El camp de concentració de Ravensbrück, a Alemanya, va ser, sens dubte, l’infern de les dones, tal com recorda el títol d’un documental dirigit per Montse Armengou, Ricard Belis i M. Josep Tubell, l’any 2005. Divendres passat, al Casino Menestral Figuerenc, una trentena de persones van emmudir escoltant fragments d’alguns dels testimonis de dones que van sobreviure a aquell horror i que Isabel Burgas, del grup de treball Exili, deportació i holocaust de l’Alt Empordà, va contextualitzar i ampliar. El documental resseguia amb minuciositat el que va ser «la tomba de 92.000 dones i nens», un indret «d’explotació i extermini de dones» des del 1939 al maig de 1945. Dins aquella foscor també va haver-hi lloc per la llum en forma de «solidaritat», tal com va remarcar Carme Rei-Granger, vicepresidenta de l’Amical de Ravensbrück, i descendent de tres dones supervivents de les que va recordar la trajectòria vital i com van escapar de la mort: la seva tia Conxita Grangé Beleta (1925-2019), l’última supervivent espanyola del camp; la tia àvia Elvira Ibarz Ibarz (1891-1953) i la cosina Maria Castelló Ibarz (1914-1945).
El camp de concentració de Ravensbrück, a Alemanya, va ser, sens dubte, l’infern de les dones, tal com recorda el títol d’un documental dirigit per Montse Armengou, Ricard Belis i M. Josep Tubell, l’any 2005. Divendres passat, al Casino Menestral Figuerenc, una trentena de persones van emmudir escoltant fragments d’alguns dels testimonis de dones que van sobreviure a aquell horror i que Isabel Burgas, del grup de treball Exili, deportació i holocaust de l’Alt Empordà, va contextualitzar i ampliar. El documental resseguia amb minuciositat el que va ser «la tomba de 92.000 dones i nens», un indret «d’explotació i extermini de dones» des del 1939 al maig de 1945. Dins aquella foscor també va haver-hi lloc per la llum en forma de «solidaritat», tal com va remarcar Carme Rei-Granger, vicepresidenta de l’Amical de Ravensbrück, i descendent de tres dones supervivents de les que va recordar la trajectòria vital i com van escapar de la mort: la seva tia Conxita Grangé Beleta (1925-2019), l’última supervivent espanyola del camp; la tia àvia Elvira Ibarz Ibarz (1891-1953) i la cosina Maria Castelló Ibarz (1914-1945).
El camp de concentració de Ravensbrück, a Alemanya, va ser, sens dubte, l’infern de les dones, tal com recorda el títol d’un documental dirigit per Montse Armengou, Ricard Belis i M. Josep Tubell, l’any 2005. Divendres passat, al Casino Menestral Figuerenc, una trentena de persones van emmudir escoltant fragments d’alguns dels testimonis de dones que van sobreviure a aquell horror i que Isabel Burgas, del grup de treball Exili, deportació i holocaust de l’Alt Empordà, va contextualitzar i ampliar. El documental resseguia amb minuciositat el que va ser «la tomba de 92.000 dones i nens», un indret «d’explotació i extermini de dones» des del 1939 al maig de 1945. Dins aquella foscor també va haver-hi lloc per la llum en forma de «solidaritat», tal com va remarcar Carme Rei-Granger, vicepresidenta de l’Amical de Ravensbrück, i descendent de tres dones supervivents de les que va recordar la trajectòria vital i com van escapar de la mort: la seva tia Conxita Grangé Beleta (1925-2019), l’última supervivent espanyola del camp; la tia àvia Elvira Ibarz Ibarz (1891-1953) i la cosina Maria Castelló Ibarz (1914-1945).. «Aquestes dones van acabar a Ravensbrück perquè eren part de la resistència», elements claus «per poder dur tota mena de sabotatges». Només entrar al camp «deixaven de ser persones», recordà Burgas, ja que eren sotmeses a un «procés de deshumanització: els tallaven els cabells, els treien la roba i els feien posar uniformes fets amb cabells d’altres deportats i mai ajustats perquè perdessin la percepció de la persona». També els experiments inhumans que els aplicaren. A més, s’incidí en la duresa dels treballs a les que foren sotmeses, com treure fang d’un llac durant més de deu hores a temperatures extremes o esdevenir mà d’obra «esclava» per empreses que després serien negocis pròspers com Siemens. «Hitler traurà profit dels opositors matant-los a treballar per a ell».. Un moment de la xerrada en la que també va participar Isabel Burgas. / Cristina Vilà. Dins aquell horror, Carme Rei-Granger va recordar les tres dones de la seva família que ho van viure i va descriure la darrera etapa amb el camp massificat i les violacions perpetrades pels soldats que elles no van patir perquè tant Conxita Grangé com Elvira Ibarz van ser tretes del camp un mes abans de l’alliberament. Maria «Les van dur a Berlín, però veient que estava arrasat les van dur a les marxes de la mort. Els soldats alemanys les portaven per les carreteres, en direcció als aliats, i a mesura que queien, de debilitat, gana o el que fos, les acabaven de rematar i continuaven caminant», recordà. Una nit, per protegir-se del fred, van refugiar-se sota les branques d’uns arbres. «Allò va ajudar-les a viure perquè aquella nit els soldats van metrallar totes les dones que dormien al ras. Elles no se n’adonaren fins al matí. Els soldats havien fugit i només quedaven morts». Elles van tenir sort. Van trobar soldats russos que van dur-les amb els aliats. «Les històries de totes les supervivents són històries de valentia i coratge», assenyalà amb determinació Carme Rei-Grangé qui avançà que enguany Memorial Democràtic dedicarà l’any a la seva tia Conxita amb motiu del centenari del seu naixement. Considerada la Neus Català de Catalunya Nord pel compromís que va mantenir sempre, va ser cofundadora del Museu de la Resistència a Tolosa de Llenguadoc, on té una plaça dedicada des del 2022.. La xerrada de Carme Rei-Granger formava part d’un cicle dedicat a la resistència femenina organitzat per Atenea amb la col·laboració de Triangle Blau, Memorial Democràtic i el Consell Comarcal.
