Antoni Federico (1950) va emigrar amb la família des del sud de la península fins a Catalunya. Ho va fer en el que es coneixia com el Tren Catalán. Quan van arribar a Barcelona, el pare el va dur a veure la Sagrada Família. Aquell nen de deu anys va quedar fascinat amb l’obra d’Antoni Gaudí, tot i la foscor i la brutícia que hi havia. «El pare ja sabia què volia fer», pensa ara Federico. Molt temps més tard hi tornaria per veure a l’escultor Josep Maria Subirachs treballar. Als anys 70, mentre Federico explorava i assimilava els camins recorreguts pels grans mestres va topar de nou amb Gaudí i, analitzant-lo en profunditat, s’hi va sentir molt proper. Ara, quasi cinquanta anys més tard, l’artista empordanès el recupera i li dedica, al Centre d’Interpretació de l’Albera, a la Jonquera, l’exposició El Gaudí que no es veu, conscient que allò que cercava «el geni» és el mateix que busca ell des de fa dècades: l’origen de tot.
Antoni Federico (1950) va emigrar amb la família des del sud de la península fins a Catalunya. Ho va fer en el que es coneixia com el Tren Catalán. Quan van arribar a Barcelona, el pare el va dur a veure la Sagrada Família. Aquell nen de deu anys va quedar fascinat amb l’obra d’Antoni Gaudí, tot i la foscor i la brutícia que hi havia. «El pare ja sabia què volia fer», pensa ara Federico. Molt temps més tard hi tornaria per veure a l’escultor Josep Maria Subirachs treballar. Als anys 70, mentre Federico explorava i assimilava els camins recorreguts pels grans mestres va topar de nou amb Gaudí i, analitzant-lo en profunditat, s’hi va sentir molt proper. Ara, quasi cinquanta anys més tard, l’artista empordanès el recupera i li dedica, al Centre d’Interpretació de l’Albera, a la Jonquera, l’exposició El Gaudí que no es veu, conscient que allò que cercava «el geni» és el mateix que busca ell des de fa dècades: l’origen de tot.
Antoni Federico (1950) va emigrar amb la família des del sud de la península fins a Catalunya. Ho va fer en el que es coneixia com el Tren Catalán. Quan van arribar a Barcelona, el pare el va dur a veure la Sagrada Família. Aquell nen de deu anys va quedar fascinat amb l’obra d’Antoni Gaudí, tot i la foscor i la brutícia que hi havia. «El pare ja sabia què volia fer», pensa ara Federico. Molt temps més tard hi tornaria per veure a l’escultor Josep Maria Subirachs treballar. Als anys 70, mentre Federico explorava i assimilava els camins recorreguts pels grans mestres va topar de nou amb Gaudí i, analitzant-lo en profunditat, s’hi va sentir molt proper. Ara, quasi cinquanta anys més tard, l’artista empordanès el recupera i li dedica, al Centre d’Interpretació de l’Albera, a la Jonquera, l’exposició El Gaudí que no es veu, conscient que allò que cercava «el geni» és el mateix que busca ell des de fa dècades: l’origen de tot.. Quan Federico va començar a aproximar-se a l’obra gaudiniana, es va adonar que «els trencadissos» d’aquells edificis connectaven amb el que feia el cubisme analític i sintètic. «A vegades en el subconscient queda el que mires i potser un jove Picasso va veure aquella obra», entén ell qui concep els diferents moviments artístics com «una cadena de creixement». Federico, doncs, no es defineix com un «creador sinó com un evolucionista que vas afegint, si pots».. Federico al costat del gran retrat que ha fet d’un Gaudí jove amb l’afany de descobrir el secret rere la seva mirada. / Josep Ribas. Tota l’obra que ara exposa a la Jonquera l’ha creada en els últims tres mesos. Diu que no proposa cap recorregut. Ni tan sols ha titulat les peces perquè «la gent tingui llibertat total». Hipnòtic és el retrat de gran format que ha fet al carbó d’un Gaudí jove. No és estrany que hagi emprat un material vegetal. Federico ha incidit, sobretot, en la seva mirada visionària i genial. «Gaudí va entendre com funcionava el mecanisme de la realitat i en va fer arquitectura. Jo faig el mateix, no pinto el que es veu, perquè no cal, pinto el que no es veu», explica Federico conscient que aquesta exposició «és el pagament del deute que tenia amb ell». També amb tots els creadors que l’han precedit: des de Piero della Francesca a Paolo Uccello, «els modernistes del segle XV», passant per Caravaggio, Botticelli o Michelangelo.. A banda del retrat de Gaudí, Federico reflexiona, a través de diferents peces creades amb materials tan diversos com fusta, ceràmica o filferros, sobre el pes de la natura i la geometria en l’obra de l’arquitecte. En una d’aquestes peces, Federico reprodueix el creixement d’una llavor que és l’eix de la planta i que recorda parts de l’obra gaudiniana. «Jo em fixava molt quan el meu pare treballava a l’hort, a l’Estrada, i posava allò tan petit i sortien unes cols enormes. Em despertava gran curiositat», explica. També recorda l’ofici de la família, calderers treballant l’aram i Gaudí entenent que es podia extreure volum d’una planxa. També com dominar la força gravitatòria per alçar edificis que aconseguissin establir una línia quasi contínua fins al cel, però mai superant la muntanya de Montjuïc per respecte a la creació divina. En una de les peces, Federico incorpora una escala que s’enfila cap a les alçades «que era el que Gaudí volia fer i el que s’està fent ara amb aquests grans edificis» quasi intentant superar la força gravitatòria que, tanmateix, «té una base que no es pot canviar».. Visitants a l’exposició de Federico, el dia de la inauguració. / Josep Ribas. En el seu moment Antoni Gaudí, tot i tenir el favor econòmic de la burgesia, no va ser massa comprès. «Normalment és sempre així. Si tu t’avances molt, a la societat li costa arribar al teu punt. No és que siguis més llest que els altres, només que t’hi dediques», explica. «Jo no treballo per vendre, ho faig perquè no ho puc evitar, investigo cada dia i no ho puc deixar», assegura Federico. Quan va abandonar l’escola, a l’edat de catorze anys, ja li va dir al seu pare: «Em vull dedicar a l’art, a fer teoria artística de la ciència, però no per fer-me ric, sinó per mostrar a la gent el que he après i això no ha canviat». En aquesta exposició d’homenatge a Gaudí, Federico ha inclòs una peça molt enigmàtica que recull els seus últims estudis sobre «la matèria abans de la matèria fosca» que l’artista empordanès ha batejat com «transparència, una matèria sense dimensió que, per mi, és la creadora de tot i que només es manifesta a través de la debilitat». Després de consultar amb diferents científics, Federico no ha rebut cap resposta. Això el porta a pensar que «o estic equivocat o això és nou». Aquesta necessitat d’explorar l’apropa també a Gaudí. «L’art és això, és no copiar, però has de tenir tota la informació d’abans que tu per no repetir. A mi m’ha costat trenta anys de la meva vida», reflexiona. Ara, però, nota que necessita més temps per fer «passes més petites». «Només la salut em farà plegar», diu.. L’exposició El Gaudí que no es veu, inaugurada divendres passat, es podrà veure fins al 31 de maig.
