Ethan Coen i Tricia Cooke es van conèixer el 1989, durant el rodatge de Mort entre les flors. Ethan n’era el director, juntament amb el seu germà Joel –Mort entre les flors era la tercera pel·lícula del tàndem artífex de clàssics com Fargo i El gran Lebowski–, i ella, la muntadora. Quatre anys més tard es van casar. Llavors Hollywood va estendre un espès vel sobre el matrimoni, que a Henry James –a qui no citen pas en va en la seva primera pel·lícula junts– li hauria encantat. Perquè, en cert sentit, és un matrimoni “bostonià”, només que, en comptes d’estar format per dues dones, ho està per un home i una dona. Sí, han tingut dos fills, però també han tingut parelles al marge, sense deixar mai de treballar (i viure) plegats. Oh, sí: Cooke és al darrere de totes les pel·lícules dels Coen des de Mort entre les flors.
Ethan Coen i Tricia Cooke es van conèixer el 1989, durant el rodatge de Mort entre les flors. Ethan n’era el director, juntament amb el seu germà Joel –Mort entre les flors era la tercera pel·lícula del tàndem artífex de clàssics com Fargo i El gran Lebowski–, i ella, la muntadora. Quatre anys més tard es van casar. Llavors Hollywood va estendre un espès vel sobre el matrimoni, que a Henry James –a qui no citen pas en va en la seva primera pel·lícula junts– li hauria encantat. Perquè, en cert sentit, és un matrimoni “bostonià”, només que, en comptes d’estar format per dues dones, ho està per un home i una dona. Sí, han tingut dos fills, però també han tingut parelles al marge, sense deixar mai de treballar (i viure) plegats. Oh, sí: Cooke és al darrere de totes les pel·lícules dels Coen des de Mort entre les flors.
Ethan Coen i Tricia Cooke es van conèixer el 1989, en el rodatge de Mort entre les flors. Ethan n’era el director, juntament amb el seu germà Joel –Mort entre les flors era la tercera del tàndem artífex de clàssics com Fargo i El gran Lebowski– i ella, la muntadora. Quatre anys després es van casar. Llavors Hollywood va passar un espès vel sobre el matrimoni, que a Henry James –que no citen pas en va a la seva primera pel·lícula junts–, li hauria encantat. Perquè en cert sentit és un matrimoni bostonià, només que, en comptes d’estar format per dues dones, ho està per un home i una dona. Sí, han tingut dos fills, però també parelles al marge sense mai deixar de treballar (i viure) plegats. Oh, sí, Cooke és al darrere de totes les pel·lícules dels Coen des de Mort entre les flors.. És curiosa la manera que Chicas a la fuga, aquesta primera pel·lícula que van escriure plegats –i que es va estrenar l’any passat–, un neo noir queer que alhora és una road movie queer, refrescantment absurda, protagonitzada per una Margaret Qualley en perpetu estat de gràcia –ella és, per ella mateixa, la pel·lícula, i això que Pedro Pascal, o el seu cap, també figura en el repartiment–, va passar desapercebuda. És una pel·lícula d’un Coen, i de pràcticament un altre, ja que Cooke és al darrere –de segur– de tots fabulosos els personatges femenins que els germans han escrit al llarg de la seva impecable carrera, i d’aquestes situacions absurdes que només destil·len l’absurd de qualsevol existència que s’observi a si mateixa a la recerca d’aquesta mena de tresors deliciosament còmics.. Percebuda com un divertiment. I tot i això no és percebuda com res més que un divertiment, una mena de nota estrambòtica al peu –a la pel·lícula només hi ha sexe entre noies, i pràcticament no es parla de res més que de sexe, fins i tot allò que s’ha perdut i les noies han trobat, allò per què són perseguides, és una cosa que cosifica, per una vegada, no pas la dona sinó l’home, un motlle del seu instrument, del de diversos prohoms entre els quals figura un senador republicà, interpretat per Matt Damon-, una cosa davant la qual ens podem encongir d’espatlles i demanar-nos alguna cosa com ara: «El pròxim que faràs, Ethan, serà amb el teu germà, ¿oi?». Potser per això van avisar, ja llavors, que la cosa anava de debò. Ja havien escrit una segona pel·lícula, i en tenien al cap una tercera.. La segona s’acaba d’estrenar. La protagonitza també Qualley –»les escrivim pensant en elles», va admetre el matrimoni en una entrevista conjunta–, que, a més, s’encarrega de la música. Es titula Honey, don’t! i el tall és idèntic al de l’anterior: humor absurd, assassinats absurds, persecucions absurdes, sexe, amor i desig lèsbic a raig, personatges inoblidables made in Coen, i, per descomptat, un munt de joguines sexuals, totes «ben cares», segons Tricia. Oh, i també hi ha un gat. Es pensaven que havia de ser fàcil, rodar amb un gat. «A El llarg adeu, de Robert Altman, sembla fàcil. Quina escena tan impressionant. ¿Com la devien rodar?», es demanen l’un a l’altre en una de les innombrables xerrades entre tots dos que es poden trobar a YouTube.. És probable, penso, que si les pel·lícules de la parella no apostessin tan clarament pel món queer –ja que hi som, crec que encara no he esmentat que Cooke es defineix com a queer i lesbiana, i el seu marit, com un hetero clàssic–, serien rebudes com a desitjables rareses de culte. Ho són, sens dubte, sobretot, pel caràcter lúdic, i en extrem punk, trencafronteres de tota mena sense perdre’n de vista ni 1) el format del noir delirant, i 2) el to que uneix mala sort infinita, quotidianitat gairebé metafísica, i una ingenuïtat que ja comença a donar els fruits recargolats en altres directors, ¿o no era Anora, la pel·lícula de Sean Baker, una pel·lícula post Coen? Ho són, deia, però potser ho seran més en el futur, quan el que importa no depengui de l’opinió dels qui encara sempre opinen.. Potser per això no s’han limitat a fer una pel·lícula. Potser per això des del principi tenien clar que seria una trilogia. ¿Sabeu per què? Perquè quan un ocupa un espai que no existeix, quan un posa un peu en un camí que encara no s’ha recorregut, s’ha d’assegurar que no està tot sol perquè l’esforç no sigui debades. Potser, es van dir, Coen i Cooke, si només fem una pel·lícula, passarà desapercebuda, serà etiquetada –com va ser– com una mena d’Arizona Baby menor, rebrà alguna mena de vistiplau tebi, i punt. Si continuem, es devien dir, segurament empiparem algú. I llavors ens prendran seriosament. O, almenys, es parlarà de nosaltres. I vet aquí el que passa. Per descomptat, aquesta segona pel·lícula no ha agradat tant com l’anterior. No perquè sigui pitjor, sinó simplement perquè és. Sí, el món és encara el mateix.
