L’escriptora i periodista de successos Anna Punsí (Vilafant, 1978) publica ‘L’Amor que sempre queda’, onze històries personals que ens endinsin al dol i com enfrontem la mort i el record dels que ja no hi són. L’autora presentarà el llibre a Llibreria 22 el pròxim 21 de novembre.
L’escriptora i periodista de successos Anna Punsí (Vilafant, 1978) publica ‘L’Amor que sempre queda’, onze històries personals que ens endinsin al dol i com enfrontem la mort i el record dels que ja no hi són. L’autora presentarà el llibre a Llibreria 22 el pròxim 21 de novembre.
L’escriptora i periodista de successos Anna Punsí (Vilafant, 1978) publica ‘L’Amor que sempre queda’, onze històries personals que ens endinsin al dol i com enfrontem la mort i el record dels que ja no hi són. L’autora presentarà el llibre a Llibreria 22 el pròxim 21 de novembre.. Una mica, per la meva feina. No la meva, la dels altres. El que se sent quan perds algú.. Des de la meva adolescència és un pensament força freqüent en la meva vida. De vegades és negatiu, perquè la mort ens fa por, d’altres des del record dels que no hi són. De vegades des de l’escolta dels qui l’han patida o des de la pregunta d’on anem després.. Hi ha una por molt forta de pensar en la mort. Som una societat enfocada a cercar la felicitat, potser de manera excessiva. Aquest dolor tan gran ens espanta. No sé si és normal. Depèn de la feina de cada, en el meu cas la professió m’ho exigeix.. M’he adonat que parlem poc de la mort, que no sabem que volen les persones properes a nosaltres. Una cerimònia, incineració, no ho sabem perquè no n’hem parlat, fins i tot amb els nostres pares. Vivim d’esquena a la mort fins que ens passa una tragèdia com la pandèmia. A vegades sembla que pel fet de parlar-ho, cridéssim a la mort.. Pots com a periodista explicar mil històries, pots ser el de la funerària que enterra molta gent, però quan et toca emocionalment és una altra cosa.. «El mai més és el més dur. Vaig ser conscient d’això quan va morir el meu besavi. No estaria més en el meu aniversari ni en les festes de Cap d’Any». Vaig tenir la sort de conèixer a la meva besàvia. Jo sempre que anava a visitar-los pensava: potser és l’última vegada. Has de demostrar-los que els vols molt. Això no va impedir que quan va morir vaig sentir un dolor immens, encara que jo m’estigués preparant tot el temps. Potser vaig acceptar la mort dels meus avis més ràpidament gràcies a això. Però per a primer moment mai estàs preparat.. El mai més. Vaig ser conscient d’això, del mai més, quan va morir el meu besavi. No estaria més en el meu aniversari ni en les festes de Cap d’Any.. Vaig trobar molta incomprensió quan mor algú jove. Vaig trobar sentiment de culpa, sobretot per part de les mares, que tenen aquest instint molt acusat. Que la mort d’un fill és insuportable. I que costa molt tirar endavant. I que cal demanar ajuda i que cal explicar-ho.. Cal viure’l, treure’l, o et devora. El cos ho acaba encaixant de manera dolenta, els traumes tenen això.. És el millor resum del llibre. Aquesta setmana va morir un amic i amb els companys vam comentar l’amor que hem sentit per aquesta persona. M’he adonat que en podíem parlar amb un somriure. Em queda l’amor que compartim.