Els personatges de El refugio atómico, la nova sèrie de Netflix dels creadors de La Casa de Papel, s’enfronten a una situació límit que treu a la llum els seus instints més bàsics. Només Max i Àsia, els habitants més joves del búnquer, aporten un punt de llum entre tanta hostilitat, tot i que inicien la ficció enfrontats per un drama del passat. Els donen vida Pau Simón (Nudes) i Alicia Falcó (Ser o no ser, Un nuevo amanecer), dos joves intèrprets catalans encara poc coneguts pel gran públic.
Els personatges de El refugio atómico, la nova sèrie de Netflix dels creadors de La Casa de Papel, s’enfronten a una situació límit que treu a la llum els seus instints més bàsics. Només Max i Àsia, els habitants més joves del búnquer, aporten un punt de llum entre tanta hostilitat, tot i que inicien la ficció enfrontats per un drama del passat. Els donen vida Pau Simón (Nudes) i Alicia Falcó (Ser o no ser, Un nuevo amanecer), dos joves intèrprets catalans encara poc coneguts pel gran públic.
Els personatges de ‘El refugio atómico’, la nova sèrie de Netflix dels creadors de ‘La Casa de Papel’, s’enfronten a una situació límit que fa que surtin els seus instints més bàsics. Només Max i Àsia, els habitants més joves del búnquer, suposen un punt de llum entre tanta hostilitat, tot i que comencen la ficció enfrontats per un drama del passat. Els donen vida Pau Simón (‘Nudes’) i Alicia Falcó (‘Ser o no ser’, ‘Un nuevo amanecer’), dos joves intèrprets catalans no massa coneguts.. Presentin als seus personatges, Asia i Max.. Alicia: Jo diria que Asia és una noia que sosté un castell familiar que està a punt d’enfonsar-se per traumes del passat. És molt racional i el bo que treu d’aquest tancament en el búnquer és que a poc a poc es va deixant anar. Es permet sentir i viure sense tanta por ni pensar tant.. Pau: Crec que Max surt de la presó havent treballat a focalitzar-se en el present. En el búnquer, no obstant això, sorgeix l’oportunitat de sanar una ferida que tenia mig oberta, no tant interna seva, sinó en relació amb la família de la seva xicota, Anne, perquè en el passat es va gestionar tot molt ràpid. Llavors fa una pausa en el seu pla de viure el present i decideix tornar aquí, per refer una mica aquest vincle o almenys, les paus. En el búnquer s’adona que aquesta mentalitat a vegades li funciona i a vegades no. La cuirassa que es va construir a la presó, aquesta sensació de ser invencible, comença a esquerdar-se en relacionar-se una altra vegada amb la seva família i amb la gent del refugi. Descobreix que tenia més ferides sense tancar. Durant la sèrie viu aquest procés d’acceptació, de sanació i també de replantejar-se què significa realment la família.. El rodatge no seria fàcil per a vostè amb tantes baralles que té el seu personatge.. Pau: Doncs va ser molt guai. A nivell actoral, Max és un bombó de personatge perquè ho té tot: escenes de sensibilitat, emoció i també molta acció. És ‘thriller’, drama… té una mica de tot. Ho vaig gaudir molt, tot i que va ser intens per la preparació física. No tot és meravellós, clar, però al final et sents afortunat de poder viure una cosa així. És un personatge molt complet i crec que, si no hagués interpretat el Max, l’hauria viscut en diferents projectes separats. Aquí estava tot junt, i això és un regal.. Alicia, en canvi, no tenia acció física però sí un gran viatge emocional amb Asia.. Alicia: Sí, va ser molt intens. Vaig empatitzar ràpidament amb Asia. Tenint clara la base familiar i emocional d’on ve, va ser fàcil entendre-la, encara que esgotador. Tot va fluir bastant a nivell emocional perquè connectar amb els companys i amb la direcció va ser molt fàcil, i el plató en el qual treballem ajudava moltíssim a entrar en situació. Però arribava a casa rebentada, perquè emocionalment va ser un gran viatge. Tenia por que Asia resultés massa intensa, però em vaig adonar que és la més humana. Amb tot el que li passa, el lògic és que sigui una explosió d’emocions.. La sèrie transmet la sensació de claustrofòbia del búnquer. Natalia Verbeke deia que ella ho va notar també durant el rodatge. Els va passar igual?. Pau: A moments, sí, depenent de l’escena. En espais molt petits sí que ho senties més.. Alicia: Jo crec que ens va ajudar positivament.. Pau: Sí, t’ajuda. Encara que, clar, el búnquer era enorme: la galeria, el restaurant… hi havia molt d’espai. Era com: “Val, estem tancats, però tenim metres per a moure’ns”.. Alicia: Més que claustrofòbia, el que vaig sentir va ser fascinació. El plató era increïble, semblava un búnquer real… fins i tot algú va dir que recordava un vaixell. Era tan espectacular que ajudava molt posar-te en el personatge.. Què suposa per a dos intèrprets tan joves protagonitzar una sèrie dels creadors de ‘La Casa de Papel’?. Alicia: Crec que ara ja ho tenim com bastant baixat a terra i entenem que la nostra experiència ha estat única i meravellosa, encara que diferent de ‘La Casa de Papel’. És bonic que ens comparin perquè aquesta sèrie és un referent, però el nostre viatge ha estat propi. Al principi notàvem més pressió, però en parlar-ho i crear la nostra bombolla aconseguim relativitzar.. Pau: Sí, a l’inici sentia la síndrome de l’impostor. No tenia experiència, més enllà d’una minisèrie, i pensava que en qualsevol moment podien decidir que no era el que buscaven. I damunt amb aquesta pressió que un es posa dient: no soc prou maco per a la càmera, no quedaré tan bé amb l’Alicia, agafaran a algú més famós, no tinc seguidors a Instagram… Em semblava que en qualsevol moment podien cansar-se i dir que no, perquè hi havia molta gent opinant: els creadors, direcció de ‘càsting’, productors, Netflix…. Alicia: La síndrome de l’impostor el teníem tots, fins i tot Mirin [Ibarguren] ens ho deia. Era un projecte tan gran i especial que tots estàvem mig espantats.. Pau, va haver de preparar-se físicament durant molt de temps per fer de Max?. Pau: Sí. Vaig començar a entrenar al novembre i vaig tenir tres mesos intensius. Volien que reflectís a algú que ha passat anys en la presó entrenant, fort però no excessivament musculat. Vaig haver d’anar molt al gimnàs, agafar pes, vaig pujar vuit o nou quilos, vaig entrenar molt les baralles, donant naturalitat.. La premissa de la sèrie és un conflicte global que obliga aquests personatges a tancar-se en el búnquer. Encara que és ficció, no creuen que se sent molt pròxima a la realitat?. Alicia: Sí, fa una mica de por. És massa pròxim.. Pau: A nivell positiu, ajuda molt a no haver d’imaginar escenaris impossibles. Això podria passar demà, amb la tensió geopolítica que vivim amb conflictes bèl·lics que en qualsevol moment podrien arribar a esclatar. Llavors l’única cosa que fas és connectar amb la realitat actual.. Alicia: I crec que convida a la reflexió. Quin món volem construir perquè això no succeeixi? I com volem reaccionar si succeeix?. La sensació d’estar tancats també ens recorda a la pandèmia. Creuen que això farà que el públic se senti més pròxim a la sèrie?. Alicia: Sí, segur. Encara que òbviament és diferent: aquí parlem de multimilionaris portats al límit. Però tots vam estar tancats, i això fa que connectem amb ells d’alguna forma.. Pau: Exacte. Encara que no siguis milionari, en el búnquer als personatges els passa el que li podria passar a qualsevol: perden poder, s’enfronten a pors i conflictes personals. Això enganxa, encara que tinguis un estil de vida completament diferent d’ells, perquè vols veure com gestionen que els manin aquestes persones acostumades a tenir el poder.. Recorden alguna anècdota del rodatge?. Alicia: Recordo un atac de riure enorme durant la seqüència del menjador del primer capítol. Vam estar gairebé cinc dies rodant-la.. Pau: Sí, va ser llarguíssima. Moltes càmeres, plans de tots… repetir accions una vegada i una altra…. Alicia: Joaquín [Furriel] fent el ximple, atacs de riure, Pau i jo jugant a fet i amagar pel búnquer…. Pau: (Riu) Sí, a vegades hi havia hores d’espera i ens posàvem a explorar el plató com nens petits. Va ser molt divertit.. Hi haurà segona temporada?. Pau: No ho sabem.. Alicia: Tant de bo.. Pau: El final et deixa amb cara de “què?”. Així ens quedem també nosaltres.. Alicia: Si a la gent li agrada i té bona acollida, tant de bo hi hagi una segona.. Pau: De moment no hi ha res confirmat. Esperem que sí.. Subscriu-te per seguir llegint
