Wolfram Rieger (Waldsassen, 1962) entra puntual al claustre de la canònica de Vilabertran, on durant uns minuts parlarem, asseguts en un banc, a l’entrada de l’església. Aquest espai el coneix a la perfecció. És l’avantsala d’un dels escenaris on té lloc un dels festivals de lied i música de cambra que més estima: la Schubertíada. Pianista i mestre reputat, sol·licitat per les veus més prestigioses, Wolfram Rieger és un home amable i proper que destil·la amor per l’Empordà i per un festival que va veure néixer de la mà del doctor Jordi Roch aquell primer any, el 1993, i al qual no ha faltat mai. Tampoc enguany quan ha acompanyat a la soprano catalana Mireia Tarragó en el seu debut i a sis joves més -Klara Brockhaus i Rodolfo Focarelli; Alba Valdivieso i Carlos Bujosa, i Bruno Meichsner i Daniel Prinz- que ho fan aquest dimarts 25 d’agost després de rebre els seus consells i els del baríton Olaf Bär. «Cada any és un gran plaer estar aquí», reconeix Rieger.
Wolfram Rieger (Waldsassen, 1962) entra puntual al claustre de la canònica de Vilabertran, on durant uns minuts parlarem, asseguts en un banc, a l’entrada de l’església. Aquest espai el coneix a la perfecció. És l’avantsala d’un dels escenaris on té lloc un dels festivals de lied i música de cambra que més estima: la Schubertíada. Pianista i mestre reputat, sol·licitat per les veus més prestigioses, Wolfram Rieger és un home amable i proper que destil·la amor per l’Empordà i per un festival que va veure néixer de la mà del doctor Jordi Roch aquell primer any, el 1993, i al qual no ha faltat mai. Tampoc enguany quan ha acompanyat a la soprano catalana Mireia Tarragó en el seu debut i a sis joves més -Klara Brockhaus i Rodolfo Focarelli; Alba Valdivieso i Carlos Bujosa, i Bruno Meichsner i Daniel Prinz- que ho fan aquest dimarts 25 d’agost després de rebre els seus consells i els del baríton Olaf Bär. «Cada any és un gran plaer estar aquí», reconeix Rieger.
Wolfram Rieger (Waldsassen, 1962) entra puntual al claustre de la canònica de Vilabertran, on durant uns minuts parlarem, asseguts en un banc, a l’entrada de l’església. Aquest espai el coneix a la perfecció. És l’avantsala d’un dels escenaris on té lloc un dels festivals de lied i música de cambra que més estima: la Schubertíada. Pianista i mestre reputat, sol·licitat per les veus més prestigioses, Wolfram Rieger és un home amable i proper que destil·la amor per l’Empordà i per un festival que va veure néixer de la mà del doctor Jordi Roch aquell primer any, el 1993, i al qual no ha faltat mai. Tampoc enguany quan ha acompanyat a la soprano catalana Mireia Tarragó en el seu debut i a sis joves més -Klara Brockhaus i Rodolfo Focarelli; Alba Valdivieso i Carlos Bujosa, i Bruno Meichsner i Daniel Prinz- que ho fan aquest dimarts 25 d’agost després de rebre els seus consells i els del baríton Olaf Bär. «Cada any és un gran plaer estar aquí», reconeix Rieger.. Segurament sí, però amb altres obligacions que no pas a casa.. Cert, i estic molt feliç de com vaig tocar en el primer concert de la Schubertíada amb Brigitte Fassbaender interpretant el Winterreise, Viatge d’hivern. Tinc molts records càlids d’aquell concert en especial. I sembla que va ser fa dos dies, que podria ser un concert d’ahir mateix.. Per mi és una qüestió molt personal per diverses raons. Una d’elles és la persona del doctor Roch, que amb el seu entusiasme i amabilitat, un senzill i accessible amor per les arts, la música i el lied en particular, ha sabut crear una atmosfera molt particular a Vilabertran. I no només jo ho sento així, també el públic. Perquè el públic de la Schubertíada té la marca del doctor Roch i d’altres persones que han treballat al llarg de totes aquestes dècades. El públic avui també el sento com el d’aquells primers concerts. Aquest entusiasme, però no només això, sinó estar obert a aquesta forma d’art, que és el lied.. Sí, és que em sento molt com a casa aquí. I també hi ha la natura, que no només em sembla agradable sinó que li parla al meu cor. Les muntanyes, la plana, el mar. Aquesta combinació que és molt especial, com ja sap tothom que és de l’Empordà, però que també ho és per mi. També la seva gent que, sota la meva mirada, és molt gentil i oberta a persones com jo, que volen formar part d’aquest món, almenys durant unes setmanes, tot i que sigui un estranger.. Sí, va ser ell. També ell va convèncer els primers artistes des del primer moment, com Brigitte Fassbender i Juliane Banse. Immediatament, Mathias Goerne…. Wolfram Rieger davant el retrat del fundador de la Schubertíada, el doctor Jordi Roch, que s’ha instal·lat en una de les sales de la canònica. / Cristina Vilà. Sí, ho ha fet. Ha canviat i s’ha ampliat, però també ha aprofundit. Un altre dels camins que ha pres és el de la formació amb els cursos que s’organitzen des de fa anys i que ja s’han convertit en una cosa familiar per a tots, però que en el seu moment va ser una idea nova, quan es van incloure fa aproximadament deu anys.. Sota la meva opinió, sí. El que jo he après dels meus mestres no era només per a mi, sinó que era un coneixement per al món i tinc l’obligació de continuar i transmetre-ho als joves.. Exacte. És un cicle, una roda. Jo he tingut la sort que, quan era jove, altres artistes de més edat m’han explicat moltes històries i consells sobre la seva experiència i les seves vides amb els compositors amb qui han treballat. I això és una cosa preciosa que jo ara, aquí, amb les classes, puc continuar fent.. Sobretot és mirar, precisament, la informació i els consells que apareixen a la partitura, que és com l’escriptura del compositor. Moltes vegades són consells precisos, no per fer una cosa concreta, sinó sobre el contingut, sobre què significa aquesta cançó, que és el més important. Molts compositors ens ajuden molt amb el que escriuen a la partitura, no com a obligació, però sí com a consells excel·lents.. La veritat és que a casa dels meus pares es cantava, però curiosament, segons el meu punt de vista, no era lied. En el petit poble on vaig viure de petit no hi havia molts cantants professionals, però sí molts cors. Això és el que més recordo de la infància, sempre música cantada però en un cor. Després, a l’escola superior, finalment és on he trobat els cantants professionals, una veu capaç de cantar bellament les cançons de Schubert i altres. Allà va néixer aquest gran amor pel lied i vaig pensar: si puc, vull dedicar la meva vida a aquesta forma de música. I quina sort perquè ha funcionat.. El lied és aquesta combinació fantàstica de paraules, poesia i música. El públic de Vilabertran hi entén molt, té molta experiència, però si no entenen una paraula, la música també els parla. En el lied no són només les paraules i la música és un acompanyament, són dues formes d’art que es reuneixen per donar forma al lied.. El públic de Vilabertran hi entén molt, té molta experiència, però si no entenen una paraula, la música també els parla». Sí, finalment, sí. El piano va ser el més important en el moment que vaig coincidir amb aquests cantants de lied. Estava clar per mi que volia ser un pianista que col·laborés amb els cantants.. El repte és que tenim la música i el text al mateix moment. Fer que el text aparegui també en la música i en els mateixos pensaments del cantant i del pianista és un repte fantàstic. A vegades, també tenim opinions una mica diferents. Reunir tot això no com una competició sinó prenent dues perspectives diferents i unir-les en una interpretació és un desafiament formidable que faig amb molta alegria.. Sí, clar, però també cal tenir present que és un treball i haig de practicar cada dia. És com un esport, té aquest punt corporal que senzillament ha de funcionar per expressar tot el que vull. Però cada vegada més i més sento això menys com una obligació i més com una alegria: veure aquesta idea artificial i com li dono forma corporalment.. Sí, i això és important perquè la Schubertíada no només fa els concerts i els cursos, sinó que els barreja. Així, després dels cursos, les persones que hi participen no desapareixen de la Schubertíada sinó que continuen observant les seves trajectòries i, com és el cas de Mireia Tarragó, els conviden també a presentar un recital seu al festival, que significa una manera fantàstica que tots els camins que existeixen a la Schubertíada es barregin, es combinin.. Segur, perquè els joves no són només part d’aquesta gran tradició establerta aquí, sinó que també troben el públic de Vilabertran. I el públic troba aquests joves músics.. Crec que sí, especialment a Catalunya. També a Espanya, però, segons la meva opinió, una mica més concentrat a Catalunya. Aquí hi ha un camp amb moltes llavors en el lied. El programa que vam fer amb Mireia Tarragó també va ser poc típic, potser perquè vam dedicar mitja part del concert a compositors catalans, que va ser un honor per mi tocar-los, i la resta a altres autors europeus, lied francès i alemany. L’especialitat de la Schubertíada és que tot està inclòs sota el segell de Franz Schubert. Abans d’aquesta entrevista he pensat que bé podria ser que Schubert gaudís de l’Empordà perquè Schubert estimava molt la natura i la va descriure tan bellament en les seves cançons. I aquí teniu una natura forta, amb sorpreses a vegades, amb un caràcter especial.. Sí, sí, segur. Ara la Schubertíada és un miracle, però un miracle ben establert. També, com ho havia parlat molt amb el doctor Roch, el millor és que sembla que el festival continua. Que la Schubertíada se separa del fundador i continua en el seu bon camí.. És una cosa que m’ha tocat profundament, sentir com tots els cors i tota l’energia d’aquelles persones, que eren moltes, es combinaven amb l’energia d’aquestes pedres antigues. És un sentiment que no existeix en cap altre lloc del món». Molt, perquè tinc la impressió que hi ha altres projectes que, quan el seu fundador finalment desapareix, també ho fa el projecte. Això també demostra els grans pensaments del doctor Roch, que tenia clar que la Schubertíada, un dia, hauria de viure sense ell. I és tan bo veure com és així, que continua especialment amb els joves que són el futur, tal com s’anomena el projecte Lied the Future. Per mi és molt bonic adonar-me de com els joves alumnes, per a molts la primera vegada a la Schubertíada, han reaccionat com jo mateix aquella primera vegada perquè hi ha tanta bellesa aquí, però no és només bellesa, hi ha una força que apareix i que podem notar.. Una bona energia i no només en les pedres sinó també, i més important encara, en el públic, que és increïble. També ho vam viure així en el concert de Mireia Tarragó. Per mi va ser el més fantàstic, sentir aquesta concentració del públic, que escoltàvem junts aquesta música, aquest art. I quan escoltem, perquè ja sabem que escoltar no és una acció passiva, sinó que és la concentració. I aquesta concentració produeix una gran energia. És una cosa que m’ha tocat profundament, sentir com tots els cors i tota l’energia d’aquelles persones, que eren moltes, es combinaven amb l’energia d’aquestes pedres antigues. És un sentiment que no existeix en cap altre lloc del món, si li dic la veritat.
