Pat Ubach (Cabrera de Mar, 1980) és llicenciada en història de l’art i antropologia i treballa, des de fa sis anys, com a comptable fiscalista a prop de Mataró. Durant quinze anys, però havia estat molt vinculada al sector del llibre treballant a llibreries, producció editorial i agència literària. Per completar el triangle li faltava presentar-se com a escriptora, cosa que ara ha acomplert publicant la seva primera novel·la, Escafandre de vidre, amb el segell Spècula, dirigit per l’editor i escriptor empordanès, Jordi Casals. Anteriorment, havia guanyat el premi Sexe fora de norma, sexe i humor amb el relat De prínceps i princeses (Raig Verd, 2024), i també ha rebut el XVII Premi Helena Jubany amb Elisenda (Associació Helena Jubany, 2024).
Pat Ubach (Cabrera de Mar, 1980) és llicenciada en història de l’art i antropologia i treballa, des de fa sis anys, com a comptable fiscalista a prop de Mataró. Durant quinze anys, però havia estat molt vinculada al sector del llibre treballant a llibreries, producció editorial i agència literària. Per completar el triangle li faltava presentar-se com a escriptora, cosa que ara ha acomplert publicant la seva primera novel·la, Escafandre de vidre, amb el segell Spècula, dirigit per l’editor i escriptor empordanès, Jordi Casals. Anteriorment, havia guanyat el premi Sexe fora de norma, sexe i humor amb el relat De prínceps i princeses (Raig Verd, 2024), i també ha rebut el XVII Premi Helena Jubany amb Elisenda (Associació Helena Jubany, 2024).
Pat Ubach (Cabrera de Mar, 1980) és llicenciada en història de l’art i antropologia i treballa, des de fa sis anys, com a comptable fiscalista a prop de Mataró. Durant quinze anys, però havia estat molt vinculada al sector del llibre treballant a llibreries, producció editorial i agència literària. Per completar el triangle li faltava presentar-se com a escriptora, cosa que ara ha acomplert publicant la seva primera novel·la, Escafandre de vidre, amb el segell Spècula, dirigit per l’editor i escriptor empordanès, Jordi Casals. Anteriorment, havia guanyat el premi Sexe fora de norma, sexe i humor amb el relat De prínceps i princeses (Raig Verd, 2024), i també ha rebut el XVII Premi Helena Jubany amb Elisenda (Associació Helena Jubany, 2024).. Em vaig cansar una mica d’aquest món del llibre per molts motius. La comptabilitat no és senzilla, però és més mecànica. Allunyant-me del que era la feina del llibre, també he recuperat les ganes d’escriure. Mentre passo números penso en altres mons. És cert que m’avorreixo més a la feina, no t’ho negaré, però he guanyat qualitat de vida. Estant a l’altra banda, em vaig alliberar més i com que ara faig una cosa molt mecànica i numèrica, quan surto de l’oficina tinc ganes d’inventar més mons. A més, no em crec el mite de l’emprenedor, llevat que tinguis un bon suport econòmic darrere; també penso que no és de fracassat o d’haver fet un pas enrere a fer això. Jo realment estic còmoda. El món editorial era molt exigent pel que fa a fer més hores de les que toquen, anar a Barcelona, sous baixos, molta exigència, ambient crispat, coses així, que jo ara no tinc, i això s’ha de percebre.. En part. No el fet d’escriure, que sempre ha estat amb mi, però sí fer el pas endavant. Porto molts anys, com a mare, dient-los que han de fer el que vulguin, que han d’aconseguir els seus somnis, sempre amb els peus tocant a terra, i jo no ho estava intentant, fins ara. Una altra gent m’ho havia comentat, però no va ser fins al dia que m’ho van dir elles directament, que per què no estava jo xerrant en les convencions literàries a les quals anem. Elles han llegit moltes coses meves i jo els havia escrit coses directament. Aleshores, sí, aquell dia no vaig poder dormir i vaig pensar que ho havia d’intentar. I com Spècula m’agrada molt, vaig agafar idees que em ballaven pel cap de quan tenia 15 o 16 anys, quan havia començat a escriure, i vaig deixar-me anar a fer una novel·la i enviar-la a Spècula. I a l’editor li va agradar.. Allunyant-me del que era la feina del llibre, també he recuperat les ganes d’escriure. Mentre passo números penso en altres mons». És el que m’agrada més llegir, ciència-ficció i fantasia, tot i que no és l’únic. M’agrada anar-me’n a mons molt llunyans, més que coses més realistes. De petita i de jove, quan escrivia, sobretot feia fantasia i ciència-ficció. Després me’n vaig allunyar una mica. Però quan vaig començar a fer cursos a l’Ateneu Barcelonès, suposo que per context o per la gent que érem, me’n vaig allunyar una mica, em donava més per fer coses més realistes o potser històriques, que també m’agrada molt. Però també és veritat que de ciència-ficció en català sempre n’hi ha hagut, tot i que poca, i és des de fa deu anys que ha fet una explosió bestial amb editorials que han anat sortint com Spècula, Males Herbes o Mai Més. Poder llegir autors d’aquí i sobretot autores, que en ciència-ficció era una cosa que pràcticament no es veia, va fer-me decidir a intentar-ho. A més, vaig connectar amb el meu passat, a escriure el que realment em venia de gust.. Sí. A part de l’escriptura, m’agrada molt quan una novel·la està estructurada i fa jocs com els que jo proposo o va saltant de personatge i després descobreixes aspectes que no et pensaves i al final et lliguen moltes coses. Jo tenia dos finals molt clars, però era o triar-ne un o posar els dos, i vaig posar els dos. M’agradava fer com un final tràgic, però que en el fons el lector s’adonés que havia servit d’alguna cosa.. No faig cap cosa massa estranya i més, avui dia, veient les notícies de guerres i canvi climàtic, tots ho podem veure molt clar. Al final, jo, com a autora, no m’he vist amb la necessitat d’explicar què ha passat. En moltes novel·les de ciència-ficció, no a totes, al principi et diuen hi ha hagut una guerra o el que sigui, però a mi no em cal. Posant la metàfora d’un horitzó que va cremant, com un excés de capitalisme, que ja no sabem què fer amb tot el que fabriquem i hi he llançat un llumí i allà s’ha encès tot. Estem en un moment molt pessimista o potser som els catalans així. Entre els lectors, cada un veu el que veu i tot és vàlid. Anem pel pedregar i escriure-ho és la meva manera de dir-ho.. És pols contaminada. Jo m’imagino aquestes fàbriques del segle XIX que feien teixits o peces metàl·liques que quedava tot l’ambient amb micropartícules que són de molts materials, però, sobretot, metàl·liques. Això et casca els pulmons molt. La meva mare m’explicava, per exemple, que anys enrere ella, quan era petita, anava a l’estació de França, a Barcelona, quan encara hi havia trens molt antics, i que li queia la pols negra per les espatlles. És com si el món o almenys aquesta part fos com una petita fàbrica tancada, on l’atmosfera s’hagués quedat tot molt concentrat i el fa força irrespirable o molt dolent pel cos.. Sí. Això és evident que ho hem trobat a altres obres. A mi m’agrada molt aquest tipus de ciència-ficció social, on hi ha grups que estan organitzats d’una manera o d’una altra. Jo vaig estudiar antropologia i, encara que no hi he treballat mai, ho porto dins i, quan puc, intento llegir també llibres d’assaig i d’antropologia, d’antropologia del gènere també. En moltes narratives, quan hi ha una societat molt estructurada com aquesta, normalment és o partint de fàrmacs o partint d’una espècie de govern autoritari molt fort i controlat. Les persones creixem en un entorn i, des de petits, ens creiem en el que ens diuen en aquest entorn com la religió, ser d’un equip de futbol o portar el gènere que se suposa que hem de portar. Doncs, si et diuen que no has de fer aflorar els sentiments, funciones així. Aquí hi ha un símil amb la masculinitat tòxica en què els homes s’han de contenir, no poden plorar, no poden mostrar segons quins sentiments, només la ira. Això està molt estudiat. Jo aplico una mica aquest símil: creixes en un entorn i et fan caminar d’aquesta manera, doncs, tu camines d’aquesta manera. En aquest cas, decideixen treure totes les emocions i els records que poden portar les emocions per ser més pràctics i per afrontar la vida que han d’afrontar, que és una mica més complexa.. Soc molt feminista i llegeixo molta teoria feminista i, al final, sempre acaba reflectida en moltes de les coses que escric per no dir totes, encara que no ho faci expressament. En moments de crisi, està molt estudiat i demostrat, les dones en el grup social sempre són les que més pateixen. Ho vam veure en la Covid i en situacions de guerra, de crisis molt fortes. Per tant, en un grup social que ha de suportar aquest tipus de vida, també agafo com una classificació: tu, pel fet de tenir cos de dona i ser una dona biològicament, faràs aquesta funció i els altres en faran una altra. I una de les funcions és mantenir l’espècie i així ho regulem. De fet, realment, regular els cossos de les dones i les maternitats es fa a totes les societats. Aquí evidentment ho faig d’una manera molt exagerada. Elles tenen aquest paper i resten una mica apartades de la resta de la vida comunitària.. Pren una decisió de manera estranya, sense pensar gaire, i, al principi, se’n penedeix, però al final amb les que ella creu que són unes noies completament perdudes, perquè s’han deixat portar pels sentiments, acaba creant un feedback: el que els ensenya ella és una cosa, però ella també acaba aprenent molt i fent una evolució. Això és una cosa complicada d’escriure, que l’evolució d’un personatge sembli lògica. Ho vaig estar treballant molt, va ser un repte difícil.. Al final posar una persona allunyada del grup social fa que tingui un punt de vista que està fora de les normes. És com aquestes persones que viuen soles a la muntanya i a vegades diuen coses que et sorprenen perquè estàs massa immers en la vida de la ciutat. Elles, en estar allunyades des de petites i que no saben ben bé què fer-ne, perquè tampoc les poden matar, doncs, ningú els ensenya que han d’aturar els sentiments i, per tant, van fent, els sentiments i l’art.. També vaig fer història de l’art i l’art m’agrada molt. Els biòlegs diuen que la vida sempre troba una manera de fer-se lloc i, a mi, m’agrada dir que en els humans l’art també troba sempre una manera de fer-se lloc. Jo crec que l’art és una cosa inherent de l’ésser humà, encara que hi hagi persones que no siguin creatives o et diguin que no saben fer res. Jo crec que això ens surt de manera humana, sense pensar, tots portem algun tipus d’art a dins o diversos. Els nens petits ens ho demostren. A la novel·la faig una mica com un renaixement de l’art a través de la innocència d’aquestes noies.. Els biòlegs diuen que la vida sempre troba una manera de fer-se lloc i, a mi, m’agrada dir que en els humans l’art també troba sempre una manera de fer-se lloc». Sí, exacte, i, a més a més, és un dels objectes que dona una diferència més visible entre els homes i les dones. Ells porten unes escafandres que són de metacrilat, que no pesen i són més manejables, i les de vidre no són per treballar sinó per sortir un moment. Però a elles se’ls imposa que han de portar aquestes, és una mica com un sostre de vidre. És a dir, has de fer el mateix però demostrant més i amb més dolor. M’agradava molt aquesta metàfora i em feia gràcia que pogués ser el títol de la novel·la i la il·lustració de la coberta, sobretot, necessitava que sortís l’escafandre. Aquí, l’editor Jordi Casals va estar totalment d’acord.. Sempre m’ha agradat molt mesurar bé totes les coses que poso en un text i, fins i tot, vaig buscar què podria pesar un escafandre d’aquest tipus, entre set i nou quilos.. M’agrada molt el concepte sororitat, però crec que també és humà ajudar-se els uns i els altres. No considero que el masclisme sigui una cosa dels homes, és una cosa social, per tant, hi ha homes bons i m’agrada que també surtin. A la novel·la, hi ha un home a qui també li afloren els sentiments d’alguna manera i li dona un cop de mà a l’Ane, es comprenen l’un a l’altre.. Quan l’editor em va escriure i em va dir que li agradava molt, que treballaríem una mica en algun punt, però que es publicaria, em va fer una il·lusió immensa, perquè no pensava que ho provaria i em sortiria a la primera, la veritat no és molt habitual. El dia que més em va impactar va ser quan em va enviar la proposta de portada pel mòbil. A mi m’agraden molt les portades que fa Àlex Santaló per a Spècula, portades que recorden els llibres clàssics dels anys 70 que em comprava al mercat de Sant Antoni. Veure el meu nom amb aquella tipografia, aquell dia sí que el cap em va ballar.. Els catalans hem volgut tenir un art i una cultura molt concreta i ara ens estem deixant anar i som capaços de fer-ho tot i fer-ho bé». Continuo fent feina, però en faig des de fa temps. Ara que les meves filles han sigut una mica més grans, és quan m’he pogut dedicar més, però fa anys que faig coses. Vull acabar el primer llibre d’una trilogia que fa temps que em va passar pel cap i volia escriure. Aquesta és en castellà, però també m’agrada escriure en castellà, tot i que ho faig pràcticament tot en català. També l’any passat, per exemple, vaig fer un projecte que he presentat a un premi, i veurem què passa. Jo treballo per projectes.. M’he començat a sentir escriptora quan he començat a publicar. Això va ser quan vaig guanyar el premi de literatura Fora de Norma amb el llibre Sexe fora de norma, el concurs de Raig Verd. Fins aleshores, quan em preguntaven, deia que a mi m’agradava escriure, però em feia cosa dir que era escriptora, però ara sí que ho dic perquè pots entrar en una llibreria i demanar algun llibre amb el meu nom.. Sempre hi ha hagut públic, però ara ens hem tret la màscara, ja no ho considerem una cosa de folletí o cutre, per dir-ho d’alguna manera, ja no es considera una cosa de segona. Encara hi ha gent que ho veu com una literatura de segona o poc seriosa, però aquests últims anys ens hem tret la vergonya de sobre. Ho dic personalment perquè també em passa amb la música. Soc superfan de metall extrem, m’agrada el rock, el rock dur i el metall, però sobretot el metall extrem. Aquests últims deu anys han sortit un munt de festivals i ja tenim molts grups de música metall en català, que són d’aquí i estan molt bé. Amb això també ens hem tret la vergonya, no? Suposo que els catalans hem volgut tenir un art i una cultura molt concreta i ara ens estem deixant anar i som capaços de fer-ho tot i fer-ho bé.
