Roger Coch (Barcelona, 1990) es va donar a conèixer el 2016 amb la trilogia L’Esfera (Planeta) coescrita amb Muriel Villanueva. Després vindrien en solitari les realitats distorsionades d’Udzu (Males Herbes, 2017) i Les cinc ciutats d’Uldri’ak (AdiA Edicions, 2023). Ara torna a la palestra amb la seva primera novel·la de fantasia pura, Les terres dels cossos que es desfan amb Spècula, el segell empordanès que porta dos anys empenyent i donant valor a la literatura de ficció especulativa. En aquest nou llibre, que es presenta el diumenge 15 de setembre dins la convecció Soc Friki Soc Cultura a Figueres, Roger Coch recrea un món màgic marcat per la Llarga Marxa, un viatge imposat per una Deessa amb la mort al final del camí.
Roger Coch (Barcelona, 1990) es va donar a conèixer el 2016 amb la trilogia L’Esfera (Planeta) coescrita amb Muriel Villanueva. Després vindrien en solitari les realitats distorsionades d’Udzu (Males Herbes, 2017) i Les cinc ciutats d’Uldri’ak (AdiA Edicions, 2023). Ara torna a la palestra amb la seva primera novel·la de fantasia pura, Les terres dels cossos que es desfan amb Spècula, el segell empordanès que porta dos anys empenyent i donant valor a la literatura de ficció especulativa. En aquest nou llibre, que es presenta el diumenge 15 de setembre dins la convecció Soc Friki Soc Cultura a Figueres, Roger Coch recrea un món màgic marcat per la Llarga Marxa, un viatge imposat per una Deessa amb la mort al final del camí.
Roger Coch (Barcelona, 1990) es va donar a conèixer el 2016 amb la trilogia L’Esfera (Planeta) coescrita amb Muriel Villanueva. Després vindrien en solitari les realitats distorsionades d’Udzu (Males Herbes, 2017) i Les cinc ciutats d’Uldri’ak (AdiA Edicions, 2023). Ara torna a la palestra amb la seva primera novel·la de fantasia pura, Les terres dels cossos que es desfan amb Spècula, el segell empordanès que porta dos anys empenyent i donant valor a la literatura de ficció especulativa. En aquest nou llibre, que es presenta el diumenge 15 de setembre dins la convecció Soc Friki Soc Cultura a Figueres, Roger Coch recrea un món màgic marcat per la Llarga Marxa, un viatge imposat per una Deessa amb la mort al final del camí.. La novel·la s’obre amb dos fragments de Safo i d’El poema del Gilgamesh. No és una tria aleatòria.. Les vaig posar per remetre al lector a aquesta cosa més antiga, primitiva i clàssica per les referències, no moltes, que faig a la mitologia grega. També, en el cas de Safo, pel tema de l’amor molt vinculat a la mort, molt important en la novel·la. Respecte El poema de Gilgamesh, és de les poques obres que m’ha marcat molt. I en aquest llibre hi ha molt homenatge a Gilgamesh amb moltes referències, algunes més amagades, altres menys. És aquest viatge per descobrir la mort i la seva naturalesa real, què hi ha més enllà.. Les terres dels cossos que es desfan és una història plena de misteris i secrets.. Jo també l’he viscut molt des del misteri i la descoberta. Va aparèixer com unes imatges i ho he anat definint sobre la marxa, no és que tingués un món molt definit al cap des de fa anys. Va ser com una escletxa que em va aparèixer, aquest cos de la deessa estirat i vaig anar explorant. Òbviament, ara en sé moltes més coses que abans de començar a escriure, però són molt misterioses també per mi aquestes terres.. Unes terres que són el cos de Mandutnä, la deessa mare, la que somia en nosaltres.. És una idea que vertebra tot el que he escrit, sempre: la idea del cos com un mapa i de recorre’l. Volia que fos molt ambigu, per això no he volgut posar cap mapa dibuixat, que el lector s’ho imaginés com una illa, unes terres o com el cos d’un gegant que està allà estirat.. La protagonista és la jove Eirëen, el canal amb el qual parla la deessa a través del somni i la que encapçalarà la Llarga Marxa.. Tot comença amb un somni com oracular que ja anuncia moltes coses. Hi ha molta literatura que tracta el vincle dels somnis amb aquests missatges de les deesses. Jo he volgut que fos molt ambigu: algú pot llegir que aquestes hi són o no hi són. Una mica com el nostre món: si la gent que pensava en la mitologia antiga se la creia o era més imaginació, que també és una manera de fer reals les coses. Així, les deesses, la màgia hi són, apareixen, però des d’aquests somnis i la seva interpretació. És aquest vel que apareix en la novel·la i que separa els móns i com d’important és no travessar-lo, no anar a l’altra banda.. Eirëen té el destí marcat.. Sí, el títol ja remet al pes d’una mort segura que vindrà i que és cíclica. No sé si ella té el destí molt marcat perquè el viatge que fa és pel somni i com que l’empenyen a fer-lo. Ella es va desprenent d’aquesta obligació i va entenent que ha de fer un viatge, un camí, però que, dins aquest, moltes coses la transformen i pot triar, una mica.. La mort és el final del camí i tots li tenen molta por.. Sobretot en la primera part. Eirëen la sent molt, és aquest gran misteri, que no sap què passarà i li fa por sortir de viatge. Tota la novel·la és anar redimensionant aquesta mort i anar-la entenent. Hi ha la idea del cicle de renéixer, tornar a aparèixer. Hi ha molt d’entendre què és aquest procés natural.. El ritual apareix molt en aquesta Llarga Marxa que emprenen.. Sí, té un regust molt mític, d’aquest cicle de mort i resurrecció que imposa la deessa. Al principi té una foscor molt existencialista. Després es veu que no tot és el que semblava i no té tanta influència.. En aquest viatge apareixen les figures dels escollits. De qui es tracta?. Hi ha un poble que viu al Braç Esquerra d’aquest cos gegant, que és com un continent, i hi ha una sèrie de llevadores i oracles que va agafant gent dels pobles i els intercanvia per nadons. Els escollits són escollits per morir, per ser entregats a la deessa en un sacrifici.. «Els escollits són escollits per morir, per ser entregats a la deessa en un sacrifici». N’hi ha que no hi van de grat, que es rebel·len.. Exacte i això em va sorprendre molt perquè va aparèixer sobre la marxa quan ho anava escrivint. Sí que tenia la idea que havien d’anar cap al nord i, al principi, sí hi ha molta eufòria, però després era una imposició i com més al nord menys acostumats estan a aquest ritual, és una cosa estranya. Aquí és quan a la protagonista i al lector se’ls comença a esquerdar la visió monolítica inicial i ajuda que en el viatge hi hagi moltes altres descobertes.. Els nadons que són intercanviats pels escollits són creats amb fang.. És de les primeres idees que vaig tenir: aquest fang modelat per les mans d’una deessa i com tornar al fang i refer els cossos. Aquí és on es nota que hi ha alguna cosa de màgia i que passen coses que no són normals, que no formen part del nostre món. Amb la resta sóc molt ambigu.. En aquesta Llarga Marxa hi ha molta presència femenina.. Tenia ganes de fer una mitologia matriarcal i tota la idea del cicle, que és molt femenina, de gestar i acompanyar la mort. Per això les deesses i la protagonista és una noia. Estem acostumats a una fantasia molt masculina, de guerres i lluites, i realment això és una altra cosa. Tenim unes idees concretes de què és fantasia i què no i a mi m’interessava més la idea del viatge, de transformació. El fet és que estic una mica obsessionat amb els viatges i escrivint aquesta novel·la m’he adonat que hi havia moltes repeticions. També se’m fa més fàcil d’estructurar una novel·la com a viatge, amb les seves parts i transformacions. I en aquesta és en la que el viatge és més present.. Cal dir que la lectura del llibre és molt àgil i això és gràcies al seu ritme trepidant.. Per mi és importantíssim. En algun moment vaig patir per si el ritme era massa alt perquè, pensava, potser hi ha algú que s’hi vol quedar una mica més en aquesta Llarga Marxa. Són vuitanta pàgines i després ja anem a altres llocs i passen altres coses, però era com molt important per mi. Quan hi ha un viatge, justament, passen moltes coses i no tens temps de processar-les i és important que hi hagi com aquesta sensació de que va passant tot molt de cop. Per la protagonista crec que era important que no tingués temps de païr les coses, que s’ho va trobant sobre la marxa. També hi ha ambigüitat amb el temps. De vegades sembla que hagi passat molt temps, altres molt poc, i això no ha sorgit expressament, però té molt sentit vist després.. Després de publicar amb Males Herbes i AdiA Edicions, ara ho fa amb Spècula, un segell que està alimentant el gènere en llengua catalana des de fa un parell d’anys. Diria que feia bona falta.. Com a part implicada crec que sí. Quan s’escriu d’una manera no realista o més fantàstic o ciència-ficció, s’agraeeix molt que hi hagi opcions per als autors que fem coses una mica diferent perquè sinó les opcions s’acaben molt ràpid, però ara hi ha més sensibilitat a l’hora de poder arribar a un públic. Ara tenim Spècula, Cronos, Raig Verd, Males Herbes i s’agraeeix molt.. Per cert, què li sembla la proposta que fa l’il·lustrador Àlex Santaló per la coberta del llibre?. M’encanta. La veritat és que em feia una mica de por el fet de representar gràficament a un personatge perquè, en una novel·la, potser és millor que el lector se l’imagini, però quan es va començar a desenvolupar i em va passar els primers esborranys em va enamorar. No saps ben bé què et trobaràs, però d’alguna manera ja marca molt un to.