Dins una vitrina transparent, al bell mig de la galeria Cadaqués, s’exposa un conjunt de pedres o còdols de dimensions variades. Són pedres procedents de la platja de S’Alqueria. «Són les pedres que trepitjo cada dia i em fan mal als peus; el Sadomasoqués comença aquí», diu l’artista Antoni Muntadas (Barcelona, 1943) fent esment de l’exposició col·lectiva que s’acaba d’inaugurar en aquest espai d’art i de la que és l’ideòleg. «Són pedres», matisa, «deixades en préstec que tornaré al mateix lloc a finals de setembre, quan acabi l’exposició, perquè les pedres són patrimoni», afirma evidenciant el respecte que sent per tot allò que té a veure amb Cadaqués, paisatge que el va seduir el 1956 i al qual, malgrat els efectes evidents de la turistificació, retorna cada mes de setembre. «Aprofito per estar tranquil, banyar-me tres o quatre cops cada dia i anar a una cala diferent». Descarta les que hi ha més cap al Cap de Creus perquè, diu, ara ho posen molt difícil per arribar-hi. Malgrat tot, a Cadaqués hi troba encara un recer que l’acull. «És un lloc que estimo, amb el qual m’identifico i on carrego la bateria per tot l’any». No creu, confessa, que «pogués viure-hi sempre, però el necessito».
Dins una vitrina transparent, al bell mig de la galeria Cadaqués, s’exposa un conjunt de pedres o còdols de dimensions variades. Són pedres procedents de la platja de S’Alqueria. «Són les pedres que trepitjo cada dia i em fan mal als peus; el Sadomasoqués comença aquí», diu l’artista Antoni Muntadas (Barcelona, 1943) fent esment de l’exposició col·lectiva que s’acaba d’inaugurar en aquest espai d’art i de la que és l’ideòleg. «Són pedres», matisa, «deixades en préstec que tornaré al mateix lloc a finals de setembre, quan acabi l’exposició, perquè les pedres són patrimoni», afirma evidenciant el respecte que sent per tot allò que té a veure amb Cadaqués, paisatge que el va seduir el 1956 i al qual, malgrat els efectes evidents de la turistificació, retorna cada mes de setembre. «Aprofito per estar tranquil, banyar-me tres o quatre cops cada dia i anar a una cala diferent». Descarta les que hi ha més cap al Cap de Creus perquè, diu, ara ho posen molt difícil per arribar-hi. Malgrat tot, a Cadaqués hi troba encara un recer que l’acull. «És un lloc que estimo, amb el qual m’identifico i on carrego la bateria per tot l’any». No creu, confessa, que «pogués viure-hi sempre, però el necessito».
Dins una vitrina transparent, al bell mig de la galeria Cadaqués, s’exposa un conjunt de pedres o còdols de dimensions variades. Són pedres procedents de la platja de S’Alqueria. «Són les pedres que trepitjo cada dia i em fan mal als peus; el Sadomasoqués comença aquí», diu l’artista Antoni Muntadas (Barcelona, 1943) fent esment de l’exposició col·lectiva que s’acaba d’inaugurar en aquest espai d’art i de la que és l’ideòleg. «Són pedres», matisa, «deixades en préstec que tornaré al mateix lloc a finals de setembre, quan acabi l’exposició, perquè les pedres són patrimoni», afirma evidenciant el respecte que sent per tot allò que té a veure amb Cadaqués, paisatge que el va seduir el 1956 i al qual, malgrat els efectes evidents de la turistificació, retorna cada mes de setembre. «Aprofito per estar tranquil, banyar-me tres o quatre cops cada dia i anar a una cala diferent». Descarta les que hi ha més cap al Cap de Creus perquè, diu, ara ho posen molt difícil per arribar-hi. Malgrat tot, a Cadaqués hi troba encara un recer que l’acull. «És un lloc que estimo, amb el qual m’identifico i on carrego la bateria per tot l’any». No creu, confessa, que «pogués viure-hi sempre, però el necessito».. Avui dia, Antoni Muntadas és un dels artistes catalans i espanyols més coneguts internacionalment. Pioner del media art i de l’art conceptual a l’Estat espanyol, manté una activitat professional molt intensa. Es descriu a si mateix com «un nòmada perquè la meva feina, site-specific, em porta on treballo». Quan parlem, la setmana passada al Marítim, cor de la vida social cadaquesenca, fa quatre dies que acaba d’arribar de Sāo Paulo, Brasil, on ha tancat el treball Lugar público creat específicament per ser exhibit al Sesc Pompeia, una antiga fàbrica reconvertida per l’arquitecta Lina Bo Bardi, en centre cultural, esportiu i d’oci. «Allà tot l’espai és l’obra», diu Antoni Muntadas qui amb Lugar público convidava la gent a reflexionar sobre els límits i les transformacions dels espais compartits. No ha estat un treball qualsevol, ja que ha coincidit que fa cinquanta anys que va anar per primer cop a Brasil.. Així, tot i que casa seva és a Nova York, on es va establir el 1971, té molts enclavaments repartits pel planeta que visita de forma reiterada. Explica que fa molts anys, l’artista nord-americà Allan Kaprow (1927-2006), pioner en l’art d’acció, les instal·lacions artístiques i els happenings a finals dels 50 i 60, li va donar un gran consell que ell mateix s’aplicava: que tingués una feina pròpia per no dependre de les galeries. Aquesta feina, a la que cal sumar els projectes in situ, es va traduir en impartir i dirigir seminaris a diferents llocs del món, tan dispars com San Diego, Burdeos o París. Una de les vinculacions més llargues la va mantenir com a professor convidat del Programa d’Arts Visuals a l’Escola d’Arquitectura del MIT (Massachusetts Institute of Technology) a Cambridge, entre 1977 i 2014, i, els últims vint anys també a la Universitat IUAV de Venècia, una de les primeres escoles d’Arquitectura a Itàlia fundada el 1926. Venècia, com Brasil, és un dels seus punts vitals que ha vist, al llarg dels anys, transformar-se a causa del turisme. Muntadas avança, però que vol anar tancant també aquesta relació «per tenir més temps pels projectes» conscient que «el que no faci ara ja no ho faré».. «L’artista ha de ser un testimoni del temps, una mica el seu traductor, interpretar-lo». Antoni Muntadas és un creador inquiet i infatigable, reflex d’una manera de treballar molt consolidada. Això el porta a dur diversos projectes al mateix temps i en diferents fases de producció. Actualment, per exemple, exhibeix, a la Casa de la Moneda de Madrid, l’exposició About Asia que aplega tots els seus treballs fets entorn Xina, Japó, Corea i Filipines, i participa en la Biennal de Pontevedra, la més antiga que es fa al país, amb el mural ¡Tengo miedo!… (Hazañas Bélicas) (2024) que parteix del cómic Hazañas Bélicas de Boixcar (1948), un tebeo «que llegia de petit» «per reflexionar sobre la violència». A més, aquest novembre inaugura a Xangai (Xina) i a l’octubre Altres pors al Museu de la Universitat de Navarra, a Pamplona.. Imatge de l’exposició d’Antoni Muntadas a la Casa de la Moneda de Madrid. / Sofia Latiesas. Molts dels temes que Antoni Muntadas aborda han estat recurrents al llarg de tota la seva trajectòria. En aquest sentit, Daina Augaitis, curadora de l’exposició Entre/Between que l’artista va tenir el 2011 al Museu Reina Sofia de Madrid, va definir nou «constel·lacions temàtiques» en el seu treball, entre elles la construcció de la por i les esferes de poder. «Hi ha temes que he tractat que a vegades s’anticipen i que amb el temps es reafirmen», reflexiona tot assegurant que, des del seu punt de vista, «l’artista ha de ser un testimoni del temps i si ets conscient del que passa, has de ser una mica el seu traductor, interpretar-lo».. Així ha estat amb Sadomasoqués, la primera exposició que fa Muntadas a Cadaqués després de cinquanta-un anys d’un projecte mític, Cadaqués Canal Local, desenvolupat a la mateixa galeria Cadaques, dirigida per l’arquitecte Lanfranco Bombelli. Aleshores «vaig transformar la galeria en un set de televisió local amb càmeres portàtils». Muntadas ja havia començat a treballar el vídeo a Barcelona perquè aquest «era més barat que fer cinema i una eina molt immediata i contemporània». La idea se li va acudir perquè, després de molts anys d’estades a Cadaqués, «veia que era una ciutat que tenia una vida molt diferent l’hivern que a l’estiu». El projecte, que va tirar endavant gràcies al seu amic i productor Pepo Sol, a qui va introduir a Cadaqués, volia reflectir l’existència els mesos hivernals a través de testimonis de la gent del poble, entre ells, pescadors i famílies que havien estat a Cuba i no a Barcelona. Les imatges, però es van projectar a l’estiu, el 26 de juliol de 1974, perquè els visitants s’adonessin «de la realitat de la vida de Cadaqués perquè l’altra, la de l’estiu, és una vida superposada, en relació amb el turisme». L’experiment va enervar a les autoritats franquistes que, al cap de quatre dies, van fer que la Guàrdia Civil clausurés la galeria.. La inauguració de ‘Sadomasoqués’ va incloure una performance de l’artista Max Munné. / Eduard Martí. Però, com va arribar Antoni Muntadas a Cadaqués? Va ser l’estiu de fa setanta anys convidat per un company d’escola, Joaquim Julià, que vivia a la Casa Julià, a Es Colomer, un habitatge projectat aquells anys Coderch i continuada per Alfons Milà Sagnier i Federico Correa Ruiz, que en foren deixebles. A Muntadas, aquella casa el va impressionar. «És una de les primeres cases racionalistes de Cadaqués amb mur de vidre, transparent; l’habitacle ja transformava la manera de viure a l’exterior». També tota la societat que l’envoltava: belgues, suïssos, alemanys que tenien cases al poble, que vivien, contribuïen i aportaven «una visió cosmopolita». Després d’aquell primer estiu, en vindria un segon i, més tard, «ja em vaig buscar la vida llogant habitacions» fins que va decidir, en una crisi de formació, instal·lar-s’hi tot un any. Va ser aleshores quan va prendre consciència de les complexitats que tenia viure-hi. Així rememora les dificultats que tenien els cotxes per passar per la carretera, com arribava un vaixell amb aigua potable perquè no hi havia prou reserves o com el vi es tornava ranci. També singularitats com ara que «els gossos que no tenien amo i els turistes els adoptaven». És el que feia Henri-François Rey (1919-1987), autor de la novel·la Les pianos mécaniques, finalista al premi Goncourt, que va viure quinze anys al poble, va ser amic de Salvador Dalí i les seves cendres reposen al cementiri local.. Antoni Muntadas va deixar de pintar el 1969 i va fer la darrera exposició de pintura un any després. Va ser dels primers a fer aquest pas i apostar per pràctiques més conceptuals. «Veia que la pintura era una pràctica molt limitada», comenta. Aleshores es va situar entre l’art, les ciències socials i els sistemes de comunicació: «Tenia l’art expandit amb pràctiques com l’entrevista, els treballs de camp i els sistemes de comunicació que són eines». En aquest punt, Cadaqués canal local «va ser una experiència comunicativa, però hi havia com una experiència física tenint en compte la part social». Aquella metodologia iniciada a Cadaqués encara és viva avui en el seu treball: «Ha estat evolucionant, però té les mateixes arrels, el sentit on el situo».. Subscriu-te per seguir llegint
