El director de Banyoles Albert Serra estrena ‘Tardes de soledad’, Concha d’Or a l’últim Festival de Sant Sebastià, un documental que reflecteix, sense fer concessions i amb un inèdit nivell de proximitat, l’experiència física de la tauromàquia a través de la figura del matador peruà Andrés Roca Rey.
El director de Banyoles Albert Serra estrena ‘Tardes de soledad’, Concha d’Or a l’últim Festival de Sant Sebastià, un documental que reflecteix, sense fer concessions i amb un inèdit nivell de proximitat, l’experiència física de la tauromàquia a través de la figura del matador peruà Andrés Roca Rey.
El director de Banyoles Albert Serra estrena ‘Tardes de soledad’, Concha d’Or a l’últim Festival de Sant Sebastià, un documental que reflecteix, sense fer concessions i amb un inèdit nivell de proximitat, l’experiència física de la tauromàquia a través de la figura del matador peruà Andrés Roca Rey.. El títol el vam pensar al principi, perquè teníem aquesta idea. Després, en el muntatge, ens va semblar que no hi havia gaire soledat, i ens vam plantejar canviar el títol i posar-li ‘La vida no vale nada’ o ‘¡Ese es el precio!’, que són frases que surten a la pel·lícula. A poc a poc van anar apareixent aquestes imatges una mica melancòliques del torero aïllat, del toro mirant a la càmera d’una forma gairebé premonitòria, perquè és l’únic que no sap que morirà, de la quadrilla que està com en una bombolla, al marge de tot, i ens va semblar que allò de la soledat podia valer i ja ho vam deixar. Però no es tractava de definir res. No m’agrada definir res de cap manera.. Sí. Ens vam fixar també en algun altre torero i és bastant igual, però és veritat que l’Andrés té una espècie de misteri superior: per l’expressió de la seva cara, per la fotogènia que té, per la introspecció que reflecteix… A vegades sembla molt transparent i altres és completament opac. A vegades diries que hi ha una gran densitat darrere i altres, que no hi ha res. I quan acaba la pel·lícula estàs en el mateix punt que al principi i no saps gairebé res de la seva personalitat.. Quan era petit hi havia anat algunes vegades amb el meu pare, que era una mica aficionat. Havíem anat a veure toros a Girona, a Sant Feliu de Guíxols, a Lloret, crec que fins i tot a Olot. I alguna vegada també a Barcelona, perquè a ell li agradaven els ‘rejoneadores’, ja veus. Quan va sorgir el tema de la pel·lícula jo estava recuperant una mica l’interès, perquè havia estat 30 anys sense veure una cursa. Això sí, havia continuat llegint literatura taurina, sobretot les cròniques de Joaquín Vidal, o sigui que mai no ho havia deixat del tot.. Tant la tauromàquia com la pel·lícula es defensen soles. En qualsevol cas, la pel·lícula és un document que toca el nucli del que és la tauromàquia i ofereix una visió inèdita, un tipus de proximitat que no s’havia vist mai. Si tens interès a entendre el que és l’essència de la tauromàquia, crec que la pel·lícula t’ho dona, encara que, per descomptat, la gent pot gaudir-la com una obra estètica autònoma, que això sempre és el primer. De fet, a l’estranger ningú sap el que és la tauromàquia ni els interessa especialment i van a veure la pel·lícula perquè és meva. Aquí, evidentment, és un tema controvertit, que està envoltat en polèmiques, amb els partits polítics posicionant-se i tot això. Però quan estàs davant d’una pel·lícula com aquesta, pots tenir la curiositat de veure el que passa a la pantalla independentment de les opinions que tinguis. És més, oblida’t per un moment de les teves idees, que al final es tracta d’això, de fer un exercici d’experimentar, fins i tot físicament, el que veus a la pantalla. Ara bé, si ja tens tantes idees, millor no vinguis, jo què sé.. «A l’estranger, a ningú li interessa especialment la tauromàquia i veuran la pel·lícula perquè és meva». Podria ser, sí. Hauria de parlar més amb els antitaurins sobre això, que no he parlat gaire. Però és veritat que la pel·lícula ofereix informació nova, inèdita per a molta gent, perquè el que hem captat nosaltres aquí d’imatge i de so no ho havia fet mai ningú abans. I a partir d’aquí, qualsevol espectador pot treure un profit, perquè aquest coneixement nou li servirà per reafirmar-se en el que pensava o per pensar una mica més.. És que el discurs intel·lectual ha d’estar dins de l’experiència física, no pot ser una cosa separada de la realitat. A veure, això és un ritual sacrificial, això és una cosa que està clara per a tothom. I això implica certes coses: la mort del toro, el risc de mort del torero i moments de violència i sang, i tot això és el que dona gravetat, sentit i transcendència al que succeeix, des del punt de vista de la tradició. Sense tot això, els toros serien com el Cirque du Soleil, que és una cosa que pot estar molt bé, no ho sé, però que no té res a veure.. Albert Serra és premi Nacional de Tauromaquia 2024. / Marta Pérez / EFE. Però és que el que passa ja és bastant caòtic i imprevisible, eh? Era impossible preveure el que passaria, sobretot a les grans places, on hi havia molta pressió, els toros eren més perillosos, el torero s’enfrontava amb una part del públic que li tenia mania… No calia introduir més caos perquè, en aquest sentit, allò s’assemblés bastant als rodatges de les pel·lícules anteriors.. Bé, per començar a ell no li podia parlar. Al principi vaig tenir una trobada molt breu amb ell per convèncer-lo i, com després en moltes curses no es volia posar el micròfon sense fils, per superstició o pel que fos, doncs vaig tenir una conversa a meitat de rodatge per demanar-li si us plau que se’l posés més sovint. I aquí s’acaba tota la interacció. Nosaltres anàvem a la seva habitació, el mosso d’espases obria la porta, ens feia un senyal i ens ficàvem allà i rodàvem sense poder tocar la llum ni el mobiliari ni res. I quan l’assistent veia que el torero ja estava una mica així, ens deia «fora». I a la furgoneta el que hi havia era una càmera fixa, encara que preparàvem la llum perquè quedés una mica més artificial, com una nau espacial [rialles].. És una idea interessant. El torero, com a artista que treballa en aquest art tan particular que té risc de mort, potser ho necessita una mica més que els altres. L’art no és una cosa científica i això genera inseguretats. Alguns grans artistes han mort ignorats o menyspreats i després la història els ha fet eterns. Però aquesta necessitat de veure’s ratificat d’una manera o altra sempre hi és. L’artista dubta entre treballar per a una cosa potser més fàcil però que sap que funcionarà millor en aquell moment o treballar més per al futur en una cosa que en el seu temps no s’acabarà d’entendre. I a Roca Rey li passa una mica això, és el seu gran drama com a torero, perquè té molt d’èxit i no sap si fer coses que ja sap que funcionaran amb el públic o intentar anar més enllà i fer coses més… dubtoses. Aquesta pressió és difícil de suportar, i més quan et jugues la vida, clar. A ell a la pel·lícula se li veuen més aquests dubtes que les febleses de valor.. «¡Ole tus cojones!» [rialles] Els dels collons es repeteix molt. Aquestes frases les vam escoltar en el muntatge i van ser un descobriment fantàstic. Són com poesia popular i li donen a la pel·lícula un punt d’humor que està molt bé.. El director de cine Albert Serra rep el Premio Nacional de Tauromaquia 2024. / Mariscal / EFE. Home, el tema és una tradició espanyola molt profunda…. Però no perquè no me la demanessin de fora, eh? De fet vaig ser jo, que sempre vaig pensar, equivocadament, que seria massa controvertida per al públic anglosaxó, el que li vaig dir a Thierry Frémaux [director del festival de Cannes] que aquesta la veia més per a Sant Sebastià. No sé, vaig pensar que allà estaria més acompanyada i que a Cannes igual ressaltaria més l’element controvertit i s’entendria pitjor. Potser em vaig equivocar. Si fem una altra pel·lícula de ficció bona, ja intentarem oferir-la a Cannes, a veure si els agrada.. [Riu] Què vols que et digui? Sincerament, no els dono importància als premis. Benvinguts siguin, vinguin d’on vinguin, perquè significa que hi ha una gent a la qual li fa il·lusió que jo tingui aquest premi. I si a altres no els fa il·lusió, doncs jo no tinc cap il·lusió de tenir una cosa d’una gent a la qual no li fa il·lusió que jo la tingui, no sé si m’explico. És com si vols imposar-li a algú que sigui la teva parella, això no pot ser. Encara que la veritat és que em mereixo el premi de Cinematografia, que són molts anys ja.
