Ahmed Younoussi (1990) va néixer a Ksar-el Kébir (Marroc) i ben petit va fugir per allunyar-se d’un pare violent. Va optar per viure al carrer, a Tànger, a l’espera de travessar l’Estret i arribar a la península. Ho va fer als baixos d’un camió i després d’uns quants intents fallits. Tenia nou anys. L’espectacle ‘14.4’, amb dramatúrgia de Juan Diego Botto i dirigit per Sergio Peris-Mencheta, que interpreta aquest dissabte 29 de març, a les vuit del vespre, al Teatre de Figueres, és la seva història, però també la de molts altres infants.
Ahmed Younoussi (1990) va néixer a Ksar-el Kébir (Marroc) i ben petit va fugir per allunyar-se d’un pare violent. Va optar per viure al carrer, a Tànger, a l’espera de travessar l’Estret i arribar a la península. Ho va fer als baixos d’un camió i després d’uns quants intents fallits. Tenia nou anys. L’espectacle ‘14.4’, amb dramatúrgia de Juan Diego Botto i dirigit per Sergio Peris-Mencheta, que interpreta aquest dissabte 29 de març, a les vuit del vespre, al Teatre de Figueres, és la seva història, però també la de molts altres infants.
Ahmed Younoussi (1990) va néixer a Ksar-el Kébir (Marroc) i ben petit va fugir per allunyar-se d’un pare violent. Va optar per viure al carrer, a Tànger, a l’espera de travessar l’Estret i arribar a la península. Ho va fer als baixos d’un camió i després d’uns quants intents fallits. Tenia nou anys. L’espectacle ‘14.4’, amb dramatúrgia de Juan Diego Botto i dirigit per Sergio Peris-Mencheta, que interpreta aquest dissabte 29 de març, a les vuit del vespre, al Teatre de Figueres, és la seva història, però també la de molts altres infants.. Què significa la xifra 14.4?. El somni de molts nens i moltes nenes, moltes persones, en general.. 14.4 quilòmetres que separen Tànger de Gibraltar que són un sospir, però per a molts és la vida.. La solució a tots els seus problemes, el desig de milers de persones a la recerca d’una vida millor.. L’espectacle ‘14.4’ parla d’una realitat dura i incòmoda, però el teatre és un llenguatge que ens l’apropa sense lirismes ni metàfores.. Políticament, és un tema complicat i complex de tractar i dins la societat s’està generant molta falsedat respecte a la immigració. Dur-lo al teatre em sembla un encert, perquè és més fàcil arribar a la gent i explicar el que un pensa que està succeint. A més, no deixa de ser art i l’art ho fa tot molt més bonic.. Però a vostè el toca molt aquesta obra, hi ha molt d’Ahmed a ‘14.4’.. Això és així, n’hi ha molt, bastant, però l’important no soc jo ni la meva història, sinó explicar la història de tants que no arriben, molts i moltes sense nom.. Havent viscut el que ha viscut, potser el text pren un altre sentit, l’impregna de veritat.. Al final que et toqui explicar la teva història tens aquest plus o privilegi de poder donar-li més veritat, ja que ets qui ha viscut l’experiència. D’alguna manera tornes a tot allò que un dia vas ser o vas viure.. Encara hi ha qui es pregunta què empeny a tots aquests infants a jugar-se la vida per arribar.. Els empenyen moltes coses i depèn també de quin nen, però normalment tots aquests nois i noies tenen en comú la desesperació, voler viure una vida millor, la impossibilitat de dur a terme aquest desig o somni en el seu país, a la terra on han nascut, i veuen com la millor solució és fugir cap a un altre país on, potser, podran tenir més oportunitats, podran formar-se, tenir un historial educatiu bo. Allà ho veuen impossible.. Vostè era molt petit.. Ho era, però això no és important.. Però el seu cas permet posar la mirada en tots els altres.. Això és el que més desitjo, regalar-li al públic aquest punt de vista, a través del teatre, que puguin viatjar amb mi, tenir aquestes experiències amb l’actor que, en aquest cas, és qui va viure-les. Em quedo amb la bondat del públic, les seves reaccions, perquè a ell sento que li ho dec tot.. Com descriuria aquest text que ha escrit Juan Diego Botto?. Ha fet un treball meravellós, fins i tot màgic, m’atreviria a dir, perquè quan pujo a l’escenari m’és molt fàcil per com està plantejat. També l’escenografia i la direcció de Sergio Peris-Mencheta m’ha ajudat bastant. Ha estat, al final, com un màster com a actor.. Parlant de Peris-Mencheta, també aquest espectacle l’ha fet en un moment molt delicat de salut. S’intueix que, per a tot l’equip, ha estat molt especial.. Absolutament per a tots, però sobretot per a ell, que passava un moment complicat de la vida, que no se sabia quin seria el resultat i, tot i això, ha estat allà, a l’altura, ha fet una direcció magnífica i jo, com a actor, tinc el privilegi de ser la persona que ell ha dirigit. És una cosa que m’afalaga i m’alegra molt. També ha estat una empenta per creure’m que soc actor i donar-me confiança de la seva mà. Jo vaig començar amb la interpretació el 2009 i quan vaig conèixer Sergio Peris, fa molts anys també, va ser reafirmar-me que això és el que volia i el que m’agradava.. «Tots aquests infants tenen en comú la desesperació, voler viure una vida millor, i veuen com la millor solució és fugir cap a un altre país on tenir més oportunitats». ‘14.4’ ha estat catàrtica per vostè?. Catàrtica no, ha estat més terapèutica, en el meu cas, perquè al final és bo que un revisqui allò que va passar, ajuda a aclarir moltes coses que potser no havies entès perquè no t’havies aturat a recordar la teva pròpia història. Aquest projecte m’ha permès fer aquest viatge enrere, cap al passat, i ha estat molt bonic, perquè he estat acompanyat d’un equip meravellós que m’ho ha posat molt fàcil per sentir-me bé dalt de l’escenari.. Ara es parla molt dels menors immigrants, de xifres, de repartiments. Els nens semblen éssers invisibles, se’ls deshumanitza.. Aquest tema empeny cap a l’odi i la deshumanització, a crear indiferència entre les persones i, al final, no ajuda, perquè té unes conseqüències molt negatives i aquestes es veuen en el carrer. Això, sembla que no, però al final t’allunya d’aquest cor que tots i totes tenim dins. El resultat és la manera com es tracta a aquests nois i noies, com es parla d’ells sabent que són infants que no es poden defensar davant del que els pugui passar perquè no tenen la capacitat. Aquesta obra s’ha fet amb molta estima i convida el públic a què obri la seva mirada, que miri cap enfora i no cap endins. Fent-ho amb humilitat i, a poc a poc, ho estem aconseguint perquè el públic marxa meravellat, plorant, rient, i això és bonic perquè quan ho aconsegueixes és un pas.
