L’esclerosi múltiple afecta 55.000 persones a Espanya. Es diagnostiquen 2.000 casos nous cada any. La prevalença d’aquesta malaltia és de 80-180 casos per cada 100.000 habitants. Té un origen multifactorial, en què influeixen tant factors genètics com ambientals.
L’esclerosi múltiple afecta 55.000 persones a Espanya. Es diagnostiquen 2.000 casos nous cada any. La prevalença d’aquesta malaltia és de 80-180 casos per cada 100.000 habitants. Té un origen multifactorial, en què influeixen tant factors genètics com ambientals.
L’esclerosi múltiple afecta 55.000 persones a Espanya. Es diagnostiquen 2.000 casos nous cada any. La prevalença d’aquesta malaltia és de 80-180 casos per cada 100.000 habitants. Té un origen multifactorial, en què influeixen tant factors genètics com ambientals.. Segons explica a Guies de Salut la doctora Ana Belén Caminero, coordinadora del Grup d’Estudi d’Esclerosi Múltiple de la Societat Espanyola de Neurologia (SEN) i cap de Servei de Neurologia del Complex Assistencial d’Àvila, el “més rellevant que es coneix actualment és la infecció pel virus d’Epstein-Barr, sobretot quan s’adquireix en l’adolescència o joventut”.. Augmenta el risc quan es pateix aquesta patologia de manera simptomàtica, és a dir, quan la persona desenvolupa la malaltia anomenada mononucleosi infecciosa. Aquest virus és present en la gran majoria dels adults, però en les persones que desenvolupen EM sembla desencadenar una resposta anòmala del sistema immunològic.. A més d’aquest factor, també “s’han identificat altres que augmenten el risc, com tenir nivells baixos de vitamina D, viure en països amb menys exposició solar, el tabaquisme o l’obesitat durant l’adolescència”.. Pel que fa al perfil del pacient amb esclerosi múltiple: és més comú en dones i en regions allunyades de l’equador. Tot i que cap d’aquests factors per si sol causa la malaltia, la seva combinació pot influir en la seva aparició.. En els darrers anys, el diagnòstic de l’EM “ha millorat de manera notable”, assenyala la doctora Caminero. Tot i que les tècniques de neuroimatge com la ressonància magnètica han avançat, “el canvi més rellevant ha estat el seu ús molt més ampli i accessible, cosa que ha permès detectar la malaltia en fases més primerenques”.. També hi ha una major consciència tant entre la ciutadania com entre els metges d’atenció primària, cosa que afavoreix una consulta més ràpida davant els primers símptomes.. Tot i que encara no existeix un biomarcador únic per confirmar el diagnòstic, “s’han aconseguit progressos importants en l’anàlisi del líquid cefaloraquidi i de la sang, que aporten informació complementària i valuosa”.. A més, els criteris diagnòstics s’han anat actualitzant per ser més sensibles i específics, és a dir, per diagnosticar amb més certesa i evitar errors. Això millora també el seu valor predictiu i la seva utilitat clínica.. Com assenyala la doctora Caminero, “cada vegada es diagnostiquen més casos en persones joves, especialment en adults joves entre els 20 i 40 anys, que és la franja d’edat més freqüent”.. Tanmateix, “això no vol dir necessàriament que hi hagi més casos nous, sinó que ara es detecten abans, gràcies a la major consciència, a l’accés més ampli a la ressonància magnètica i a criteris diagnòstics més precisos”. A més, s’estan identificant casos que anteriorment podien passar desapercebuts o diagnosticar-se amb retard.. Quan l’EM s’inicia en edats avançades —el que es coneix com a EM d’inici tardà— pot presentar algunes particularitats.. En aquests casos, “els símptomes solen ser més motors (com debilitat o dificultats per caminar) i menys visuals o sensitius, i la progressió de la malaltia tendeix a ser més ràpida”.. És també més freqüent que la malaltia comenci amb una forma progressiva en lloc d’una forma en brots, que és la més comuna en edats joves. A més, les persones grans solen tenir altres malalties associades (comorbiditats), cosa que pot complicar el diagnòstic i limitar les opcions de tractament.. També “pot haver-hi més risc d’efectes secundaris amb alguns fàrmacs, per la qual cosa l’abordatge ha de ser més individualitzat”. Per tot això, el seguiment en aquests pacients requereix una atenció especial i un enfocament multidisciplinari.. El neuròleg “juga un paper fonamental en l’acompanyament de les persones amb EM al llarg de tota la malaltia”. No només s’encarrega del diagnòstic i l’inici del tractament, sinó també del seguiment continu per valorar l’evolució, ajustar la medicació i anticipar possibles complicacions. L’EM és una malaltia crònica que pot afectar diferents aspectes de la vida del pacient, per la qual cosa el neuròleg “actua com a figura central d’un equip multidisciplinari, coordinant amb rehabilitadors, psicòlegs, infermeria especialitzada i altres professionals”.. També “acompanya emocionalment el pacient, ajuda en la presa de decisions, informa sobre opcions terapèutiques i afavoreix una atenció més propera i personalitzada. Aquest acompanyament proper i continuat és clau per millorar la qualitat de vida i l’autonomia del pacient”.. Els canvis de clima i les estacions de l’any poden influir en alguns símptomes de l’EM, tot i que no en tots els pacients per igual. La calor excessiva, per exemple, pot provocar un empitjorament temporal de símptomes com la fatiga, la debilitat o els problemes visuals, un fenomen conegut com a fenomen d’Uhthoff, subratlla la doctora Caminero.. En canvi, el fred pot “augmentar la rigidesa muscular o causar més espasticitat en alguns casos. A més, a la tardor i l’hivern, quan disminueix l’exposició solar, també baixen els nivells de vitamina D, un factor important en el sistema immunològic, cosa que podria influir en l’activitat de la malaltia”.. Per això, és important adaptar els hàbits i l’entorn del pacient a les condicions climàtiques per millorar el seu benestar.. El futur del tractament de l’EM és prometedor per a la doctora Caminero. En els propers anys, “avançarem cap a una medicina més personalitzada, en què cada pacient rebi la teràpia més adequada segons el seu perfil i evolució. Comptarem amb tractaments més eficaços, còmodes i segurs, i possiblement també amb teràpies capaces de reparar part del dany neurològic”.. Eines com els biomarcadors, especialment els neurofilaments de cadena lleugera i altres, “ens permetran prendre decisions més precises i anticipar-nos millor a l’evolució de la malaltia”. Tot això, unit al desenvolupament tecnològic i a l’anàlisi de dades mitjançant intel·ligència artificial, “ens portarà a un model d’atenció més preventiu i centrat en el pacient”.. L’objectiu serà no només frenar la malaltia, sinó preservar al màxim la qualitat de vida i l’autonomia de les persones que hi conviuen.
