Era l’any 2003 quan Jordi Falgàs va deixar la Fundació Gala-Dalí, a Figueres, on va exercir d’adjunt de gerència durant set anys per tornar als Estats Units, concretament, al Museu d’Art de Cleveland. Cinc anys més tard, el 2008, va guanyar la plaça de director de la Fundació Rafael Masó de Girona i va iniciar la tesi doctoral sobre l’arquitecte gironí que s’ha convertit en fils dels quals estirar en recerques d’especialistes i d’ell mateix, promogudes per la Fundació.
Era l’any 2003 quan Jordi Falgàs va deixar la Fundació Gala-Dalí, a Figueres, on va exercir d’adjunt de gerència durant set anys per tornar als Estats Units, concretament, al Museu d’Art de Cleveland. Cinc anys més tard, el 2008, va guanyar la plaça de director de la Fundació Rafael Masó de Girona i va iniciar la tesi doctoral sobre l’arquitecte gironí que s’ha convertit en fils dels quals estirar en recerques d’especialistes i d’ell mateix, promogudes per la Fundació.
Era l’any 2003 quan Jordi Falgàs va deixar la Fundació Gala-Dalí, a Figueres, on va exercir d’adjunt de gerència durant set anys per tornar als Estats Units, concretament, al Museu d’Art de Cleveland. Cinc anys més tard, el 2008, va guanyar la plaça de director de la Fundació Rafael Masó de Girona i va iniciar la tesi doctoral sobre l’arquitecte gironí que s’ha convertit en fils dels quals estirar en recerques d’especialistes i d’ell mateix, promogudes per la Fundació.. Els anys passats a la Fundació Gala-Dalí què li van aportar?. Em va fer veure que tenia més ganes de continuar fent recerca i especialitzar-me encara més. M’hi hauria pogut quedar i jubilar, segurament, perquè era una bona feina i hi havia sempre projectes, érem a les portes de l’Any Dalí, però tenia el cuc dins de descobrir el món de Dalí i el potencial de recerca i acadèmic que tenia. Veia tot allò que es podia fer i no s’estava fent i que s’hauria hagut de fer. Per això vaig tornar a demanar una altra beca a universitats dels Estats Units pel doctorat.. I se’n va anar.. Sí, el 2003 amb la intenció de fer la tesi doctoral sobre Dalí. Vaig estar fins al 2008 publicant algun llibret i articles especialitzats, anant a simposis, a congressos sobre Dalí, és a dir, fent tot allò que et demanen que facis per arribar a tenir el teu lloc dins un camp tan estès com és el dels estudis sobre el surrealisme. Vaig tenir molta sort mentre feia els cursos de doctorat perquè em va sortir l’oportunitat de treballar al Museu d’Art de Cleveland tres anys i em va permetre fer molta recerca.. Però va tornar, què va passar?. Ja havia acabat a Cleveland i havia tornat a Wisconsin a acabar els cursos de doctorat. Allà, per començar a escriure la tesi, primer has de fer una proposta davant un comitè, una defensa del perquè vols escriure aquesta tesi i què penses aportar. Per Nadal havia tornat a casa de vacances i vaig veure als diaris que s’havia convocat la plaça per la Fundació Masó. La meva intenció era quedar-me als Estats Units amb la meva dona i fer allà el camí, però em vaig presentar a la convocatòria, la vaig guanyar i vam haver de tornar.. I va canviar el tema de la tesi.. Li vaig explicar a la meva directora de tesi el que m’havia passat, que s’havia de posar en marxa una fundació, una casa museu dedicada a l’arquitecte. Ella em va suggerir que aprofités que treballaria l’obra de Masó per dedicar-li la tesi i aquell va ser el millor consell que em va donar en tots els anys que va ser la meva directora de tesi. Vaig tornar i vaig començar a la Fundació, ara fa disset anys, i la gran sort va ser que Casa Masó estava en obres, s’havien aconseguit subvencions per la remodelació, però no tenia ni un despatx ni una cadira. Els primers anys podia utilitzar el despatx del regidor d’Esports de l’Ajuntament de Girona quan ell no hi era (riu). No tenir un espai físic per mi em va anar molt bé perquè vaig poder combinar la posada en marxa de la fundació amb fer recerca sobre Masó i el Noucentisme per la tesi i aprofitar per anar a veure tota la seva obra. El fotògraf Jordi Puig, que ja coneixia aquesta figura i li havia despertat la curiositat, em va dir que volia venir amb mi, que no calia que li pagués, però que cada dia que anés a veure un edifici de Masó, tant si era per fora com si era per dintre, vindria i el fotografiaria.. Quant temps va durar això?. Tres anys i mig, del 2008 al 2011, ens vam dedicar a recórrer totes les comarques de Girona, des de la Vall de Bianya fins a S’Agaró, passant per l’Empordà, Garrotxa, Gironès…. Un arquitecte prolífic.. Deu ni do el que va treballar i encara no ho he vist tot. Va morir relativament jove, amb 54 anys, el 1935, i va treballar en uns dos-cents projectes. No tots acabats o com ell tenia previst, un noranta per cent a les comarques de Girona. Té alguna cosa a les comarques de Lleida, la reforma del castell de Raimat, i coses puntuals a les de Barcelona, no a la ciutat, sinó a Santa Coloma de Gramenet i Cerdanyola.. És el gran arquitecte gironí?. D’aquella època, sí. S’hauria pogut quedar a Barcelona perquè hi havia molta feina en aquell moment del modernisme, però tot i que li deien, el 1906 va decidir, molt conscientment, tornar a Girona. Per tant, sempre dic que és un arquitecte que fa de pont entre Girona i Barcelona, i entre Catalunya i Europa perquè va importar moltes idees de l’arquitectura europea del moment i les va implantar a Catalunya, a Girona, en el moment àlgid del Noucentisme.. «Em vaig enamorar del Noucentisme que continua anant molt coix per prejudicis i vicis dins mateix de la història de l’art». Li va suposar una descoberta?. Descobrir-ho tot, començar de zero, com aquell qui diu, perquè no m’havia especialitzat en història de l’arquitectura sinó, sobretot, en pintura i surrealisme, li havia dedicat força anys i sabia qui era qui en aquell camp. Al final, però em vaig centrar en un període concret: del 1911 al 1917, el més àlgid d’ell i del Noucentisme, quan fa les obres més interessants i innovadores, que aporten més a la història de l’arquitectura moderna a Catalunya.. La tesi es va convertir en un material imprescindible.. Em va donar un coneixement de què s’havia fet sobre Masó, què es podia fer i possibles línies de recerca i investigació, d’ell i del Noucentisme en general, que és una mica el parent pobre de la història de l’art català. El Modernisme s’ha treballat molt i dins l’àmbit acadèmic i el gran públic tothom ho coneix, però el Noucentisme continua anant molt coix per molts prejudicis i vicis dins mateix de la història de l’art, però jo me’n vaig enamorar i vaig desenvolupar una gran passió pel tema. Després d’haver treballat en una gran institució com la Fundació Dalí i en un gran museu com el de Cleveland amb vuit-cents treballadors.. Quina era la seva tasca allà?. De fellow, com de conservador convidat i treballava amb el cap de departament de pintura i escultura europea moderna. En ser un museu tan gran i enciclopèdic té de tot, des d’antiguitats grecoromanes fins a art contemporani passant per art oriental, europeu, medieval, modern, art americà molt potent, amb departaments molt especialitzats. És una de les cinc grans col·leccions públiques del país. Això em va donar una experiència molt maca i per adquirir coneixements com a conservador perquè hauria estat la trajectòria que hauria seguit si m’hagués quedat als Estats Units, treballar com a especialista d’art europeu modern a altres museus o fundacions arreu del país i entrar en aquesta roda. A més, el museu de Cleveland estava fent, en aquell moment una gran ampliació, quasi doblant la seva superfície, i va ser molt interessant veure com es fa una cosa així, com tots els departaments d’aquesta gran estructura s’hi implica, participa i què comporta. Vaig viure també un canvi a la direcció. Va ser una experiència laboral de tres anys molt intensos que em va donar, al mateix temps que jo estava fent el doctorat, uns coneixements de gestió que sumats als de la Fundació Dalí, va fer que m’escollissin pel projecte a Girona.. Jordi Falgas, director Fundacio Rafael Maso, amb l’editor i fotògraf Jordi Puig, amb els divuit llibres que han editat junts sobre Masó, el seu temps i el Noucentisme. / Aniol Resclosa. Girona va ser una altra història.. Va ser començar de zero un projecte petit amb el suport constant de l’Ajuntament, perquè aquest és un projecte municipal, però agafant un paper en blanc i començant a veure com fer-ho.. De fet, unia les seves dues facetes: la gestió i la investigació.. Exacte. Des del principi vaig tenir molt clar que la meva feina com a director implicaria molta gestió, i no m’ho podia ni imaginar el que ha estat després, però no volia que fos el cent per cent de la meva feina perquè, a mi, el que m’agrada és la recerca. I sempre dic, per fer gestió ho faria millor un gerent amb més formació perquè gestionar una Fundació no deixa de ser gestionar una empresa. Per això, avui dia molts grans museus opten per una doble figura o direcció conjunta: el director artístic i el gerent o director executiu. D’aquí ve aquesta meva obsessió de tenir una línia d’exposicions temporals i una de publicacions lligada a les exposicions. Des del primer moment vaig dir que havíem de tenir una petita sala d’exposicions, fos on fos. Al principi, no teníem la sala actual, teníem a la segona planta dues antigues habitacions per una petita exposició que Pep Canaleta, amb qui ja havíem fet tota la museografia de la casa, va ajudar a fer possible. El 2018 vam tenir l’oportunitat de traslladar les oficines i la biblioteca a l’actual planta i aquelles sales van quedar alliberades per posar més exposició permanent. A la planta baixa es va alliberar l’espai que ocupava la llibreria Ulyssus, que era un lloguer, vam remodelar-la i en els seixanta metres quadrats que té vam disposar l’actual sala d’exposicions que dues vegades l’any ens permet canviar l’exposició i fer recerca al voltant de la figura de Rafael Masó, de la seva obra, la família, la casa, del noucentisme, del seu temps, de la Girona de l’època per posar la figura de Masó en el context del seu moment.. D’Estats Units va dur, entre altres, la figura del voluntari cultural.. Sí, allà l’utilitzen molt, hi ha molta tradició i juguen un paper molt important en el funcionament dels museus. Jo veia que aquí no es feia tant i vaig plantejar-ho a l’Ajuntament i em van donar carta blanca amb cert escepticisme, però ho vam posar en marxar i n’han passat molts. A un voluntari no li demanaràs que faci la feina que hauria de fer algú de la plantilla, però poden treballar molts aspectes de feines que no es farien, que quedarien per fer, com ajudar-nos en la catalogació de la col·lecció, amb la pàgina web. Vam tenir una voluntària que era arquitecte que ens feia coses de manteniment, altres ens han fet coses més virtuals o a la recepció donant informació. Cadascú és lliure de donar el temps que pugui.. «Sí que podríem obrir la porta de la Casa Masó i fer visita lliure, però baixaria la qualitat. Les visites guiades permeten uns nivells d’interpretació molt diferents i gairebé simultanis». Això permet que tothom se senti més a prop el patrimoni.. Aquesta Fundació es finanç en un 90% amb diners dels contribuents de Girona, ells paguen amb els seus impostos perquè això existeixi i, per tant, hem de donar retorn sobretot, no tant als turistes com a la gent de Girona. D’aquí venen també totes les exposicions, les publicacions i totes les activitats que fem. El risc de les cases museu és que, en haver-hi estat, saps que no canviarà gaire i no tornis. El nostre repte no és que la gent vingui, és que torni.. Les xifres de visitants ho reflecteixen?. Això és molt relatiu perquè nosaltres, en certa manera, vam autolimitar la nostra capacitat pel mateix sistema de visita que jo vaig proposar i es va acceptar que es fes sempre visita guiada. Ja tenia experiència prèvia perquè, quan era a Figueres, vam obrir les cases museu de Púbol i Portlligat i tenia idees de les maneres diferents com es podia fer una visita. Al mateix temps que vaig fer la tesi doctoral vaig visitar moltes cases museu d’arreu d’Europa i anava rumiant com hauria de ser el projecte museològic i museogràfic de la Casa Masó. Vaig arribar a la conclusió que la millor manera era fer visites sempre guiades. Això té l’inconvenient de limitar la teva capacitat perquè, com a molt, fem quatre visites al dia, de deu persones màxim. I no es fan totes cada dia ni són totes plenes, però, per a nosaltres, té més importància la qualitat de la visita que no la quantitat. Sí que podríem obrir la porta i fer visita lliure, però baixaria la qualitat, encara que donéssim una audioguia, que seria una interpretació de la casa, però potser en saps molt i allò no et serveix de res, o ets un turista o un arquitecte i vols una visita diferent. Les visites guiades permeten uns nivells d’interpretació molt diferents i gairebé simultanis. Cert que requereix un esforç per part de les persones que fan les visites, perquè cal tunejar-les, i encara més grups que demanen centrar la visita en aspectes concrets sigui la vida domèstica sigui la part més literària. Cal no oblidar que aquesta va ser sempre una casa molt d’escriptors, des del mateix Rafael Masó, que va ser poeta de jove, fins a Narcís-Jordi Aragó, que també va ser escriptor.. Vostè fa disset anys que és director de la Fundació. Tenir una direcció tan consolidada és bo per una institució?. Els canvis també són bons i sempre penso que, qualsevol dia, pot ser el meu últim dia aquí perquè em surti un altre projecte o potser m’hi jubilaré. Però ningú és indispensable i ho podria fer qualsevol altra persona. Sí que és cert que són disset anys i en aquest temps he pogut desenvolupar tota una visió, tota una política. Des del principi vaig dir als integrants del Patronat que això no es podia improvisar, per més petits que siguin els nostres projectes s’han de treballar amb temps. Per això fem plans quinquennals i cada cinc anys aprovem un pla de les exposicions que farem els cinc pròxims anys. El desembre passat vam aprovar l’actual, que va del 2025 al 2029, i ja tenim comissariats previstos amb persones que ja estan treballant amb les futures exposicions. Això ho fan els grans museus, perquè si no és impossible, però jo vaig tenir clar que encara que fóssim una institució petita també ho havíem de fer així, sobretot per poder realment generar una recerca vàlida, que cada exposició i llibre aportin alguna cosa en el nostre camp, en el Noucentisme en general o en els artistes concrets que estudiem.. Algunes les comissaria vostè personalment.. Sí, m’agrada, tinc coses al cap que vull estudiar i explorar i perquè m’agrada l’assaig, m’ho passo bé escrivint sobre història de l’art, és el meu ofici i el que sé fer més bé. I, cada dos o tres anys, m’agrada que hi hagi un projecte que no ha fet ningú i m’agradaria tirar-la endavant. És el cas de l’actual exposició sobre l’arquitectura industrial de Masó, que no se l’havia mirat pràcticament ningú i, a banda de la Farinera Teixidor, un dels seus edificis més emblemàtics, hi havia altres projectes menors que havien passat molt desapercebuts.. «Per la Casa Masó van passar periodistes, escriptors, il·lustradors, gravadors, era com un petit centre de cultura». En certa manera, han agafat la figura de Masó i l’han il·luminat.. Ell és l’eix vertebrador, d’alguna manera tot està relacionat amb ell: ve sigui perquè eren col·laboradors d’ell o contemporanis seus, els seus amics. Sempre intento que cada exposició incorpori algun objecte de la nostra pròpia col·lecció, és a dir, que, al mateix temps, sigui recerca sobre els nostres objectes que tenim aquí, una col·lecció molt diversa i eclèctica que procedeix de la família, amb molts personatges. L’avi de Rafael Masó era un indiano que va néixer a Cuba i va tornar, que era pintor aficionat i va fundar el diari El Constitucional. El seu pare també va fundar el Diari de Girona. A la casa hi havia hagut una impremta.. La Casa Masó eren quatre cases?. Sí, quatre cases molt estretes, com totes les del carrer Ballesteries. La família Valentí, la materna, en tenien una i, a partir d’aquí, va ser el pare quan es va casar amb una noia d’aquesta casa, Paula Valentí, que va comprar la segona i tercera, va instal·lar la impremta als baixos, on ara hi ha la sala d’exposicions i que va funcionar més de cent anys. Això va fer que per aquí passessin periodistes, escriptors, il·lustradors, gravadors, era com un petit centre de cultura. S’hi feien diaris, llibres, fulls… Ha estat habitada fins fa ben poc i amb molta vida.. Com es van unificar, les cases?. El germà gran, Santiago Masó, va comprar la quarta casa, l’última, i Rafael Masó va unificar els interiors i les façanes. Santiago Masó no va tenir fills i, per això, la va heretar la germana, Maria, la mare de Narcís-Jordi Aragó. Just l’any vinent farà deu anys de la seva mort i li dedicarem una exposició perquè ell sol és un personatge de la Girona de la segona meitat del segle XX: periodista, escriptor, activista cultural, una persona que va tocar moltes tecles i que va fer que, per aquesta casa, passés molta gent. S’ha anat repetint l’esquema: que hi hagués persones que eren com uns imants. El mateix pare de l’arquitecte, Rafael Masó Pagès, era col·leccionista de dibuixos i pintura. El seu germà, Santiago, era diputat a Madrid, un home de la Lliga, d’en Cambó, i per aquí va passar la plana major del catalanisme conservador de l’època. Rafael Masó va atraure tots els seus companys modernistes i noucentistes: Eugeni d’Ors, Josep Carner, Bofill i Matas, López Picó… Cal no oblidar a Mercè Huerta, pintora, la dona de Narcís-Jordi Aragó, a la que ara homenatgem: una dona pintora, a la Girona grissa i negra de l’època, també va trencar esquemes, que fa que aquesta casa sigui una casa amb moltes històries.. Des de la Fundació hi ha molt bona entesa amb la Universitat de Girona.. Mantenim una relació molt positiva. Cada curs tenim un o dos estudiants que venen aquí a fer les pràctiques i que veuen, des de diferents departaments, que aquí tenen un sentit. Un d’ells, per exemple, va fer les pràctiques treballant a la biblioteca i li va agradar tant que va acabar fent Biblioteconomia i està treballant en una biblioteca. Poder donar aquesta oportunitat, tant a voluntaris com a estudiants amb pràctiques, és essencial. Sempre recordo que la meva primera feina en un museu va ser la primera vegada que vaig anar als Estats Units, el 1992, quan vaig anar a fer el màster. Aleshores em vaig apuntar de voluntari tot un any al Museu d’Art de Detroit, un dels grans del país, per vigilar sales perquè el museu estava passant un moment dolent i si no hi anaven voluntaris a vigilar, havien de tancar aquella sala. Vaig estar a la sala de l’impressionisme, hi havia Cézanne, Van Gogh, i estava contentíssim. Això em va permetre veure com funcionava el tema dels voluntaris i com funcionava un gran museu. També que és essencial crear aquestes diferents portes i que aquestes estiguin obertes: una cap a la gent de Girona, una altra cap a possibles voluntaris, una altra als becaris o als turistes. No és fàcil per manca de recursos, de temps, però s’ha de fer, és essencial.
