«A totes les guerres és el relat del guanyador el que acabem llegint, el que donem per bo, però n’hi ha un altre, el dels vençuts, que no sabem què explicarien i jo els he donat veu», explica Daniel Genís Mas (Castelló d’Empúries, 1977) quan parla de la seva nova novel·la El dimoni abans de nosaltres (Males Herbes). Però el que fa singular aquesta veu és que és la del dimoni, en concret, la «d’un dimoni de segona categoria, en Banyeta» que acaba essent l’antiheroi de la història i amb el qual el lector s’endinsa per paisatges inquietants, coneix déus perversos i éssers colpidors i es perd per un temps de fe i meravelles, una excusa per posar en dubte alguns dogmes cristians.
«A totes les guerres és el relat del guanyador el que acabem llegint, el que donem per bo, però n’hi ha un altre, el dels vençuts, que no sabem què explicarien i jo els he donat veu», explica Daniel Genís Mas (Castelló d’Empúries, 1977) quan parla de la seva nova novel·la El dimoni abans de nosaltres (Males Herbes). Però el que fa singular aquesta veu és que és la del dimoni, en concret, la «d’un dimoni de segona categoria, en Banyeta» que acaba essent l’antiheroi de la història i amb el qual el lector s’endinsa per paisatges inquietants, coneix déus perversos i éssers colpidors i es perd per un temps de fe i meravelles, una excusa per posar en dubte alguns dogmes cristians.
«A totes les guerres és el relat del guanyador el que acabem llegint, el que donem per bo, però n’hi ha un altre, el dels vençuts, que no sabem què explicarien i jo els he donat veu», explica Daniel Genís Mas (Castelló d’Empúries, 1977) quan parla de la seva nova novel·la El dimoni abans de nosaltres (Males Herbes). Però el que fa singular aquesta veu és que és la del dimoni, en concret, la «d’un dimoni de segona categoria, en Banyeta» que acaba essent l’antiheroi de la història i amb el qual el lector s’endinsa per paisatges inquietants, coneix déus perversos i éssers colpidors i es perd per un temps de fe i meravelles, una excusa per posar en dubte alguns dogmes cristians.. Volia que tingués alguna cosa -de fet, hi ha una mitologia compartida-, però que no fos necessari conèixer l’altre llibre per entendre bé aquest i et fes la sensació que t’estàs perdent alguna cosa. Però el lector de l’altra pot reconèixer coses com la Muntanya, el Córcoras, que aquí té molta importància. A l’altra sortia al final de tot. Em feia gràcia.. Quan vaig començar a escriure van sortir com dues històries paral·leles. En va haver-hi una, que era aquesta i que no era així, però que la vaig deixar aparcada perquè no me’n sortia en aquell moment, i l’altra en venia molt més de gust i la vaig acabar amb més rapidesa. Em van quedar moltes històries i idees, sobretot la central, la de Mesta, que és com la de Caín, però em faltava embolcallar-la fins que vaig trobar la història en paral·lel de Pere Pena, l’Estudiant, que troba el dimoni i és aquest que li explica la seva història. Aleshores sí que em va venir de gust acabar aquest llibre.. Al començament l’havia situat a Barcelona, al Born, però després vaig pensar que era una mica fals perquè conec la ciutat i al Born hi he estat un parell o tres de cops, però a Girona hi he viscut i estudiat molt temps i la tens més a mà, la notes més teva. A més, m’anava molt bé aquest barri antic, on es barregen les tres religions i són carrers estrets que permetien aquestes escenes dels teulats. De fet, s’inspira en el llibre El diablo cojuelo (de Luis Vélez de Guevara) que són tres pàgines i jo n’he fet tres capítols, però és l’anècdota del paio que salta teulats, entra en una habitació i troba un dimoni dins d’una ampolla. Hi ha llibres amb començaments molt lents, però aquí m’agradava molt més començar amb plena acció.. És un dimoni de pastorets. Em fa gràcia entroncar amb la tradició nostra perquè tenim uns dimoniets molt divertits, els de Folch i Torres, els de les titelles. No volia renunciar, tot i que parlo de temes transcendents, fent un dimoni més arreplegat, de segona categoria, escarransit i maldestre, i que de mica en mica la seva història s’entronqui amb una història més gran.. D’abans, de després… Fer la biografia de Satanàs em semblava que seria massa seriós, però si la fas des del punt de vista d’un personatge que no està convençut de ser dimoni, que en el fons no és tan mala persona, em semblava més divertit. El sentit de l’humor, com el fantàstic, et permet fer un pas enrere i veure-ho tot des d’una certa distància, que no evita poder dir el que et ve de gust, encara que siguin coses una mica dures, perquè aquí els missatges no són gaire optimistes.. A totes les històries de pactes amb el dimoni sempre qui pacta pensa que se’n sortirà i que serà més llest que ell, però aquest et posa la mel als llavis i et fa una oferta tan temptadora que no pots dir que no. En aquest cas, pensa que és un dimoni una mica ximple, que el podrà enredar i encreua els dits, que és també molt infantil, però m’agrada jugar amb aquests clixés.. Darrere aquest llibre, més en l’estil que en el fons, hi ha José Saramago qui justament té el llibre El hombre duplicado que parla de la duplicitat i Caín que dona una visió del personatge que jo també dono. Cert que Caín mata al seu germà, és un home de baixes passions, un pusil·lànime, però és que en el fons els éssers humans som molt així, també. Abel, que és perfecte, és bonic, té sort amb tot i Déu li riu totes les gràcies, fa una mica de ràbia i s’allunya molt de nosaltres. Per això, preferia més un antiheroi que veus que no és perfecte, que s’equivoca i fa coses dolentes, però que no deixa de ser una persona que té por d’estar sol, que no se l’estimin, aquest és el seu infern. I aquestes pors acaben ocasionant que estigui sol i ningú se l’estimi perquè s’equivoca sempre. Quan neix i cau de caps, alguna cosa s’espatlla allà i fa que totes les decisions que pren acabin essent errades. Fins i tot, quan és capaç de veure els camins interiors que té, els que ja ha triat i els que encara no, no l’encerta mai. Cadascú pot llegir si creu que aquests camins els elegim o ja ens venen donats. No queda clar. Fa l’efecte, a vegades, que tu estàs triant lliurement, però potser no ho és tant, potser tot està predeterminat i tot acaba malament.. Era la idea, capgirar-ho una mica, que acabés semblant més humà del que és. En el fons, és una mica víctima de les seves circumstàncies: des del naixement, totes les decisions que va prenent… No és dolent, però les circumstàncies el porten a fer coses dolentes.. Ells dos parteixen, sembla, de punts molt oposats perquè el dimoni és molt dolent i ell és un estudiant, que no queda clar de què, però essent segle XVII tindrà coneixements religiosos. De mica en mica, t’adones que van confluint més -el dimoni no és tan dolent i l’estudiant és capaç de pactar amb el dimoni per aconseguir triomfar perquè té una vida miserable- fins al punt que teixeixen una amistat. Tot i que Pere Pena no vol renunciar a les seves conviccions, al final, és inevitable. Ha fet un viatge tant exterior com interior, ha anat a l’infern, però ha descobert un infern personal.. Intentava que cada vegada tot fos més asfixiant i opressiu: laberints, sota terra, més fosc… La novel·la va virant cap a dins. Comença molt “hi hi ha ha”, però quan pugen els dos germans a la Muntanya hi ha un canvi. És una mica com Solitud, en què es produeix una transformació a mesura que van pujant.. Sobretot el començament: el Gènesi, l’Èxode…és divertidíssim si t’ho agafes només com a literatura, com a mitologia.. El Gènesi, la torre de Babel, el diluvi universal són molt curts, és a dir, hi ha molts buits que es poden omplir amb facilitat i des d’un punt de vista diferent.. Alguns són conscients i altres no. Tenia molt al cap La Divina Comèdia de Dante i El paradís perdut de Milton, però la descripció del dimoni em va costar perquè no en vaig trobar cap de literal i vaig tirar pel dret.. Són tan bons com nosaltres amb una formiga, absolutament irresponsables i despreocupats de si la trepitgem o no quan anem pel carrer. Els déus en aquesta novel·la són fal·libles, fins i tot el primer i si fa tot l’Univers és perquè s’està avorrint, però no es pregunta si l’ha de fer i tampoc l’acaba, és una mica mandrós. Si existís un Déu, seria molt trist que perdés el temps en coses banals poden arreglar-ne d’altres d’importants.
