No dirà quant va pagar per ella en una subhasta als Estats Units fa 10 o 12 anys, però el galerista Jorge Alcolea farà l’oferta més alta per una caixa que contindrà tretze telons pintats per Salvador Dalí. Quan l’obri, descobrirà que estan en perfecte estat de conservació i només haurà de fixar el pigment. Els assegurarà per deu milions d’euros i buscarà durant anys un lloc on poder penjar i exhibir aquests telons que mostren una muntanya enorme, de color negre i foradada que revela, a la llunyania, l’escena dels Desposoris de la Verge de Rafael. La imatge il·lustrarà una història sobre l’arribada a la Muntanya de Venus del rei Lluís II de Baviera, que romandrà allí, atrapat i embruixat, i al qual se li apareixeran en la seva bogeria l’escriptor austríac Sacher Masoch, la cortesana i ballarina Lola Montez o les Tres Gràcies. Aquesta serà la història que narri un ballet titulat Bacchanale (Bacanal), ideat per Dalí el 1931, interpretat pel Ballet Russe de Montecarlo i estrenat el 9 de novembre de 1939 al Metropolitan Opera House de Nova York. La peça, en la qual sonarà el Tannhäuser de Wagner, personatge amb el qual s’identificarà el rei de Baviera, romandrà en el repertori de la companyia fins al 1941 i es tornarà a representar el 1945 i el 1967, any en què es veurà per última vegada. No dirà quant va pagar per ella en una subhasta als Estats Units fa 10 o 12 anys, però el galerista Jorge Alcolea farà l’oferta més alta per una caixa que contindrà tretze telons pintats per Salvador Dalí. Quan l’obri, descobrirà que estan en perfecte estat de conservació i només haurà de fixar el pigment. Els assegurarà per deu milions d’euros i buscarà durant anys un lloc on poder penjar i exhibir aquests telons que mostren una muntanya enorme, de color negre i foradada que revela, a la llunyania, l’escena dels Desposoris de la Verge de Rafael. La imatge il·lustrarà una història sobre l’arribada a la Muntanya de Venus del rei Lluís II de Baviera, que romandrà allí, atrapat i embruixat, i al qual se li apareixeran en la seva bogeria l’escriptor austríac Sacher Masoch, la cortesana i ballarina Lola Montez o les Tres Gràcies. Aquesta serà la història que narri un ballet titulat Bacchanale (Bacanal), ideat per Dalí el 1931, interpretat pel Ballet Russe de Montecarlo i estrenat el 9 de novembre de 1939 al Metropolitan Opera House de Nova York. La peça, en la qual sonarà el Tannhäuser de Wagner, personatge amb el qual s’identificarà el rei de Baviera, romandrà en el repertori de la companyia fins al 1941 i es tornarà a representar el 1945 i el 1967, any en què es veurà per última vegada.
No dirà quant va pagar per ella en una subhasta als Estats Units fa 10 o 12 anys, però el galerista Jorge Alcolea farà l’oferta més alta per una caixa que contindrà tretze telons pintats per Salvador Dalí. Quan l’obri, descobrirà que estan en perfecte estat de conservació i només haurà de fixar el pigment. Els assegurarà per deu milions d’euros i buscarà durant anys un lloc on poder penjar i exhibir aquests telons que mostren una muntanya enorme, de color negre i foradada que revela, a la llunyania, l’escena dels Desposoris de la Verge de Rafael. La imatge il·lustrarà una història sobre l’arribada a la Muntanya de Venus del rei Lluís II de Baviera, que romandrà allí, atrapat i embruixat, i al qual se li apareixeran en la seva bogeria l’escriptor austríac Sacher Masoch, la cortesana i ballarina Lola Montez o les Tres Gràcies. Aquesta serà la història que narri un ballet titulat Bacchanale (Bacanal), ideat per Dalí el 1931, interpretat pel Ballet Russe de Montecarlo i estrenat el 9 de novembre de 1939 al Metropolitan Opera House de Nova York. La peça, en la qual sonarà el Tannhäuser de Wagner, personatge amb el qual s’identificarà el rei de Baviera, romandrà en el repertori de la companyia fins al 1941 i es tornarà a representar el 1945 i el 1967, any en què es veurà per última vegada.
Aquests telons inquietants i surrealistes pintats per a un ballet que Dalí va definir com a «paranoic» i per al qual també va signar el llibret, els decorats i el vestuari, pengen per primera vegada a Espanya, al Teatre Fernando de Rojas del Círculo de Bellas Artes de Madrid. L’exposició, titulada El Dalí más grande del mundo i comissariada per Jaime Vallaure, forma part del programa Nadal Surrealista de la institució que dirigeix Valerio Rocco Lozano i coincideix amb la mostra dedicada a Max Ernst quan es compleixen cent anys del Manifest del Surrealisme publicat per André Breton. Els telons es podran veure fins al 6 de gener en horari de matí i a les tardes es realitzaran «visites teatralitzades» amb la posada en escena d’una peça de dansa i performance dirigida per Vallaure, amb coreografia de Tania Arias i interpretada per tots dos al costat de María Santuzzo.
Dalí va imaginar Bacchanale com la primera peça d’una trilogia que incloïa també els ballets Laberint, sobre «el ressorgir de la tradició», i Sacrifici, sobre «el triomf de la religió i els valors espirituals». L’artista va situar la seva trilogia en «l’espai i temps d’un somni», però només va tirar endavant la primera peça, en la producció de la qual també va treballar Coco Chanel, que va realitzar part del vestuari i els accessoris.
L’escenografia dissenyada per Dalí que pot veure’s a Madrid inclou un teló principal i quatre conjunts de llenços a mode de marcs, amb la Muntanya de Venus com a imatge central vinculada al mite de Leda i el pecat femení.
En la seva concepció, Dalí emprarà recursos de la pintura flamenca del segle XV i referències renaixentistes (el quadre de Rafael), però també imatges de calaveres, calaixos que semblen formar part de l’inconscient i figures fantasmagòriques. Sota allò visible, una dialèctica daliniana sobre l’amor i la mort que l’artista articula en un joc de mirades sobre el visible i l’imaginat.
«Això és una escenografia, no és una pintura —explica Vallaure— i no és la primera escenografia d’un pintor per al Ballet Russe, la més famosa és la que va fer Picasso (per al ballet Parade, el 1917) quan encara estava viu el fundador de la companyia, Serguei Diaghilev, però la majoria d’escenografies estan destrossades o no sabem on són. Aquest és un cas excepcional. Cal tenir en compte que té gairebé 100 anys i, malgrat tot, continua tenint la força del pigment original».
En la posada en escena del ballet, a la Muntanya de Venus del teló se superposava un cigne de fusta de sis metres d’altura per les escales de la qual ascendien els prop de 30 ballarins que interpretaven la peça. El cigne no formava part del contingut d’aquesta caixa que va comprar en subhasta Jorge Alcolea i es creu que va ser destruït per reduir el magatzematge dels decorats quan la companyia va tancar el 1968. Els telons havien pertangut a un dels ballarins del ballet que es va jubilar als Estats Units, prop de la Universitat Butler, i va decidir donar-los a la seva Fundació. Diu Alcolea que la institució els va tenir penjats algun temps i van acollir assajos i treballs dels estudiants, d’aquí que s’hagin mantingut en tan bon estat, encara que s’hi aprecien «els desgastos del pas dels ballarins entrant i sortint de l’escenari».
El galerista, que va pagar per ells una xifra «confidencial», tampoc aventura quin seria el valor al mercat d’aquesta obra que, en la seva part posterior, porta la signatura de Dalí-Gala: «És molt complicat perquè no he trobat cap peça semblant a aquesta, encara que sé que el Reina Sofia guarda gelosament telons d’alguns artistes». Però potser el més interessant de tot és que Dalí dissenyarà i pintarà els telons en quinze dies i, quan estigui tot llest, demanarà que el ballet no s’estreni.
Vallaure, que coneix aquella història, explica que al juny de 1939, mesos abans de l’estrena, Dalí és a Nova York i signa el contracte per a fer el decorat: «Pràcticament té 15 dies per pensar tot això i ho fa, ho aconsegueix, però torna a Europa, a França, i l’1 de setembre esclata la Segona Guerra Mundial. Això impedeix que Dalí torni i demana que el ballet no s’estreni. Aquí hi ha una sensació de vertigen que s’estrena alguna cosa que no s’ha d’estrenar perquè l’artista creu que no està acabat. I hi ha també el vertigen dels 30 ballarins, que no tenien els vestits de París perquè Coco Chanel va dir que si no es feia com Dalí deia, no els enviava. El vestuari original no es va enviar i els vestits es van haver de reconstruir corrent, a partir de fotografies, i tenim constància que alguns ballarins van sortir a l’escenari sense el vestuari».
Vallaure admet que és just aquesta sensació de salt al buit que va acompanyar la posada en escena de Bacchanale el 1939 la que han volgut «reconstruir o reinterpretar en la peça que es podrà veure a les tardes i que conté picades d’ullet, suggeriments i idees del ballet original i coses de la nostra pràctica quotidiana en el món de la dansa contemporània i de l’art».