FOTO DE PREMSA – 19 de novembre de 2026, la Xina, Shenzhen: (D’esquerra a dreta) El president rus Vladimir Putin, el president xinès Xi Jinping i el president estatunidenc Donald Trump posen per a una foto a la seva arribada a una reunió trilateral en. Hi ha fotografies que expliquen una època. La de Donald Trump, Xi Jinping i Vladímir Putin reunits a Shenzhen en podria ser una. Tres presidents, tres potències nuclears i una declaració conjunta sobre la pau i l’estabilitat mundial. Però darrere de l’escenografia hi ha una realitat molt més inquietant: els tres no tenen el mateix poder ni han obtingut els mateixos resultats. I qui sembla haver tret més profit de la trobada és Xi Jinping.. La reunió, celebrada el 19 de novembre, va durar aproximadament 80 minuts i va concloure amb una declaració de quatre punts. Es va parlar d’estabilitat estratègica, seguretat energètica, reducció dels riscos nuclears i reforma de les Nacions Unides. També es va qüestionar l’abast de la jurisdicció dels tribunals internacionals.. Tanmateix, no hi va haver avenços concrets sobre Ucraïna, l’Iran, Taiwan, el comerç o el control de l’armament nuclear. Tampoc no es van establir compromisos verificables ni calendaris de negociació.. La paradoxa és evident: tres dirigents que asseguren voler contribuir a la pau mundial es reuneixen, però no aconsegueixen oferir solucions concretes als principals conflictes internacionals.. I hi ha dos grans absents: Ucraïna i Europa.. XI JINPING: L’HOME QUE CONTROLA ELS TEMPS. El president xinès ha estat el gran protagonista estratègic de Shenzhen. No perquè hagi aconseguit un acord històric, sinó perquè ha demostrat que pot reunir Washington i Moscou en territori xinès i situar-se al centre de la diplomàcia internacional.. Xi juga en diversos taulers alhora. Manté una associació estratègica amb Rússia, negocia amb els Estats Units des d’una posició de rivalitat econòmica i tecnològica i cultiva les seves relacions amb Europa, conscient que els interessos comercials europeus poden allunyar-se de les prioritats de Washington.. La Xina disposa d’una capacitat industrial, tecnològica i comercial que Rússia no pot igualar. També controla baules fonamentals de les cadenes mundials de subministrament, incloses les terres rares i determinats materials estratègics.. La rivalitat amb els Estats Units continua sent profunda, però Pequín ha demostrat que té instruments per respondre a les pressions comercials nord-americanes.. A més, Xi no necessita una aliança formal amb Putin ni una reconciliació completa amb Trump. En té prou de mantenir obertes totes dues relacions i aprofitar les contradiccions entre els seus interlocutors. La seva estratègia consisteix a augmentar la influència xinesa sense assumir necessàriament els costos dels conflictes que afecten els seus socis.. La cimera li ha permès projectar precisament aquesta imatge: la Xina com a potència imprescindible, capaç de convocar els adversaris i presentar-se com a defensora de l’estabilitat internacional.. TRUMP: ELS ESTATS UNITS CONTINUEN SENT UNA POTÈNCIA, PERÒ EL SEU PRESIDENT PERD LIDERATGE. Convé distingir entre el poder dels Estats Units i la capacitat de lideratge de Donald Trump.. Els Estats Units conserven una superioritat militar i financera extraordinària, una influència tecnològica global i una extensa xarxa d’aliances. Res d’això no ha desaparegut. El que sí que està en qüestió és la confiança que inspira el seu president.. Trump ha convertit la diplomàcia personal en una de les principals eines de la seva política exterior. Prefereix les reunions directes, els gestos d’amistat i els acords entre dirigents als procediments diplomàtics tradicionals.. El problema és que les fotografies no garanteixen resultats.. Va arribar a Shenzhen amb la intenció de reafirmar el seu protagonisme internacional, però no va aconseguir avenços concrets sobre els principals assumptes que pretenia abordar. Ni un calendari de desarmament nuclear, ni una solució per a Ucraïna, ni compromisos substancials sobre l’Iran o Taiwan.. Aquesta situació s’ha descrit com els límits de la diplomàcia personalitzada de Trump. A això s’hi afegeix el seu afebliment polític intern després de les eleccions legislatives de novembre i la pèrdua de la majoria republicana al Congrés.. La conseqüència és una contradicció cada vegada més visible: els Estats Units continuen sent una potència imprescindible, però els seus aliats comencen a preguntar-se fins a quin punt poden confiar en la continuïtat dels seus compromisos.. I aquest espai d’incertesa és precisament el que la Xina intenta aprofitar.. PUTIN: UNA FOTOGRAFIA PER RECUPERAR LA IMATGE, NO EL PODER. Vladímir Putin ha aconseguit a Shenzhen una cosa que necessitava: tornar a aparèixer al centre de la diplomàcia internacional al costat dels presidents dels Estats Units i la Xina.. Després de gairebé cinc anys de guerra contra Ucraïna, de sancions occidentals i d’una ordre de detenció del Tribunal Penal Internacional, la fotografia té un enorme valor per al Kremlin.. Trump li ha proporcionat una oportunitat de normalització diplomàtica. La salutació afectuosa, el tractament d’«amic» i la declaració conjunta permeten a Putin transmetre a la seva població i als seus aliats que Rússia no està aïllada i que continua sent un interlocutor de primer nivell.. Però una cosa és recuperar la imatge i una altra de molt diferent és recuperar el poder.. Rússia continua suportant els costos econòmics i militars de la guerra, manté una economia molt inferior a la xinesa i depèn cada vegada més de Pequín per sostenir les seves relacions comercials i una part de la seva capacitat tecnològica.. Tampoc no ha aconseguit que Washington o Pequín acceptin les seves exigències sobre Ucraïna.. És més, la cimera ha posat de manifest una asimetria important: Putin necessita molt més Xi del que Xi necessita Putin.. L’anàlisi de l’institut alemany MERICS destaca precisament aquesta diferència. Xi va aconseguir dirigir la reunió segons els seus propis interessos, mentre que Putin va obtenir l’aparador diplomàtic que buscava. El president rus ha guanyat visibilitat i una oportunitat propagandística. Però no ha demostrat haver recuperat capacitat estratègica, ni ha modificat la seva situació econòmica i militar.. El seu principal triomf ha estat tornar a la fotografia dels grans. La seva principal feblesa continua sent la dependència de la Xina i el cost d’una guerra que no ha aconseguit resoldre.. EUROPA: EL CONTINENT QUE NO VOL TORNAR A IALTA. L’absència europea a Shenzhen és probablement un dels aspectes més preocupants de la reunió.. Mentre Trump, Xi i Putin conversaven, els aliats europeus d’Ucraïna es reunien a Berlín per reafirmar el seu suport a Kíiv i reclamar participar en qualsevol negociació sobre el futur del continent.. La comparació amb Ialta, la conferència del 1945 en què Roosevelt, Churchill i Stalin van negociar l’ordre de postguerra, ha tornat a aparèixer.. No som davant d’un nou repartiment formal del món ni s’ha signat cap acord per dividir territoris en zones d’influència. Però la por europea té fonament: que les grans potències tornin a considerar que poden decidir sobre la seguretat i el futur d’altres països sense comptar-hi.. El canceller alemany, Friedrich Merz, va advertir que un format d’Ialta no portarà la pau. El primer ministre polonès, Donald Tusk, va recordar que Putin no és amic d’Europa.. La preocupació va molt més enllà d’Ucraïna. Europa descobreix que el seu pes econòmic i la seva pertinença a l’OTAN no garanteixen automàticament la seva participació en les decisions estratègiques de Washington.. El continent necessita una política exterior més cohesionada, més autonomia defensiva i capacitat per negociar amb els Estats Units, la Xina i Rússia des dels seus propis interessos.. ESPANYA I LA XINA: UNA RELACIÓ QUE POT GUANYAR IMPORTÀNCIA. En aquest nou escenari, Espanya ocupa una posició interessant. Pedro Sánchez, president del Govern, ha apostat per mantenir una interlocució fluida amb Xi Jinping i defensar que la Xina ha de formar part de les solucions als problemes internacionals. La visita del president espanyol a Pequín l’abril del 2026 va reforçar aquesta estratègia d’acostament.. Per a Espanya, la Xina representa un mercat d’una importància potencial enorme. Hi ha oportunitats en el sector agroalimentari, les energies renovables, l’automoció, les infraestructures, la indústria i el turisme.. També hi ha una dimensió política: Espanya pot contribuir a mantenir oberts els canals de comunicació entre Pequín i Brussel·les en un moment en què les relacions entre la Xina i els Estats Units travessen una etapa de rivalitat.. Però acostament no vol dir alineament.. Europa manté diferències importants amb la Xina en matèria comercial, tecnològica, de drets humans i de seguretat. També hi ha preocupacions per la relació de Pequín amb Moscou i per la seva posició davant la guerra d’Ucraïna.. L’estratègia espanyola haurà de combinar les oportunitats econòmiques amb la reciprocitat comercial, l’autonomia tecnològica i la coordinació europea.. L’objectiu no hauria de ser triar entre Washington i Pequín, sinó evitar que Europa hagi d’acceptar les prioritats d’un o de l’altre sense capacitat pròpia de decisió.. UCRAÏNA: LA PAU SENSE EL PAÍS QUE PATEIX LA GUERRA. Hi ha una absència especialment reveladora en la declaració de Shenzhen: Ucraïna.. El país envaït per Rússia no va participar en la reunió ni va aparèixer expressament en el document conjunt. Putin va aprofitar la seva compareixença per responsabilitzar Kíiv i Europa de no estar disposats a acceptar compromisos. Una interpretació que deixa en segon pla una realitat fonamental: va ser Rússia qui va iniciar la invasió i qui n’ha de respondre.. La qüestió és elemental: es pot negociar la pau d’un país sense comptar amb aquell país?. Una solució imposada des de fora podria aturar temporalment els combats, però difícilment garantiria una pau duradora si no respecta la sobirania ucraïnesa, la seva integritat territorial i les seves necessitats de seguretat.. Tampoc Europa no pot acceptar que la seva arquitectura de defensa es negociï exclusivament a Washington, Moscou o Pequín. La pau no es pot reduir a un acord entre els qui tenen més armes. Ha d’incloure els qui pateixen les conseqüències de la guerra.. EL MULTILATERALISME, EL GRAN PERDEDOR. La declaració de Shenzhen reivindica la reforma de les Nacions Unides i la cooperació internacional. Tanmateix, la mateixa posada en escena de la cimera planteja una contradicció.. Tres grans potències s’atribueixen un protagonisme extraordinari en la definició de les regles internacionals, mentre que els països directament afectats per les seves decisions queden relegats.. El multilateralisme no significa que tots els estats tinguin la mateixa força. Significa que el poder ha d’estar sotmès a normes, institucions i acords internacionals que protegeixin també els països més vulnerables.. Quan les grans potències qüestionen els mecanismes de control jurídic i privilegien els seus acords particulars, el sistema perd credibilitat.. No existeix una aliança consolidada entre Trump, Xi i Putin. Els seus interessos continuen enfrontats en nombrosos àmbits. Però Shenzhen ha mostrat que tots tres estan disposats a reivindicar un espai privilegiat de decisió per als seus respectius països.. I aquesta és una transformació que ens afecta a tots.. EL NOU ORDRE: XI APROFITA LES FEBLESES DELS ALTRES. La cimera no ha creat un nou ordre mundial ni ha resolt els conflictes que amenacen la seguretat internacional. Però ha deixat una fotografia que permet identificar tres situacions molt diferents.. Trump conserva l’enorme poder material dels Estats Units, però afronta un problema de lideratge i de confiança entre els seus aliats.. Putin ha aconseguit recuperar protagonisme visual i diplomàtic, però continua condicionat per la guerra d’Ucraïna, les sancions i la seva dependència creixent de la Xina.. Xi Jinping, per la seva banda, ha demostrat que pot aprofitar les febleses de tots dos: manté Moscou dins de la seva òrbita, negocia amb Washington i cultiva les relacions econòmiques i polítiques amb Europa.. Això no significa que la Xina ja domini el món ni que hagi guanyat definitivament la rivalitat amb els Estats Units. La seva economia té vulnerabilitats i la seva relació amb Washington continuarà sent conflictiva. Però sí que disposa d’un marge estratègic que els seus dos interlocutors no tenen en les mateixes condicions.. A Shenzhen es van reunir tres presidents. Tanmateix, no s’hi van asseure tres poders equivalents.. Trump té la força dels Estats Units. Putin ha aconseguit una fotografia que millora la seva imatge. Xi disposa de la capacitat econòmica i diplomàtica per convertir les febleses dels altres en influència pròpia.. Mentrestant, Ucraïna continua esperant una pau que no es negociï a les seves esquenes, Europa intenta recuperar la seva veu i el multilateralisme afronta una nova prova.. La gran pregunta que deixa Shenzhen no és qui es va endur la millor fotografia, sinó qui està en condicions d’escriure les regles del món que ve. I la Xina treballa perquè aquestes regles s’escriguin cada vegada més des de Pequín.
Contenido de la entrada
