En aquella època, tardor del 1999, sonava per tot arreu el ‘Mambo n. 5’, de Lou Bega. «‘A little bit of Monica in my life / A little bit of Erica by my side…’» s’acorda molt bé David Muñoz. «Jo pensava: ‘Mare meva, quin gran tema…’». I peces de La Oreja de Van Gogh, Carlos Jean, Jennifer López… Amb aquells ‘hits’ se les havien de veure el David i el Jose quan van publicar el tema que precipitaria la primera onada del ‘fenomen Estopa’, la rumba anomenada ‘La raja de tu falda’, per a més glòria del bar Sin Nombre (de Viladecans) i del Seat Panda.
En aquella època, tardor del 1999, sonava per tot arreu el ‘Mambo n. 5’, de Lou Bega. «‘A touch of Monica in my life / A touch of Erica by my side…'» David Muñoz remembers it well. «Jo pensava: ‘Mare meva, quin gran tema…'». I peces de La Oreja de Van Gogh, Carlos Jean, Jennifer López… Amb aquells ‘hits’ se les havien de veure el David i el Jose quan van publicar el tema que precipitaria la primera onada del ‘fenomen Estopa’, la rumba anomenada ‘La raja de tu falda’, per a més glòria del bar Sin Nombre (de Viladecans) i del Seat Panda.
En aquella època, tardor del 1999, sonava per tot arreu el ‘Mambo n. 5’, de Lou Bega. «‘A little bit of Monica in my life / A little bit of Erica by my side…’» s’acorda molt bé David Muñoz. «Jo pensava: ‘Mare meva, quin gran tema…’». I peces de La Oreja de Van Gogh, Carlos Jean, Jennifer López… Amb aquells ‘hits’ se les havien de veure el David i el Jose quan van publicar el tema que precipitaria la primera onada del ‘fenomen Estopa’, la rumba anomenada ‘La raja de tu falda’, per a més glòria del bar Sin Nombre (de Viladecans) i del Seat Panda.
S’ha de recordar que aquest no va ser el tema triat com a primer ‘single’ de l’àlbum de debut d’Estopa. Aquests honors van correspondre a ‘Suma y sigue’, que va sortir com a avanç, abans de la publicació del disc, i que versa sobre la cobdícia. En el seu videoclip es veia el David parodiant el poder dels bitllets en un saló de màquines escurabutxaques («‘sale la pasta, cógela’»). «Coses de la discogràfica, van escollir aquesta com a senzill», explica. «Nosaltres crèiem que havia de ser ‘La raja de tu falda’ o ‘Tu calorro’, però van dir: ‘No, això és el que faria tothom’. Com quan s’estavella l’avió a ‘Aterriza como puedas’. Així que vam pensar: ‘Doncs res, ells hi entenen i deu ser aquesta la millor cançó’. Tot i que la millor, evidentment, era ‘La raja’. Però ‘Suma y sigue’ estava bé. Era divertida».
Quan, poc després, ‘La raja de tu falda’ es va col·locar al disparador promocional, els Muñoz es van alleujar. «Ja està, ¡encara rai!». Enrere quedaven unes setmanes crítiques, en les quals el David i el Jose, amb el seu adorable fatalisme juvenil, van arribar a témer el pitjor. «Jo vaig pensar que l’àlbum no el publicarien», assegura, i recorda el cas d’una veïna de l’estudi de gravació. «Era una noia que cantava molt bé, anomenada Ana Valeiras. El seu disc mai va sortir. Es va quedar al calaix. Teníem aquesta por: ‘¿Veus? Tot era massa bonic per ser cert’». El Jose assenteix. «Sempre teníem aquest temor que ens arxivessin i que haguéssim de tornar a la fàbrica o al bar dels nostres pares. Era un recurs que vam desenvolupar als nostres pensaments per salut mental».
Com va sorgir ‘La raja de tu falda’? El David no té cap discurs misticoglorificador preparat al respecte, més aviat al contrari. «Va ser fruit de l’avorriment, tal com sorgeixen moltes cançons. Ets allà amb la guitarra, vas encadenant acords, buscant, i et va sortint alguna cosa», medita. Cançó en la qual el protagonista confessa haver patit un sinistre amb el seu utilitari al perdre l’orientació pel vist i no vist d’unes cuixes femenines a la parada de l’autobús.
La lletra va partir d’un episodi real, tan fatal com esbojarrat: la notícia que un individu s’havia fotut un piñazo’ amb el cotxe contra la tanca d’un anunci d’Intima Cherry. Allà, el David i el Jose discuteixen sobre si la foto era de Claudia Schiffer sola o junt amb altres ‘top-models’. Naomi Campbell, Giselle Bündchen, Cindy Crawford…?, es pregunten. «N’hi havia tres», sosté el Jose, però el seu germà discrepa. «Jo crec que era només de la Schiffer, però és igual. El cas és que el tio se la va fotre contra el cartell. Pel que sembla, anava embaladíssim. Em va fer gràcia la notícia».
Van donar forma a la composició traçant un relat com els que cultivaven molts dels artistes que admiraven, en l’òrbita del rock i de la cançó d’autor. Perquè no només de rumba vivia Estopa. «En aquella època escoltàvem cançons amb molta història, com les d’Albert Pla, Sabina, La Polla Records, Kortatu…», revela el David, que situa una altra influència en «les pel·lícules de Tarantino, com ‘Pulp fiction’».
Però l’ascens de ‘La raja de tu falda’ no va ser d’un dia per l’altre. Les cançons d’Estopa no s’ajustaven als cànons de la radiofórmula, i aquesta va tardar a entrar en el joc de semàfors i rotacions. Sí que hi va apostar des del principi la Tele-Taxi de Justo Molinero, com sempre han recordat. «La radiofórmula, d’entrada, sempre ha posat música més lleugera, suau, sense tanta lletra, que no generi polèmiques…», observa el David. «I vam arribar nosaltres parlant de delinqüències, drogues i amors prohibits, i segurament allò no quadrava gaire. Però la sort que vam tenir va ser que el tema va arribar a la gent i les ràdios van notar la demanda de posar-nos, de manera que van haver de programar ‘La raja de tu falda’, i ‘Tu calorro’, i totes les nostres estupideses».
I van començar a veure’s en televisió, en aquells canals que emetien videoclips, Sol Música i 40 TV. «Les primeres vegades ens feia molta il·lusió quan ens vèiem a la tele d’un bar», evoca el David. «Avisàvem el cambrer i li dèiem: ‘Mira, aquest soc jo’».