El pianista figuerenc Enric Montoriol-Tarrés (1877-1951) va ser «un home fidel als seus principis i honest amb el seu art, un personatge fascinant que mereix molt reconeixement». Va ser un dels grans virtuosos del piano del seu temps tot i no conrear una prolífica carrera, ja que la seva folgada situació econòmica -vivia de renda- li ho permetia. Va oferir comptats concerts, tots ells memorables, a la Sala Érard de París, principalment, davant l’alta societat; Barcelona, Madrid i Londres, en menys mesura, sempre recollint les millors crítiques dels experts. Va ser amic i gran avalador d’Enric Granados (1867-1916) i la seva obra a la capital francesa, un aspecte força desconegut. Segurament sense el perseverant suport i defensa que en feu -va ser dels primers a interpretar i difondre les Goyescas a París- «el talent sensible i seductor de Granados» no hauria estat evident, tal com ho corroborà el gran i més ferotge crític musical del moment, Émile Vuillermoz. També ho creu Daniel Blanch, pianista com Montoriol i president de l’associacio Joan Manén, i la persona que ha resseguit amb més entusiasme la petjada de l’intèrpret, dedicant-li la seva tesi doctoral i divulgant-lo en xerrades com la que va oferir la setmana passada a Figueres, dins el cicle Figueres Clàssica. Tot per donar a conèixer qui va ser Montoriol, una figura que, quasi ni a la seva Figueres natal, se’l recorda.
El pianista figuerenc Enric Montoriol-Tarrés (1877-1951) va ser «un home fidel als seus principis i honest amb el seu art, un personatge fascinant que mereix molt reconeixement». Va ser un dels grans virtuosos del piano del seu temps tot i no conrear una prolífica carrera, ja que la seva folgada situació econòmica -vivia de renda- li ho permetia. Va oferir comptats concerts, tots ells memorables, a la Sala Érard de París, principalment, davant l’alta societat; Barcelona, Madrid i Londres, en menys mesura, sempre recollint les millors crítiques dels experts. Va ser amic i gran avalador d’Enric Granados (1867-1916) i la seva obra a la capital francesa, un aspecte força desconegut. Segurament sense el perseverant suport i defensa que en feu -va ser dels primers a interpretar i difondre les Goyescas a París- «el talent sensible i seductor de Granados» no hauria estat evident, tal com ho corroborà el gran i més ferotge crític musical del moment, Émile Vuillermoz. També ho creu Daniel Blanch, pianista com Montoriol i president de l’associacio Joan Manén, i la persona que ha resseguit amb més entusiasme la petjada de l’intèrpret, dedicant-li la seva tesi doctoral i divulgant-lo en xerrades com la que va oferir la setmana passada a Figueres, dins el cicle Figueres Clàssica. Tot per donar a conèixer qui va ser Montoriol, una figura que, quasi ni a la seva Figueres natal, se’l recorda.
El pianista figuerenc Enric Montoriol-Tarrés (1877-1951) va ser «un home fidel als seus principis i honest amb el seu art, un personatge fascinant que mereix molt reconeixement». Va ser un dels grans virtuosos del piano del seu temps tot i no conrear una prolífica carrera, ja que la seva folgada situació econòmica -vivia de renda- li ho permetia. Va oferir comptats concerts, tots ells memorables, a la Sala Érard de París, principalment, davant l’alta societat; Barcelona, Madrid i Londres, en menys mesura, sempre recollint les millors crítiques dels experts. Va ser amic i gran avalador d’Enric Granados (1867-1916) i la seva obra a la capital francesa, un aspecte força desconegut. Segurament sense el perseverant suport i defensa que en feu -va ser dels primers a interpretar i difondre les Goyescas a París- «el talent sensible i seductor de Granados» no hauria estat evident, tal com ho corroborà el gran i més ferotge crític musical del moment, Émile Vuillermoz. També ho creu Daniel Blanch, pianista com Montoriol i president de l’associacio Joan Manén, i la persona que ha resseguit amb més entusiasme la petjada de l’intèrpret, dedicant-li la seva tesi doctoral i divulgant-lo en xerrades com la que va oferir la setmana passada a Figueres, dins el cicle Figueres Clàssica. Tot per donar a conèixer qui va ser Montoriol, una figura que, quasi ni a la seva Figueres natal, se’l recorda.. En primer terme, el metge Ernest Vila i Berta Quidé, muller d’Enric Montoriol qui els observa rere seu i just al costat de Mercedes Moner qui sosté un infant. / interpretscatalanshistorics.com. D’Enric Montoriol-Tarrés pot quedar la imatge d’un home de caràcter temperamental i arrauxat, tot i que el seu estil com intèrpret era impecable i segur. Resta en el record les intenses discussions que mantenia amb Carles Costa al Cercle Sport Figuerenc o les tertúlies amb el notari Dalí, els Montsalvatge, els Pitxot, els Bonaterra o Casades de Còdol. Això va ser a partir del 1940 -portava retirat dels escenaris des del 1924- quan es va instal·lar a Figueres amb la seva segona muller, Berta Quidé. A l’Empordà va mantenir una vida tranquil·la i discreta, amb alguns alumnes com Josep Falgarona, a qui li va deixar com a llegat el seu piano. Per Blanch, que Montoriol es retirés tan aviat s’explica perquè mai li va interessar assolir «un prestigi com a intèrpret». «Un pianista del seu nivell hauria pogut abastar una extensa carrera arreu d’Europa, però ell va decidir viure tranquil·lament, restringint al màxim les seves aparicions públiques», va comentar.. Dels pocs retrats del pianista de jove, fet per la seva primera dona. / interpretscatalanshistorics.com. Francesc Pujol, cèlebre compositor, subdirector de l’Orfeó Català, després de veure’l en un concert a París, va escriure: «Montoriol ens deixà pasmats davant de sa virtuositat impecable, de sa força colossal, davant la poderosa resistència del seu temperament que creix i s’ageganta amb la dificultat complaent-se en extremar-la esbojarradament sense mida, sense previsió pel plaer de vèncer-la gallardament». Aquest pianista fora mida va iniciar el seu camí musical a Figueres amb el mestre M. Codina mostrant grans dots. Amb dotze anys va ser deixeble de Carles G. Vidiella a Barcelona i va estudiar composició amb Melcior Rodríguez Alcántara. L’any 1892, amb setze anys, va fer una de les primeres presentacions públiques al Palau de Belles Arts i, més tard, va actuar al Gran Teatre del Liceu i al Teatre Líric.. París, però seria la seva ciutat fetitxe, i la Sala Érard, l’espai on oferiria els seus escassos concerts i on seria coronat pel públic. Allà es faria anomenar Henri i establiria grans contactes. També ajudaria a molts intèrprets catalans i espanyols a establir-s’hi. D’entre les peces que va interpretar, Blanch va destacar Islamey de Balakirev i Hispania que Joaquim Cassadó li va dedicar i que ell mateix ha recuperat recentment i ha enregistrat. Es dona la circumstància que l’últim concert que va oferir Montoriol va ser a la Sala Edison de Figueres. Era el 4 de novembre de 1924.
