat Pons, hi haurà una sala, amb placa inclosa, dedicada a l’arqueòloga on es preservarà el seu llegat. Els arqueòlegs, però continuaran disposant d’un espai a Pontós «un nou lloc per treballar a gust i conservar el material» tot i no concretar on.. Durant l’acte, l’alcaldessa de Pontós va garantir el suport de l’Ajuntament al jaciment, però va lamentar que, tot i la seva importància, «és molt desconegut encara pel gran públic, que caldria fer-lo més accessible», punt que requeriria el suport de les institucions, ja que ells no tenen la capacitat per fer-hi un centre de visitants. Enriqueta Pons va negar que no sigui conegut arreu i, per la seva part, Aurora Martín va aportar la solució: que «el jaciment -que es va començar a excavar l’any 1990- sigui un espai públic, sinó el seu coneixement en les persones interessades en la cultura, però no formades en aquest món, serà molt limitat».. A l’esquerra, l’arqueòloga Maite Miró, cap del servei d’Arqueologia de la Generalitat, i Enriqueta Pons, uns minuts després d’accedir al local social, on es va fer l’homenatge. / Cristina Vilà. Enriqueta Pons no va poder amagar l’emoció que li va fer trobar-se, inesperadament, davant de tantes cares conegudes, amb moltes de les quals ha compartit la seva passió per l’arqueologia, una vocació que va anar creixent dins seu a poc a poc. Hi havia arqueòlegs de la seva generació, però també especialistes que van iniciar-se i es van formar, com a professionals, en els equips que ella mateixa havia dirigit al Mas Castellar aportant-los «no només una formació metodològica i tècnica sinó la comprensió i el desenvolupament de què és ser un professional». Enriqueta Pons, com va recordar Aurora Martín, va treballar, en els seus inicis, amb molts col·legues francesos, capdavanters en el món de la investigació arqueològica, amb uns exigents treballs de camp i en la investigació pluridisciplinar», quelcom que després va traslladar a Catalunya. Martin va destacar «la seva intel·ligència, capacitat de treball i les seves condicions innates per la investigació» que li van permetre ser «una gran mestra» sempre atenta a les novetats.. Les arqueòlogues Maribel Fuentes, Esther Rodríguez, Enriqueta Pons, Alba Solés i Aurora Martín. / Cristina Vilà. D’aquestes arqueòlogues que es van iniciar i van col·laborar amb Enriqueta Pons al Mas Castellar, cinc van prendre la paraula. D’entrada, Helena González, que anteriorment havia estat regidora de Pontós i ara gestiona la casa de colònies Ca n’Oliver des d’on fa difusió del patrimoni, va realçar la seva generositat que sempre havia tingut compartint coneixements i la capacitat «per transmetre la seva passió als més petits, amb rigor i sense infantilitzar». Esther Rodrigo va recordar que Enriqueta Pons va ser un model per a ella: «Que una dona dirigís excavacions, liderés la recerca de primera línia va normalitzar que nosaltres teníem el mateix paper en l’arqueologia». Enriqueta Pons, va afegir, «exigia un nivell de rigor quasi exasperant» que elles, però van donar continuïtat. Alba Solés, codirectora d’excavacions amb Pons, va remarcar que va descobrir gràcies a ella «la capacitat d’observar i analitzar sense premisses prèvies» i, a més, la seva manera alternativa de divulgar el patrimoni arqueològic. «L’arqueologia i la investigació arqueològica en el nostre territori no seria el mateix si tu no hi haguessis sigut». Finalment, Maribel Fuentes va apuntar que un dels llegats de Pons «és haver sabut teixir, al teu voltant, una constel·lació, una família, una tribu que et reconeix i t’estima».. L’arqueòloga Enriqueta Pons rebent un ram de flors i amb l’alcaldessa de Pontós, Bàrbara. / Cristina Vilà. Durant l’acte, Míriam Lanero, alcaldessa de la Jonquera i representant la Diputació de Girona, va exalçar la figura d’Enriqueta Pons com «exemple de com el coneixement pot transformar destins» i va destacar la seva capacitat per «fer-se preguntes, descobrir silencis i comunicar la memòria del territori» perquè «les pedres també necessiten veus que les expliquin». Per la seva part, Maite Miró, cap del departament d’Arqueologia de la Generalitat, va agrair-li «tot el que ens ha donat i el que ens ha fet pensar» i va garantir que continuarien donant suport, «si és possible amb nous plans i intervencions perquè aquest és un jaciment emblemàtic». L’acte el va cloure la mateixa Enriqueta Pons que va assegurar haver-se sentit sempre «molt estimada» i que, a partir d’ara, «faré el que pugui sempre que pugui». De feina en queda molta, ja que, com va explicar l’alcaldessa, el jaciment només s’ha excavat entre un 10 i un 15% i encara no s’ha arribat a la cota zero, la capa més antiga: «Encara no sabem quants anys té el jaciment», va admetre. En aquest sentit, just acaben de rebre una subvenció de 34.980 euros de la Generalitat que ajudaran a donar continuïtat als recents treballs fets com la consolidació de la muralla del poblat fortificat, destapar les cases adossades a la muralla i l’adequació del camp de sitges de la Zona 20.
