Precursora del vídeo en línia a internet, d’un dels primers videoblogs de parla hispana i secretària de Polítiques Digitals de la Generalitat del 2022 al 2024, Gina Tost (Barcelona, 1985) coneix del dret i del revés el món de la tecnologia i dels videojocs, un mitjà del qual parlarà, de la seva evolució i els seus valors, en el nou curs del cicle Històries de l’Art del Museu de l’Empordà posant en evidència el seu paper clau dins l’art modern. El curs comença aquest dimecres 7 de maig i s’allarga tots els dimecres d’aquest mes.
Precursora del vídeo en línia a internet, d’un dels primers videoblogs de parla hispana i secretària de Polítiques Digitals de la Generalitat del 2022 al 2024, Gina Tost (Barcelona, 1985) coneix del dret i del revés el món de la tecnologia i dels videojocs, un mitjà del qual parlarà, de la seva evolució i els seus valors, en el nou curs del cicle Històries de l’Art del Museu de l’Empordà posant en evidència el seu paper clau dins l’art modern. El curs comença aquest dimecres 7 de maig i s’allarga tots els dimecres d’aquest mes.
Precursora del vídeo en línia a internet, d’un dels primers videoblogs de parla hispana i secretària de Polítiques Digitals de la Generalitat del 2022 al 2024, Gina Tost (Barcelona, 1985) coneix del dret i del revés el món de la tecnologia i dels videojocs, un mitjà del qual parlarà, de la seva evolució i els seus valors, en el nou curs del cicle Històries de l’Art del Museu de l’Empordà posant en evidència el seu paper clau dins l’art modern. El curs comença aquest dimecres 7 de maig i s’allarga tots els dimecres d’aquest mes.. Què la porta a interessar-se pel món dels videojocs?. Des que tinc ús de raó que hi jugo, cosa que potser no era tan habitual abans com ho és ara, que està més estès i és un mitjà cultural. Abans era una cosa de nens, quasi dit amb menyspreu. Sempre m’han interessat perquè m’agrada que m’expliquin contes i és una manera de fer-ho i viure-ho. Hi ha molts tipus de videojocs, però els que acaben sortint sempre i els més coneguts són potser els menys interessants, per mi, els més comercials. Però el món dels videojocs és molt extens i hi ha molts tipus de narrativa, plataformes i maneres de relacionar-se amb aquest mitjà. Hi ha autèntiques joies.. La majoria les desconeixem.. Com que és considerat un món de criatures, se li ha tret seriositat quan és un mitjà tan seriós com el cinema, el teatre o la literatura. Aquest cicle és una mirada molt interessant per veure similituds i diferències que als menys avesats els queden llunyanes i, fins i tot, desconegudes.. El cicle presenta el videojoc com un mitjà artístic que ha entrat a museus i galeries d’art. Quan es comença a detectar?. Mitjà artístic ho és des del primer dia, quan algú decideix posar un píxel sobre una pantalla. Una altra cosa és que algú li posi l’etiqueta. El 2012, el Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA) va començar a interessar-se i a incorporar videojocs dins la seva col·lecció artística. No s’havia vist mai amb aquesta mirada i sí que hi havia altres museus i col·leccionistes professionals que ho havien fet, però no era tan mainstream com aquest museu. Però de museus del videojoc n’hi ha per tot arreu: a Sant Petersburg, Berlín, Madrid, Londres i es tracten com a museus d’arts interactives. Aquí, la ministra Ángeles González-Sinde, que va fer moltes coses malament, però una de bé, va ser anomenar legalment als videojocs cultura i se’ls va introduir dins la indústria. Això va fer que pogués accedir a ajudes, que explotés molt més i donés certes ales i llibertat als creadors que ja feien coses.. Amb ells es construeixen mons, històries…. Hi ha videojocs que el que passa a la pantalla i al teu cap són coses completament diferents. També la part tecnològica afecta molt a la gràfica. Així com tu agafes un pinzell i pintura i, des del primer dia, pots fer coses figuratives, puntillisme o expressió plàstica diferent, amb el videojoc la tècnica t’encotilla amb les possibilitats que pots fer. No és el mateix fer-ho per a una consola de fa trenta anys que per a una d’actual. Així veurem com aquest mitjà va evolucionant a mesura que ho fa la part tecnològica. I si ho portem al futur, amb la realitat virtual, comunitats, tot això es tradueix en una expressió artística.. «Mitjà artístic ho és des del primer dia, quan algú decideix posar un píxel sobre una pantalla». Els videojocs reflecteixen temes socials del nostre temps.. Parlen de la política més reaccionària, de pares que han perdut els fills pel càncer, de trastorns mentals, de l’espectre autista, el bipolar… Sí que és cert que coneixem el FIFA i el Call of Duty, però això és quedar-se a la superfície. Hi ha molt més. Quan algú em diu que no li agraden els videojocs, sempre dic que no han trobat el seu per a aquell moment. Perquè has de regar les plantes o de fer trasllats, obrir caixes i ordenar armaris. N’hi ha més adrenalínics, més tranquils, més o menys col·laboratius. I molts d’aquests expliquen històries.. Catalunya ha jugat un paper destacat dins aquesta indústria, però es coneix ben poc.. Ens pensem que tot allò de fora és millor i a vegades no creiem que aquí puguin passar aquestes coses. El primer videojoc en català data de l’any 1985, fa quaranta anys que n’estem fent, però anem per onades. Ara és molt més popular. Tenim graus, màsters, postgraus, cursos per aprendre’n, s’ha democratitzat molt més, i tenim referents internacionals que han sortit de Catalunya i no es coneixen aquests artistes ni les seves obres.. Me’n pot assenyalar alguns?. Hi ha les obres de Mango Protocol, una empresa de Barcelona que fa aventures gràfiques i puzles, liderats per Mariona Valls. També Conrad Roset que acaba de treure Neva i ha guanyat un Bafta i amb l’anterior Gris també milers de premis arreu del món. Hi ha Carlos Coronado, un creador que ha viscut a Girona i ara a la Garrotxa. Coneixem Spielberg i Tarantino, però no els creadors de videojocs a Catalunya.. Viu un bon moment el sector?. En general, sí, tot i que aquest any és una mica inestable, però dins l’àmbit creatiu, que no de negoci, tenen la possibilitat de fer qualsevol cosa i a l’abast una comunitat, un ecosistema i plataformes per desenvolupar els projectes molt més fàcilment que no uns anys enrere.. «Tenim referents internacionals sortits de Catalunya i no es coneixen, ni ells ni les seves obres». A Figueres proposa fer un viatge, entendre on comença tot.. Sí, per exemple parlaré de la tècnica, com abans amb quatre píxels allò era un cavall i ara, si no és anatòmicament perfecte, sembla que no ho sigui. Hi haurà jugadors que voldran això últim i altres que no. Un dels meus videojocs preferits és Thomas was alone. Amb la veu en off, la música i les formes i colors d’uns quadrats acabes empatitzant, fent amics, plorant i entenent què els passa a aquells quadrats. No necessites més, però has de poder connectar amb això.. En aquest recorregut que farà arribarà al futur, a aquest temps de la realitat virtual i les IA. Ho veu com eines positives o que li pot anar en contra, al videojoc?. Depèn. La màquina són els ferros, però l’ànima és el que tu programes. És la gameboy amb el Super Mario bo o dolent? Doncs, la gameboy, per sí mateixa, no té res, són quatre xips connectats amb piles, però quan li poses el SuperMario o el Tetris, això té una ànima que el converteix en un objecte que et fa rememorar quan eres a casa l’àvia menjant un entrepà de nocilla i hi passaves llargues estones. Et transporta. En el cas de la realitat virtual, em puc posar unes ulleres i que em posin una experiència avorridíssima o que em portin una cosa que em transmeti alguna cosa molt més potent que ressoni dins meu.. Recentment, Netflix ha compartit el documental La singular vida de Ibelin que mostra com un jove afectat per una malaltia muscular degenerativa va viure una vida plena a través d’un videojoc. Impressiona.. Hi ha una associació que es diu Juegaterapia amb el lema El cáncer jugando se pasa volando. Posen consoles als hospitals oncològics perquè s’han adonat que els nens que juguen en aquests móns responen millor als tractaments perquè mentalment no estan a l’hospital sinó salvant el món. Dins els videojocs hi ha comunitats molt grans i ha persones que connecten molt bé en aquest entorn. Quan algú em diu que els videojocs aïllen, depèn perquè hi ha gent que els connecta.. Rere tot això hi ha infinitat de creadors.. Antigament sí que un videojoc el feien una o dues persones i encara hi ha algun exemple, però en general un videojoc el fa un equip de persones amb perfils molt diferents: el que programa, el que dissenya, el que fa l’art, la música, el so, i tots s’han de coordinar per acabar fent una obra completa. Jo tinc vinils de música de videojocs perquè, per si mateixes, ja són molt bones.
