Quan només falta un dia perquè la platja de Port Bo sigui l’escenari de la cantada d’havaneres més tradicional de Catalunya, la de Calella de Palafrugell, encara genera controvèrsia la decisió de l’Ajuntament d’impedir que El meu avi, l’emblemàtica havanera de Josep Lluís Ortega Monasterio, sigui una de les dues que es cantin al final del recital, amb La Bella Lola, com és habitual des de fa dècades. Són diverses les veus que han parlat a favor i en contra d’aquesta decisió, indestriable (encara que l’Ajuntament assegura que fa temps que volia introduir canvis en la cloenda de la cantada) de l’emissió el novembre a TV3 del documental Els murs del silenci, en el qual es relacionava Ortega Monasterio i la seva dona amb el propietari d’una xarxa de bordells, entre els quals el Club 2000 de Ventalló.
Quan només falta un dia perquè la platja de Port Bo sigui l’escenari de la cantada d’havaneres més tradicional de Catalunya, la de Calella de Palafrugell, encara genera controvèrsia la decisió de l’Ajuntament d’impedir que El meu avi, l’emblemàtica havanera de Josep Lluís Ortega Monasterio, sigui una de les dues que es cantin al final del recital, amb La Bella Lola, com és habitual des de fa dècades. Són diverses les veus que han parlat a favor i en contra d’aquesta decisió, indestriable (encara que l’Ajuntament assegura que fa temps que volia introduir canvis en la cloenda de la cantada) de l’emissió el novembre a TV3 del documental Els murs del silenci, en el qual es relacionava Ortega Monasterio i la seva dona amb el propietari d’una xarxa de bordells, entre els quals el Club 2000 de Ventalló.
Quan només falta un dia perquè la platja de Port Bo sigui l’escenari de la cantada d’havaneres més tradicional de Catalunya, la de Calella de Palafrugell, encara genera controvèrsia la decisió de l’Ajuntament d’impedir que El meu avi, l’emblemàtica havanera de Josep Lluís Ortega Monasterio, sigui una de les dues que es cantin al final del recital, amb La Bella Lola, com és habitual des de fa dècades. Són diverses les veus que han parlat a favor i en contra d’aquesta decisió, indestriable (encara que l’Ajuntament assegura que fa temps que volia introduir canvis en la cloenda de la cantada) de l’emissió el novembre a TV3 del documental Els murs del silenci, en el qual es relacionava Ortega Monasterio i la seva dona amb el propietari d’una xarxa de bordells, entre els quals el Club 2000 de Ventalló.. La presència d’El meu avi a la cantada de Calella arrenca el 1977, però no dins del programa oficial, sinó interpretada pel públic. Com recorda l’exdirector artístic de l’acte, Francesc Sánchez Carcassés, «aquell any havia de venir Adolfo Suárez i tots dèiem: el fotrem! Cantarem ‘Visca Catalunya, visca el català!’», assegurant que la idea havia estat del mateix Josep Lluís Ortega Monasterio, «qui sempre tenia una gran visió pel màrqueting».. Considerat el pare de l’havanera en català, Ortega Monasterio va ser una figura importantíssima per a la cultura de casa nostra: autor de més de 50 cançons, principal impulsor de la Cantada de Calella de Palafrugell i personatge clau per introduir la llengua catalana en aquest gènere mariner. Fins i tot va rebre una Creu de Sant Jordi l’any 1999 «per la seva encomiable tasca de divulgació d’un gènere musical que s’ha renovat i s’ha estès molt a la Catalunya d’avui, tot rememorant els vincles històrics de la costa del nostre país amb les Antilles».. La decisió de suprimir El meu avi del programa de la cantada s’ha adoptat a la comissió organitzadora, que des de fa dos anys està formada pels cinc grups que actuen a la Cantada. Amb aquesta nova organització, es va acordar també que cada any hi haurà tres grups locals, un de fora i un artista convidat. Per escollir els tres grups de Palafrugell, Arjau, Port-bo i Peix Fregit es roten per tal que dos d’ells hi actuïn sempre, i el tercer s’alterna entre Neus Mar -que actuarà aquest any- i Els Cremats.. Precisament Neus Mar, una de les principals veus actives dins la comissió organitzadora per no seguir cantant El meu avi, es mostra contrària a fer més declaracions sobre el tema. L’Ajuntament de Palafrugell, que a través de l’àrea d’alcaldia també ha declinat fer més declaracions a petició d’aquest diari, va avançar fa uns mesos que sotmetria a la comissió organitzadora la possibilitat de suprimir El meu avi de la cloenda de l’esdeveniment perquè fos votada. Dos dels grups membres de la comissió van votar a favor de la supressió, dos en contra, i un es va abstenir. Davant d’aquest empat va ser el vot de l’alcaldessa el que va decantar la balança, segons estava previst per l’organització.. «L’alcaldessa no va censurar ni vetar res. Simplement, va decantar», afirma Jordi Tormo, històric cantant de la formació Peix Fregit, que reconeix que per a ells tampoc va ser fàcil i que el seu grup va votar a favor de mantenir El meu avi. Reconeix que en un principi hi havia «disparitat d’opinions i criteris dins del grup i es decantaven cap al no», però van acabar essent dos contra un pel sí.. També vol defensar la batllessa de Palafrugell, Laura Millán, de les crítiques rebudes per part d’altres partits polítics explicant que «s’han dit moltes bestieses sobre el tema». La política s’ha acabat colant dins de l’afer, segons Tormo, i els grups contraris a cantar l’havanera en qüestió han estat acusats «d’anticatalanistes». Explica que «no hi ha una resposta definitiva ni molt menys.» La majoria són vàlides i «no ens hem de trencar les vestidures perquè la gent és molt exagerada.» Confessa que ha sentit i llegit massa «animalades» a les xarxes socials.. Tant Jordi Tormo com Francesc Sánchez Carcassés separen l’obra de la vida de l’autor. Per al primer, estem parlant d’una cançó que «s’ha convertit en un cant popular. És un himne no oficial de Catalunya. ‘Visca Catalunya, visca el català’ era una declaració d’intencions.» Tots dos opinen que la gent se l’ha fet seva. Carcassés també entén la postura de l’alcaldessa i creu que si una responsable municipal «decideix que no es canti, és molt respectable. Al final el que pren la decisió és el màxim organitzador». Al mateix temps, però, defensa el significat que per a ell té El meu avi, reivindicant-la com a arma en aquells temps post franquistes, on la dictadura encara era latent. Explica que el van arrestar per cantar-la, juntament amb uns amics, l’any 1977. Va aparèixer «el sergent de guàrdia» i els va agafar perquè teòricament estaven cantant en hores que no tocava. «M’agradava l’havanera en aquella època? No, però jo volia cridar ‘Visca Catalunya, visca el català!’», comenta orgullós entre riures.. Josep Maria Ortega Monasterio. / DdG. Sánchez Carcassés és promotor, encara en actiu, d’altres esdeveniments relacionats amb aquest gènere musical, com és el cas de la Cantada d’Havaneres i Boleros de Sant Antoni de Calonge, la Cantada d’Havaneres i Cançons de Taverna de Platja d’Aro o la flamant Cantada d’Havaneres i cançons populars catalanes de Girona, que enguany celebra la seva primera edició. En totes elles, diu, sempre hi ha un segell distintiu. La de Girona tancarà el repertori amb Girona m’enamora, perquè «amb l’Església de Sant Feliu com a escenari de fons, té tot el sentit del món. Així doncs, per què es continua cantant El meu avi? Per la normalitat d’un públic que se l’ha fet seva i perquè parla de Calella». Per a ell, hi ha molts altres himnes no oficials que ja han perdut l’autoria i que ara formen part de la gent. Si ens desplacem uns quants kilòmetres en direcció nord, «quan l’USAP de Perpinyà surt al camp, el públic canta L’estaca. Molts francesos no saben ni qui és en Lluís Llach». Afirma, doncs, que això és el mateix: ara és una cançó del públic. Anant a l’extrem, també creu que «hauríem de posar una denúncia cada vegada que sona Thriller de Michael Jackson».. Una altra veu en desacord amb la decisió és la de Carles Casanovas. El cantant ha estat dalt de l’escenari en 35 ocasions amb Port Bo, però des de fa dos anys ja s’ho mira des de la platea. Creu que «el principal problema arriba amb la dimissió de Sánchez Carcassés», ja que s’estableix un comissionat dirigit pels mateixos grups que hi participen. Malgrat que creu que «tenen un talent indiscutible», es tracta «d’una organització atípica. És com si Hansi Flick dimitís com a entrenador del Barça i els jugadors s’entrenessin a ells mateixos». Pensa que la decisió ha estat «equivocada i precipitada», ja que el documental que va aixecar la catifa «no prova absolutament res», perquè Ortega Monasterio ja havia guanyat el cas l’any 1992. «Es basen en la hipòtesi, però si no hagués sigut pel nom no se l’hauria mirat ningú».
