El Ballet Flamenco de Andalucía i l’Accademia del Piacere van brillar a l’escenari del Mirador del castell de Peralada aquest passat dijous. Va ser d’aquelles nits que es mantenen molt temps a la retina. Les expectatives eren molt grans abans de començar, ja que l’estrena d’Origen. La semilla de los tiempos a la Maestranza de Sevilla, el passat mes de maig, va deixar al públic quasi exhaust de tant aplaudir. Aquestes expectatives, però es van superar a Perelada i l’espai escènic del Mirador es va fer immens, quasi infinit, obrint una finestra al passat que va deixar als espectadors totalment meravellats. Davant d’ells es va desplegar una seqüència continuada i hipnòtica d’una hora i mitja de flamenc, barreja de ritual i tradició, incorporant referències africanes i folklòriques, que seguia els ritmes de la música antiga presentada ara sota una nova relectura que transpuava frescor sense ser, en cap cas, una renúncia. Va ser, doncs, una absoluta declaració d’amor al mestissatge cultural viscut a la Península fa uns quants segles, una mirada oberta a la riquesa d’un món que s’intueix ara quasi desconegut, però del que en som deutors i del que molt es pot aprendre.
El Ballet Flamenco de Andalucía i l’Accademia del Piacere van brillar a l’escenari del Mirador del castell de Peralada aquest passat dijous. Va ser d’aquelles nits que es mantenen molt temps a la retina. Les expectatives eren molt grans abans de començar, ja que l’estrena d’Origen. La semilla de los tiempos a la Maestranza de Sevilla, el passat mes de maig, va deixar al públic quasi exhaust de tant aplaudir. Aquestes expectatives, però es van superar a Perelada i l’espai escènic del Mirador es va fer immens, quasi infinit, obrint una finestra al passat que va deixar als espectadors totalment meravellats. Davant d’ells es va desplegar una seqüència continuada i hipnòtica d’una hora i mitja de flamenc, barreja de ritual i tradició, incorporant referències africanes i folklòriques, que seguia els ritmes de la música antiga presentada ara sota una nova relectura que transpuava frescor sense ser, en cap cas, una renúncia. Va ser, doncs, una absoluta declaració d’amor al mestissatge cultural viscut a la Península fa uns quants segles, una mirada oberta a la riquesa d’un món que s’intueix ara quasi desconegut, però del que en som deutors i del que molt es pot aprendre.
El Ballet Flamenco de Andalucía i l’Accademia del Piacere van brillar a l’escenari del Mirador del castell de Peralada aquest passat dijous. Va ser d’aquelles nits que es mantenen molt temps a la retina. Les expectatives eren molt grans abans de començar, ja que l’estrena d’Origen. La semilla de los tiempos a la Maestranza de Sevilla, el passat mes de maig, va deixar al públic quasi exhaust de tant aplaudir. Aquestes expectatives, però es van superar a Perelada i l’espai escènic del Mirador es va fer immens, quasi infinit, obrint una finestra al passat que va deixar als espectadors totalment meravellats. Davant d’ells es va desplegar una seqüència continuada i hipnòtica d’una hora i mitja de flamenc, barreja de ritual i tradició, incorporant referències africanes i folklòriques, que seguia els ritmes de la música antiga presentada ara sota una nova relectura que transpuava frescor sense ser, en cap cas, una renúncia. Va ser, doncs, una absoluta declaració d’amor al mestissatge cultural viscut a la Península fa uns quants segles, una mirada oberta a la riquesa d’un món que s’intueix ara quasi desconegut, però del que em som deutors i del que molt es pot aprendre.. Els primers a entrar a escena van ser els músics que integren l’Accademia del Piacere, sota la direcció magistral de Fahmi Alqhai. Prodigiós veure la manera com afinaven els instruments antics amb el suport de la tecnologia. Amb el públic a banda i a banda i quasi a tocar, disposats amb un ordre molt concret, emergien solitaris elements en forma de blocs daurats de diferents mides que, pocs minuts més tard, en mans dels extraordinaris ballarins del Ballet Flamenco de Andalucía es convertirien en un dels eixos de la proposta: ja fos ballant-hi a sobre o bé movent-se entre ells. Enfundats en un fantàstic, i pràctic, vestuari -més auster en color, primer, desbordat després- que recordava temps pretèrits, els ballarins van anar posseint amb rotunditat l’espai escènic. Ho van fer amb diverses seqüències durant les quals dialogaven deixant-se portar per les jácaras, folies, fandangos, pasacalles, marionas o zarabandes que anaven emergint dels instruments. A cada compàs, aquests fragments variaven entre la introspecció i la contundència, configurant una atmosfera de ressonància atemporal de la qual el públic es deixava seduir. També per les veus excepcionals de la soprano Quiteria Muñoz i la cantaora Amparo Lagares Díaz, que acompanyaven als intèrprets, així com l’excel·lent guitarra de Dani de Morón, que va ser reconeguda amb forts aplaudiments.. L’espectacle va tenir molts moments àlgids com el diàleg que van mantenir el viologambista Fahmi Alqhai amb la magnífica bailaora Patricia Guerrero, directora des de fa dos anys del Ballet Flamenco de Andalucía i directora artística i creadora de la coreografia d’Origen. Va ser un solo delicat, contundent, rotund i imprescindible enmig d’un escenari buit d’elements. També ho va ser, per l’emoció continguda que desprenia, l’acte titulat Cristiandad. Sevilla, la Ciudad Mariana, durant el qual van emergir molts referents simbòlics i iconogràfics de la Setmana Santa andalusa. Malgrat tot, el millor arribaria al final, amb un esclat de joia, amb els ballarins desbordant energia i el públic dempeus agraint-lis aquesta hora i mitja d’absoluta entrega.
