Tot i els anys que Sílvia Soler ((Figueres, 1961) porta escrivint, encara la persegueix el temor que l’últim llibre no sedueixi: «Cada novel·la és una incògnita; un dia potser no agradarà i s’haurà acabat, és així». No passarà amb Cor fort (Univers), ja que aquesta nova història ha emprès el viatge amb una gran acollida entre els lectors i es preveu que serà una de les més venudes aquest Sant Jordi.
Tot i els anys que Sílvia Soler ((Figueres, 1961) porta escrivint, encara la persegueix el temor que l’últim llibre no sedueixi: «Cada novel·la és una incògnita; un dia potser no agradarà i s’haurà acabat, és així». No passarà amb Cor fort (Univers), ja que aquesta nova història ha emprès el viatge amb una gran acollida entre els lectors i es preveu que serà una de les més venudes aquest Sant Jordi.
Tot i els anys que Sílvia Soler porta escrivint, encara la persegueix el temor que l’últim llibre no sedueixi: «Cada novel·la és una incògnita; un dia potser no agradarà i s’haurà acabat, és així». No passarà amb Cor fort (Univers), ja que aquesta nova història ha emprès el viatge amb una gran acollida entre els lectors.. Fer el cor fort no és una expressió que s’utilitzi massa avui.. M’he sorprès que molta gent no l’ha sentit a dir mai. Potser és un encert haver titulat el llibre així, és una manera de recuperar i salvar l’expressió que, per mi, és molt familiar i l’havia sentit a dir molt a casa. És molt genuïna i té una traducció difícil. Per una banda és una apel·lació a la valentia, però també té un component de resignació cristiana, d’encaixar el que nostre Senyor t’enviï. Potser és la part que ha fet que hagi quedat antiquada.. La Teresa, la protagonista de la seva novel·la, és una experta a fer el cor fort.. Ella va acumulant fins que no pot més, com moltes dones, en general. Sempre he pensat que era una consigna més femenina, que ha passat de mares a filles i que l’hauríem d’anar revisant. M’està bé salvar la frase, però el seu contingut, no. Que de la Teresa a la seva neta, la consigna continua, però la manera de fer el cor fort és diferent. La neta té moltes més eines.. Entomen les adversitats d’una altra manera.. Exacte, i ens hem tret de sobre aquesta resignació cristiana, que a mi també me l’havien ensenyada: quantes més coses dolentes et passin i més aguantis, més premis tindràs en una altra vida. Tot això ha desaparegut, gràcies a Déu, i es tracta de fer el cor fort en el sentit de ser valentes, que les dones en el terreny emocional ho som molt.. En el llibre escriu: «Victòria de l’alegria sobre el desconsol».. És l’única fórmula que funciona. No soc gens partidària de l’oblit. De les coses que ens han passat o bé n’hem après alguna cosa o bé ens ha deixat alguna marca o ens ha canviat d’alguna manera. Per tant, oblidar, no; tampoc deixar-te arrossegar pel desconsol o la nostàlgia malaltissa perquè la vida igual que té coses molt dolentes també en té de molt bones i, en la majoria dels casos, n’hi ha més de bones que de dolentes. Es tracta de prioritzar i posar de la teva banda perquè les bones pesin més que les dolentes.. Parlant d’oblit, així bateja la Teresa la filla que té de soltera. És com posar-li una càrrega d’entrada.. Ho fa amb la millor de les intencions, com sempre fan els pares pels fills, però ella pretén que el nom faci la cosa i que aquesta nena s’oblidi de la seva història. Però aquesta és la que és i quan arriba el moment no només vol conèixer-la sinó que la vol revisar i viure en primera persona. El nom és una càrrega, un error, tot i que trobo que, sonorament, és preciós, molt literari.. «Oblidar, no; tampoc deixar-te arrossegar pel desconsol o la nostàlgia malatissa; es tracta de prioritzar». Els noms, en els seus llibres, són importants. El poble, Sorrals; el cognom de la Teresa, Fluvià…. Rumio molt en això perquè tot ajuda a fer el personatge. Hi ha lectors que se n’adonen i ho valoren, altres, no. En el cas de la Teresa ho vaig tenir clar des del començament fent una picada d’ullet als lectors rodoredians i Mirall trencat i, en el cas del cognom, per suggeriment de la meva germana, en vaig buscar un arrelat a la terra.. Hi ha lectors molt detallistes.. Molt. Alguns veuen coses que jo no me n’havia adonat i tenen raó. Les novel·les no s’acaben fins que cadascú les llegeix.. Cor fort és una història familiar que recorre tres generacions. És complex brodar tantes trames?. En aquest cas, hi havia una mica de documentació parlant de la primera generació que és la dels meus pares, la que jo no vaig viure, però després, quantes més trames i personatges hi ha més divertit i interessant ho trobo, intentar trobar com un fil conductor que anés passant per les diferents èpoques i variant amb les coses quotidianes: la moda, la manera de distreure’s… Té una certa voluntat de fer un retrat costumista de la meitat del segle XX fins ara.. Al llarg del llibre emergeixen temes com l’amistat fraternal.. Hi ha molta sororitat intergeneracional, paraula que, per cert, no suporto perquè se n’ha abusat. La Teresa és l’eix central i com, per a ella, el tronc de la seva vida és la família, té molta importància.. També les relacions pares i fills.. Són cicles que tots repetim: tots hem ignorat i menystingut els sentiments dels nostres pares i tots ens sentim menystinguts i ignorats pels nostres fills. És una roda que no s’acaba mai.. S’entenen millor avis i nets?. S’adapten molt més. Els anys hi fan molt, t’agafes les coses d’una manera que ja no t’impressiona res. És una generació que ha vist tant que ho encaixen tot amb naturalitat.. Inclou referències a escriptores: Jane Austen, Susana Tamaro…. Quan vaig escriure El fibló, uns germans que heretaven una casa i desmuntaven la biblioteca del pare, parlava molt de llibres i molts lectors m’ho van agrair perquè se’ls apuntaven i els llegien. Jo també ho faig com a lectora. Em va venir de gust tornar-ho a fer en aquesta ocasió perquè la Teresa és una dona que no ha estudiat i que, quan veu que el món de la família i la casa li cau al damunt, la finestra que té per obrir-se és la lectura. Em va semblar molt natural que les bibliotecàries d’un poble petit li suggerissin aquests títols. El primer impacte que té quan llegeix en català per primera vegada, La plaça del diamant de Mercè Rodoreda. I quan la Teresa ja és gran i li recomana a la seva neta aquestes novel·les. Són llibres que, per a mi, per un motiu o altre, me’ls he guardat a la memòria.. Aquesta novel·la neix d’una història explicada?. Sempre, m’inspiro en el que veig, llegeixo… En aquest cas hi havia una amiga que ha passat unes tragèdies importants i que hem parlat molt. Sempre li deia que si ho posés en una novel·la, la gent no s’ho creuria. Em va animar i una part del llibre està inspirada en el que ella m’explicava. Això és molt generós per part seva i potser és la primera vegada que ho faig d’una manera tan directa entre una història viscuda i una novel·lada.. Quina responsabilitat.. Absoluta. Jo estava molt impressionada, però quan veus que hi està disposada i en té moltes ganes, tot és més fàcil.
