Escriure una carta requereix temps, paciència i dedicació; pensar en l’altre i posar en paraules escrites a mà un missatge. Aquest acte, que comporta una autenticitat difícil de trobar en un relat escrit a ordinador, és el que vol fer tornar la Llibreria Bookman de Figueres amb el concurs Relats de Postal.
Escriure una carta requereix temps, paciència i dedicació; pensar en l’altre i posar en paraules escrites a mà un missatge. Aquest acte, que comporta una autenticitat difícil de trobar en un relat escrit a ordinador, és el que vol fer tornar la Llibreria Bookman de Figueres amb el concurs Relats de Postal.
Escriure una carta requereix temps, paciència i dedicació; pensar en l’altre i posar en paraules escrites a mà un missatge. Aquest acte, que comporta una autenticitat difícil de trobar en un relat escrit a ordinador, és el que vol fer tornar la Llibreria Bookman de Figueres amb el concurs Relats de Postal.. Per participar cal escriure una història, que pot ser real, inspirada en la realitat o directament fictícia, en el revers d’una postal en paper que s’ha d’enviar per correspondència a la Llibreria Bookman, el número 17 del carrer Sant Llàtzer de Figueres. La postal ha d’anar signada amb un pseudònim, el telèfon del o la participant i la seva categoria. En aquesta 5ª edició del concurs, s’hi afegeix una de nova: la infantil, per a nens i nenes de fins a 11 anys, amb l’objectiu de poder valorar millor i amb més criteri respecte a l’edat els relats escrits per infants i joves, que pertanyen a la categoria jóvens, de 12 a 18 anys. Les persones adultes poden participar en la categoria d’adults. Hi ha temps per enviar els relats fins al 4 de setembre, i la resta de bases es poden consultar a la web de la llibreria.. Franchu Llopis, llibreter de La Bookman, explica que la idea del concurs va sorgir de la seva passió per rebre cartes i per recuperar la sensació de rebre i llegir una postal. Especifica que només s’hi pot participar amb postals en paper perquè «veus les diferents cal·ligrafies de les diferents edats, és a dir, la gent gran, com treballava moltíssim la cal·ligrafia a l’escola, té unes cal·ligrafies supermaques, molt barroques; i la grafia actual, dels que sortim ara de l’escola, són grafies una mica més impersonals, com la impremta d’un llibre, i això també és maco de veure, no ho pots fer en digital». A més, revela que també troba molt especial rebre postals amb imatges relacionades amb les històries que hi porten escrites o fins i tot perfumades amb olors adients, factors que afirma que «fan guanyar punts, però que no ho tinguin no vol dir que en perdi».. Llopis admet que aquesta iniciativa sorgeix també del «romanticisme» característic de les llibreries i dels llibreters vers «les bones històries i les coses de tota la vida», com els escrits en paper; assegura que «igual que m’estimo més llegir un llibre en paper, prefereixo llegir una carta també en format paper». Per això, no és casualitat que aquesta proposta l’hagi impulsat una llibreria. El romanticisme del qual parla Llopis és aquell que fa que hi hagi qui encara conserva el gust i l’afecte pels llibres i els escrits en físic i que continuen creient fermament que val la pena seguir llegint en paper, però, sobretot, que cal continuar llegint.. Per escriure una postal, tot i el seu format curt i petit, es necessita un moment de pausa i de consciència vers allò que es vol escriure. Cal calcular l’espai que es té en relació amb allò que es vol dir i ajustar-ho al destinatari; tant si es vol escriure un record de les vacances a un familiar com si es vol plasmar una història de ficció per enviar a La Bookman, s’han de tenir moltes coses en compte i, sobretot, paciència.. Una iniciativa com aquesta, que remet a una activitat pausada i pensada, pot semblar irònica en els temps que vivim, dominats per la immediatesa, la digitalització i la intel·ligència artificial. Es debat quins són els seus límits i fins i tot hi ha qui pensa que la creativitat, el pensament i la voluntat i l’agència de les persones per crear, corre perill. Però en la darrera edició, les postals guanyadores explicaven històries curtes sobre nens que es colen en gàbies de cocodrils, avis enfadats que prenen venjaces escatològiques, morts vivents i universos que caben en una bombolla de xiclet, a més d’un relat poètic que transporta a un bosc somiat. La varietat era innegable, i també és on rau l’objectiu del concurs que, més enllà de fer la història perfecta o tenir la idea més original, es tracta de pensar, imaginar i plasmar. És justament per això que aquest concurs deixa clar que la creativitat no està en perill; que dins la voràgine de la immediatesa i l’automaticitat de la tecnologia, sempre hi ha qui torna a la humanitat que només es troba en el traç d’un llapis, en la imaginació d’un nen de 5 anys que crea una història i en el fet d’obrir la bústia i trobar-hi una carta.. Llopis parla del plaer que comporta saber que una història escrita en una postal amb lletra imperfecta, algun defecte estètic imprevist o una mica arrugada pel transport és garantia que algú «ha estat allà amb el llapis o amb el boli escrivint… és molt més autèntic». L’autenticitat recau en saber que allò només ho ha pogut escriure algú.
