El 28 de maig del 2023, ara fa quasi dos anys, el personal del Museu de l’Empordà de Figueres tancava les portes de les sales d’exposició permanent. Començava així la darrera fase de les obres de remodelació d’un edifici carismàtic de la Rambla, dissenyat per l’arquitecte Alexandre Bonaterra i inaugurat com a museu un 30 d’abril del 1971. Han passat, doncs, cinquanta-quatre anys i després d’una reforma integral en la qual s’ha actuat en totes les plantes, aquest divendres 2 de maig, a les sis de la tarda, es fa la inauguració oficial, amb l’assistència d’autoritats i portes obertes per a tothom qui vulgui endinsar-s’hi i descobrir un nou concepte de museu, totalment transformat en el seu espai físic de la mà del dissenyador figuerenc Pep Canaleta, però també en la manera arriscada de mostrar les peces escollides, dues-centes vint-i-sis, una xifra que sobrepassa, en molt, les que es podien veure fins ara i un vint per cent de les quals són de dones.
El 28 de maig del 2023, ara fa quasi dos anys, el personal del Museu de l’Empordà de Figueres tancava les portes de les sales d’exposició permanent. Començava així la darrera fase de les obres de remodelació d’un edifici carismàtic de la Rambla, dissenyat per l’arquitecte Alexandre Bonaterra i inaugurat com a museu un 30 d’abril del 1971. Han passat, doncs, cinquanta-quatre anys i després d’una reforma integral en la qual s’ha actuat en totes les plantes, aquest divendres 2 de maig, a les sis de la tarda, es fa la inauguració oficial, amb l’assistència d’autoritats i portes obertes per a tothom qui vulgui endinsar-s’hi i descobrir un nou concepte de museu, totalment transformat en el seu espai físic de la mà del dissenyador figuerenc Pep Canaleta, però també en la manera arriscada de mostrar les peces escollides, dues-centes vint-i-sis, una xifra que sobrepassa, en molt, les que es podien veure fins ara i un vint per cent de les quals són de dones.
El 28 de maig del 2023, ara fa quasi dos anys, el personal del Museu de l’Empordà de Figueres tancava les portes de les sales d’exposició permanent. Començava així la darrera fase de les obres de remodelació d’un edifici carismàtic de la Rambla, dissenyat per l’arquitecte Alexandre Bonaterra i inaugurat com a museu un 30 d’abril del 1971. Han passat, doncs, cinquanta-vuit anys i després d’una reforma integral en la qual s’ha actuat en totes les plantes, aquest divendres 2 de maig, a les sis de la tarda, es fa la inauguració oficial, amb l’assistència d’autoritats i portes obertes per a tothom qui vulgui endinsar-s’hi i descobrir un nou concepte de museu, totalment transformat en el seu espai físic de la mà del dissenyador figuerenc Pep Canaleta, però també en la manera arriscada de mostrar les peces escollides, dues-centes vint-i-sis, una xifra que sobrepassa, en molt, les que es podien veure fins ara i un vint per cent de les quals són de dones.. Així, el discurs cronològic que molts museus encara mantenen, aquí ha quedat enrere i es proposa un diàleg entre creadors, d’estils i èpoques molt diferents, unint-los per respondre a certs conceptes, traduïts en verbs, que tots els humans comparteixen com ara: ser, trobar-se, persistir, desitjar, celebrar o mort. Al mateix temps, però hi ha una altra línia de visita, a través de carteles ampliades dels artistes empordanesos més rellevants, que té present l’origen d’aquesta col·lecció, l’any 1876, amb una donació de Joan Tutau al Col·legi d’Humanitats (Institut Ramon Muntaner) i els artistes i l’escola empordanesa de les que és deutor. Tot plegat, copsa «la voluntat de tots aquells prohoms republicans que entenien que l’art era una eina pedagògica immensa», com ha recordat la historiadora de l’art i regidora de Cultura, Mariona Seguranyes, durant la presentació del nou museu als mitjans, recordant la «importància d’aquest dia pel Museu de l’Empordà sempre molt lligat a la comunitat artística de la comarca».. En aquest recorregut pel remodelat Museu de l’Empordà, el visitant es troba amb una primera planta dedicada a «persones i llocs» mentre que la segona ho és a «llocs i persones». A cada una es desenvolupen uns sub-àmbits articulats a través de verbs que es descriuen amb textos poètics creats per Masanés i Perramon que raonen, amb precisió quasi quirúrgica, i «ens donen fils per interpretar perquè hi ha aquelles peces exposades» i no unes altres. Allò que més sorprèn és com dialoguen magníficament artistes d’èpoques i estils ben diversos. No sobta, doncs, veure de costat un fragment minúscul en terracota d’una figura de màscara teatral del segle I dC amb una fotografia del documentalista i performer Joan Casellas de La Muga Caula, del 2007 o Transició, una il·lustració d’Ignasi Blanch, del 2022.. L’espai dedicat a la reserva del fons que ara forma part de la visita. / Jordi Callol. Un dels espais que més sorprendrà els visitants és la tercera planta del museu on es conserven les reserves de la col·lecció, és a dir, les peces que no s’exposen i no formen part del discurs actual, i la zona de restauració. Si fins ara aquest era un terreny vedat al públic, ara es pot veure rere un gran vidre transparent i sota una llum molt nítida, cosa que permet adonar-se del volum, la varietat i la riquesa del fons. D’aquesta manera, el Museu de l’Empordà entra dins la línia de museus que posen a l’abast dels seus visitants tota la col·lecció, peces que resten al magatzem i que, cada sis mesos, optaran a passar a la col·lecció permanent. Les que sí no falten a l’exposició actual són algunes de les joies més preuades com el fust de columna del mestre de Cabestany, La terra d’Àngeles Santos o Mort (1974) de Joan Ponç que es troba en dipòsit procedent de la Col·lecció Nacional. Però hi ha moltes altres perles que, amb aquesta nova presentació, creixen i es realcen, talment com si se les contemplés per primera vegada. Potser, la raó és el contrast que provoquen certs diàlegs com ara, dins l’àmbit «Celebrar», en què es presenta un fragment de ceràmica àtica amb la fotografia Taps de Cadaqués (2014) de Francesc Guillamet. Els creadors d’ahir i els d’avui, units per un fil invisible que supera el temps i que són les emocions, les vivències i les preocupacions, que només transformen el seu embolcall.. Tota aquesta transformació del Museu de l’Empordà, en què la sostenibilitat i l’estalvi energètic, finançats pels fonts Next Generation, són vitals, ha estat fruit d’un llarg i intens treball que va iniciar-se amb un procés participatiu, l’any 2021, entre una quarantena de persones per copsar els seus interessos i inquietuds i «poder-ne parlar a través de la nostra col·lecció per aconseguir un vincle més directe amb les persones i la ciutat», ha comentat el director del Museu de l’Empordà, Eduard Bech. Aquesta informació es va ampliar amb dues centes enquestes fetes a peu de carrer i dues centes més a personalitats del món de la cultura, l’art i els museus, tant a nivell local com nacional. Tot aquest material va servir per donar forma a un document que va ser la base per redactar un nou projecte museogràfic a càrrec de la curadora i escriptora Cristina Masanés, vinculada al Museu d’Art Contemporani de Barcelona, i del doctor en Història de l’art, professor a la Universitat de Girona i també curador, Pere Perramon, «dos perfils molt polièdrics que coneixien molt bé el museu», segons ha definit Eduard Bech. Eren conscient, admet Bech, que tenien «una arquitectura concreta que condicionava a l’hora de desenvolupar discursos», impediments, però que s’han solventat amb audàcia i l’elegància gràcies al dissenyador Pep Canaleta i al dissenyador gràfic Àlex Gifreu, qui s’ha encarregat del concepte gràfic. En aquest sentit, el director ha remarcat la voluntat que han tingut en tot moment «de treballar amb talent Km0», cosa que també es fa extrapolable a pintors, fusters, producció audiovisual, retolistes…
