S’hi ha trobat a faltar Espanya. Imagini’s Eurovisió sense Rosa López, Sergio Dalma i Pastora Soler. Que, de sobte, Chanel no hauria fet història amb 459 punts. O encara pitjor: no haver ballat Beth. Quina llàstima hauria sigut perdre’s Karina i Raphael cantant a l’amor. I el més dolorós: entregar les dues úniques victòries que van aconseguir Massiel i Salomé. És difícil oblidar l’actuació interruptus d’Azúcar Moreno. O els zero points de Remedios Amaya. Hi va haver qui va aprendre anglès amb Ruth Lorenzo. I qui es va torçar el turmell amb Barei. Vam volar amb El Sueño de Morfeo. I vam sospirar amb Mocedades. No obstant, ahir Espanya no hi era. I es va notar. Va decidir apartar-se del festival després de 65 anys inesgotables per la presència d’Israel. Un país que l’ha utilitzat per blanquejar les matances que fa que executa a Gaza des del 2023. Per primera vegada a Eurovisió no es va parlar de cançons sinó de qui podria salvar el festival. El mèrit, en una Viena bloquejada pels esdeveniments, amb 516 vots, és de Bulgària.
S’hi ha trobat a faltar Espanya. Imagini’s Eurovisió sense Rosa López, Sergio Dalma i Pastora Soler. Que, de sobte, Chanel no hauria fet història amb 459 punts. O encara pitjor: no haver ballat Beth. Quina llàstima hauria sigut perdre’s Karina i Raphael cantant a l’amor. I el més dolorós: entregar les dues úniques victòries que van aconseguir Massiel i Salomé. És difícil oblidar l’actuació interruptus d’Azúcar Moreno. O els zero points de Remedios Amaya. Hi va haver qui va aprendre anglès amb Ruth Lorenzo. I qui es va torçar el turmell amb Barei. Vam volar amb El Sueño de Morfeo. I vam sospirar amb Mocedades. No obstant, ahir Espanya no hi era. I es va notar. Va decidir apartar-se del festival després de 65 anys inesgotables per la presència d’Israel. Un país que l’ha utilitzat per blanquejar les matances que fa que executa a Gaza des del 2023. Per primera vegada a Eurovisió no es va parlar de cançons sinó de qui podria salvar el festival. El mèrit, en una Viena bloquejada pels esdeveniments, amb 516 vots, és de Bulgària.. Dara en va tenir prou amb tres minuts per deixar Europa bocabadada. No era a les quinieles, però el terratrèmol que va desencadenar en la segona semifinal ràpidament la va consagrar. Bangaranga és enèrgica i rebel. No deixa res a la imaginació. Està tan ben plantejada sobre l’escenari, que, com si es tractés d’un videoclip vivent, quina bogeria, va arrasar. Possiblement és una de les poques candidatures que transcendirà aquest 16 de maig. S’enganxa ràpidament. I la seva manera de ballar, amb permís de Ruslana (Ucraïna, 2004), és un de les més estrambòtiques que han passat pel festival. Potser, per això, ha despertat tanta curiositat. És la primera vegada que Bulgària aconsegueix el Micròfon de Cristall: porta 15 edicions a l’esquena i, fins ara, el seu millor resultat era un segon lloc. El va aconseguir el 2017 gràcies a un hipnòtic Kristian Kostov.. La gala: avorridíssima, conduïda sense gràcia per Victoria Swarovski i Michael Ostrowski, va quedar enfosquida pels crits, xiulades i esbroncades que el públic va fer a Israel. No va servir de res l’intent de la Unió Europea de Radiodifusió (UER) per maquillar-los durant l’actuació de Noam Bettan. «La situació a Gaza, malgrat l’alto el foc i l’aprovació del procés de pau, fa cada vegada més difícil mantenir la cita com un esdeveniment cultural neutral», va assenyalar RTVE al desembre. Una realitat que, dilluns passat, a poques hores d’arrencar la 70a edició, The New York Times va refutar: segons aquest diari, Israel està destinant diners públics a manipular el televot des del 2018. «En alguns països n’haurien tingut prou amb centenars de persones per assegurar la victòria, cosa que ho fa susceptible a la influència de campanyes governamentals», va explicar.. Austràlia va sorprendre. Amb un directe devastador, Delta Goodrem va brillar com ningú: acompanyada per un piano de diamants, l’artista va enllustrar un tema desfasat. Però, ves, que bé que li va provar el directe: les 16.000 ànimes del Wiener Stadthalle li van fer el cor perfecte. Poques vegades passa una cosa així. Ha sigut una de les dues actuacions que va posar la dosi d’emoció que tant demanava la nit. Romania va liderar l’altra: Alexandra Capittardanescu tenia aura de guanyadora. La manera com va encarar Choke me, tan narcòtica, tan crua, va traspassar la pantalla. Era autèntica. I, és clar, davant un mar de cançons, diferenciar-se és la clau. Soren Torpegaard, de Dinamarca, també ho va intentar, però amb un resultat millorable. Vocalment, no va estar a l’altura de la posada en escena: sembla que el cuir, la suor i el rímel encara es resisteix a Europa si ve d’un home. Massa homoeròtic? Pot ser. Als més clàssics els continua enamorant el tòpic escandinau.. Suècia n’és el millor exemple. És igual que repeteixin velles glòries una vegada i una altra. Els funciona. I en aquesta ocasió, a més, amb una proposta que podrien haver enviat fa anys. No obstant, cal reconèixer-ho: la rave que Felicia va muntar no va donar marge als següents països. Mentre Xipre, Itàlia i Noruega cantaven, ella encara continuava ressonant. El mateix que la favorita Finlàndia: tot i que no va consumar el triomf, va calar per la seva particular manera d’enarborar l’amor des del classicisme. La història que Linda Lampenius i Pete Parkonen van paladejar, a través d’un confessionari, amb el violí com a protagonista, va atraure un bon grapat de mirades al Wiener Stadthalle. El mateix efecte que van desencadenar les caricaturesques Grècia i Moldàvia, que s’han convertit en un fenomen als seus respectius territoris.. La retirada d’Espanya, membre del big five, va clavar la primera clatellada a Eurovisió. «Serà més car participar en les pròximes edicions», no va dubtar a assegurar Christer Björkman, el seu productor el 2024 i 2025, en el pòdcast Eurovisionklubben. La tensió financera és evident: van mirar de pal·liar l’hecatombe amb el retorn de Romania, Bulgària i Moldàvia donant-los facilitats econòmiques per forçar la tornada. Ara bé, com va sentenciar l’expert, «no compensen les pèrdues». En total, han acceptat la invitació 35 banderes: la xifra més baixa des del 2003.
S’hi ha trobat a faltar Espanya. Imagini’s Eurovisió sense Rosa López, Sergio Dalma i Pastora Soler. Que, de sobte, Chanel no hauria fet història amb 459 punts. O encara pitjor: no haver ballat Beth. Quina llàstima hauria sigut perdre’s Karina i Raphael cantant a l’amor. I el més dolorós: entregar les dues úniques victòries que van aconseguir Massiel i Salomé. És difícil oblidar l’actuació interruptus d’Azúcar Moreno. O els zero points de Remedios Amaya. Hi va haver qui va aprendre anglès amb Ruth Lorenzo. I qui es va torçar el turmell amb Barei. Vam volar amb El Sueño de Morfeo. I vam sospirar amb Mocedades. No obstant, ahir Espanya no hi era. I es va notar. Va decidir apartar-se del festival després de 65 anys inesgotables per la presència d’Israel. Un país que l’ha utilitzat per blanquejar les matances que fa que executa a Gaza des del 2023. Per primera vegada a Eurovisió no es va parlar de cançons sinó de qui podria salvar el festival. El mèrit, en una Viena bloquejada pels esdeveniments, amb 516 vots, és de Bulgària.
