Fa cinc anys que Ricard Borràs i Aina Borràs, pare i filla, representen Cat Falling, la primera obra que fan junts com a protagonistes. Ella ho sent «com un traspàs» del coneixement dels seus pares que «gota a gota» va assimilant. Conscient que «aquesta és una feina d’orfebreria» admet que «s’aprèn l’ofici amb l’ofici, fent i fent, amb hores de volant, d’assaig, de suor».
Fa cinc anys que Ricard Borràs i Aina Borràs, pare i filla, representen Cat Falling, la primera obra que fan junts com a protagonistes. Ella ho sent «com un traspàs» del coneixement dels seus pares que «gota a gota» va assimilant. Conscient que «aquesta és una feina d’orfebreria» admet que «s’aprèn l’ofici amb l’ofici, fent i fent, amb hores de volant, d’assaig, de suor».
Fa cinc anys que Ricard Borràs i Aina Borràs, pare i filla, representen Cat Falling, la primera obra que fan junts com a protagonistes. Ella ho sent «com un traspàs» del coneixement dels seus pares que «gota a gota» va assimilant. Conscient que «aquesta és una feina d’orfebreria» admet que «s’aprèn l’ofici amb l’ofici, fent i fent, amb hores de volant, d’assaig, de suor».. Treballar en família té avantatges o desavantatges?. Té de tot. El meu pare i jo teníem moltes ganes de treballar junts des que jo era molt petita. Des que jo tinc ús de raó, ell és actor i jo sempre l’he admirat molt. M’he passat tota la vida perseguint-lo pels teatres, per les gires. Vaig saber molt d’hora que volia ser actriu, a sis anys ho tenia claríssim. He crescut pensant: «Que bé ser actriu, però que bo seria treballar amb el pare». També ell volia treballar amb mi, però calia esperar el moment que jo fos prou gran per poder-ho fer fins que va arribar aquesta obra que ens la va passar Paco Mir i ens anava com si l’haguessin escrit per a nosaltres. Això és tota la part bona, però en un procés d’assajos, ens hem assegut, el pare i jo, cara a cara i, evidentment, ell amb la seva manera de treballar i jo amb la meva, que és sorprenent com de diferent es treballa, i va ser dir-nos que aquí ja no som família i hem de trencar la imatge que jo li haig de tenir un respecte al pare, que li tinc, però és un respecte lineal. Ens hem hagut de posar els dos a la mateixa alçada per tirar l’obra endavant, perquè si no la cosa no funcionava si manteníem els rols familiars. El mateix amb la meva mare. No hi ha adulació familiar. Nosaltres estem acostumats a treballar eternament en família.. Condiciona néixer en una família amb tant bagatge?. I tant. Jo he volgut fer tota la vida el meu camí, però en aquest porto els fantasmes de tota la gent d’èxit de la meva família i hi ha un punt que embriaga tota aquesta tradició perquè tu vols tenir la teva singularitat, però tens uns referents que són molt bèsties. He hagut de fer molta feina en veure’ls i admirar-los i que això no em paralitzés. He begut molt d’ells, miro cap a dalt cada vegada que parlo de la família.. La complicitat entre els dos actors es palpa en tot moment. / David Ruano. El seu pare, Ricard Borràs, és un dels grans de l’escena catalana.. Recordo, d’adolescent, que un dia vaig mirar el seu currículum i vaig començar a veure noms i noms. Vaig pensar que si jo aconseguia la meitat de l’èxit que havia recollit ell, jo seria feliç perquè ha fet molta feina arreu. Aspiro a poder dedicar-me a això tant temps com ell perquè no només ha treballat amb els més grans directors, amb les actrius més nominades, també s’ha dedicat més de cinquanta anys. Ara ser actor i dedicar-te cinquanta anys a aquesta professió és quasi com marcià. Estem en un moment que no se sap què serà dels actors ara. Aquesta és una professió que sempre ha estat perseguida.. Cat Falling és la primera obra que fan junts?. Vaig fer amb ell una petita obra sobre la vida de Cervantes quan jo estava a Madrid, en plena formació, però tenia un paper molt petit, diversos personatges en diferents escenes. Va ser un tast perquè Cat Falling ja estava a l’horitzó, ell ja ho sabia. Va ser com una prova, però aquesta és la primera que els dos som protagonistes i carreguem el mateix pes sobre l’escenari.. «El meu pare (Ricard Borràs) només m’ha dit una cosa ben clara: «Aina, sigues tu mateixa, no intentis agradar a tothom, fes el teu camí i ves per l’autenticitat, que és el que enganxa a la gent». Què creu que atrapa de l’obra?. És materialitzar com aquest desig familiar, quasi com obrir una porteta a una intimitat familiar. A la gent li atrapa molt veure com es relacionen pare i filla que no ho són dins de l’obra, i també atrapa que es presenti sobre l’escenari un vincle intergeneracional que és poc comú: que un home de 70 anys i una noia de vint-i-pocs es facin amics perquè aquesta és la trama, ens regalem la vivència de l’experiència i la de la novetat i el canvi constant i això també essent família és el que porta a la gent al teatre. La gent riu, s’ho passa bé, s’emociona. És un ritme ràpid, lleuger, és molt fàcil de veure i, com no t’ho esperes, arriba al cor més sobtadament.. Les generacions joves fan el buit als més grans?. No ho crec. Fa temps que intento conèixer el món de la gent gran i no crec que molestin, però ve associada com la càrrega familiar, que no tenim el mateix ritme, però si els joves parem i escoltem, que és un problema que tenim pel tema de la immediatesa, la gent gran té tota l’experiència per regalar-nos. És molt bella aquesta relació perquè sovint la gent gran pensa que destorba, molesta, que no interessa el que tenen a dir, però encara tenen moltes ganes de marxa, i no ho dic només pel meu pare que té una força. Es cansa menys que jo (riu).. Li ha donat algun consell?. Només m’ha dit una cosa ben clara: «Aina, sigues tu mateixa, no intentis agradar a tothom, fes el teu camí i ves per l’autenticitat que és el que enganxa a la gent». I mentre fèiem l’obra: «Aina, tu pots, amb tot».. Com és la Rita, el personatge que interpreta a Cat Falling?. És una noia molt capaç, molt forta, molt resilient, que estudia antropologia i que té la mala sort de dur una motxilla familiar molt forta que la porta a tenir el cor dividit entre el seu camí i el seu deure. Tot i això no perd les ganes de riure, és molt àcida, molt de fer broma i té una passió clara: tocar la bateria i el seu grup. La bateria és com que la salva, tota la càrrega la desfoga allà.. I coneix l’Ignasi, personatge que protagonitza Ricard Borràs. Què li suposa?. Al principi no acaba d’entendre com col·locar una persona gran a la seva vida, però com ella està molt entrenada en l’escolta, de cop aquest home gran té coses a dir-li que la diverteixen molt i consells a regalar-li que l’ajuden. Té moltes coses que, de cop, tots dos s’adonen que són molt compatibles.. Què és per a vostè el teatre?. Quan era molt petita, era molt mala estudiant i em distreia, perquè tot a fora em semblava molt més fascinant. Acompanyava al pare a fer gires i coneixia tots els actors i aquest estil de vida, vaig entendre que jo aprenia de l’obra que tenia davant i algunes no eren políticament correctes. Vaig estar en contacte amb emocions molt complexes, la bondat, la violència, el conflicte intern… I aquestes obres les veia unes deu vegades i practicava la memòria, m’introduïa en el món més sensible… Era una nena petita en un món d’adults interessantíssims, amb molta vida, molt generosos, en compartir aquestes vivències que estan fora de la realitat, un món divertit, florit, acolorit, però em fan adonar que la vida és una mica més gris i rutinària… El teatre m’apassiona i no contemplo pla B. És el teatre o em moro.
