Al llarg dels deu anys que Pau Subirós va estar fent recerca sobre el Garrigal i el carrer de la Jonquera de Figueres, recollida en un llibre que ha estat èxit de vendes i que ja enfila una segona edició, va veure clar que tot aquell material que recopilava havia de prendre forma d’exposició, «la millor manera de tancar el cercle». Així ha estat. Sota el títol El Garrigal, el barri dels oblidats de Figueres, la mostra, entomada pel Museu de l’Empordà i l’Ajuntament de Figueres com «una exposició de ciutat, però també com una assignatura pendent» cap al barri, segons la regidora de Cultura, Mariona Seguranyes, va obrir portes aquest dissabte passat amb la voluntat clara que esdevingui «una àgora de reflexió i de debat».
Al llarg dels deu anys que Pau Subirós va estar fent recerca sobre el Garrigal i el carrer de la Jonquera de Figueres, recollida en un llibre que ha estat èxit de vendes i que ja enfila una segona edició, va veure clar que tot aquell material que recopilava havia de prendre forma d’exposició, «la millor manera de tancar el cercle». Així ha estat. Sota el títol El Garrigal, el barri dels oblidats de Figueres, la mostra, entomada pel Museu de l’Empordà i l’Ajuntament de Figueres com «una exposició de ciutat, però també com una assignatura pendent» cap al barri, segons la regidora de Cultura, Mariona Seguranyes, va obrir portes aquest dissabte passat amb la voluntat clara que esdevingui «una àgora de reflexió i de debat».
Al llarg dels deu anys que Pau Subirós va estar fent recerca sobre el Garrigal i el carrer de la Jonquera de Figueres, recollida en un llibre que ha estat èxit de vendes i que ja enfila una segona edició, va veure clar que tot aquell material que recopilava havia de prendre forma d’exposició, «la millor manera de tancar el cercle». Així ha estat. Sota el títol El Garrigal, el barri dels oblidats de Figueres, la mostra, entomada pel Museu de l’Empordà i l’Ajuntament de Figueres com «una exposició de ciutat, però també com una assignatura pendent» cap al barri, segons la regidora de Cultura, Mariona Seguranyes, va obrir portes aquest dissabte passat amb la voluntat clara que esdevingui «una àgora de reflexió i de debat».. L’exposició, que es podrà veure fins al 14 de setembre, l’ha plantejat Pau Subirós com un recorregut cronològic dividit en cinc àmbits per entendre l’evolució del barri, però també, com assenyala el comissari, «de la mateixa ciutat a escala urbanística i cultural: des de l’antiga ciutat del segle XIX amb les primeres grans transformacions neoclàssiques de les quals el Garrigal es queda al marge; les del segle XX a l’època de desarrollismo i l’habitatge públic franquista fins als últims processos amb els diversos intents de destruir el barri, amb la batuda contra la prostitució i ja al segle XXI, amb la bombolla immobiliària i l’èxode veïnal figuerenc que se’n deriva».. Algunes imatges de l’exposició transporten al visitant unes quantes dècades enrere. / Jordi Blanco. Els grans protagonistes són, sens dubte, les persones que van viure en aquell barri, els oblidats de tothom. Entre ells, la comunitat gitana de la qual ja se’n té constància a Figueres al llarg del segle XIX, a la plaça dels Monjos i el barri de Tapis. Serà a partir de la dècada del 1880 quan apareguin els primers veïns domiciliats al Garrigal on els gitanos residiren quasi un segle.. Per fer aquest viatge al passat, cap a la mateixa història de la ciutat, història que s’havia obviat fins avui, s’ha disposat dels fons del Museu de l’Empordà, un centre que, com recorda el director, Eduard Bech, té dins les seves línies principals d’actuació «aquesta recuperació del passat recent». «Hem volgut valorar artistes que es van sentir atrets pel magnetisme d’aquest barri ‘pintoresc’, com el definien persones que el van poder viure», afegeix Bech. Dins aquesta nòmina de creadors que el van plasmar destaquen Diego Torrent, Josep Pujol, Pere Gironell, Josep Trayté o Isidre Òdena i Felip Vilà. D’aquests dos darrers es presenten obres recentment adquirides pel museu que han encaixat perfectament dins el fil narratiu de la mostra mentre que altres s’integraran dins l’exposició de la col·lecció que obrirà portes el pròxim 2 de maig. Justament l’obra d’Isidre Òdena, El Garrigal, formava part de l’antiga col·lecció Josep Puig Pujades.. Eduard Bech, Pau Subirós i Mariona Seguranyes, contemplant algunes de les obres pictòriques que s’exposen. / Cristina Vilà. Dins l’exposició, el visitant també trobarà peces de rellevància com Retrat de gitano, de Salvador Dalí (1921), que arriba prestada per la Fundació Gala-Dalí, o de la fotògrafa Mey Rahola, des del Museu Nacional d’Art de Catalunya. «Els artistes, com un jovenet Salvador Dalí (al barri el coneixien com en Patilles), s’inspiraven en tots aquests personatges que vivien al límit de la precarietat; servien per fer de models, però també per fer retrats amb un gran pòsit psicològic», comenta Seguranyes. El Garrigal, doncs, devia ser per a ells un indret «exòtic», el contacte amb el «més primitiu».. A banda de l’obra pictòrica, la fotografia i la documentació -entre ella, premsa històrica- juguen un paper essencial en el recorregut. Cal destacar les poderoses imatges de Melitó Casals, pràcticament desconegudes i que copsen la realitat en què vivien els veïns; les de Joaquim Fort de Ribot i un important gruix d’autors desconeguts. «Les imatges serveixen per preguntar-nos quin missatge es volia transmetre: les bucòliques contrasten amb les de Meli dels anys 50 i les de deixalles dels 80 quan es reclamava enderrocar les últimes cases», admet Pau Subirós.. L’alcalde Jordi Masquef essent fotografiat davant una de les imatges de l’exposició el dia de la inauguració. / Jordi Blanco. Durant aquests mesos es faran activitats paral·leles, com visites guiades del comissari a l’exposició o al mateix barri, una conferència de Rafael Buhigas sobre la representació dels gitanos al cinema contemporani i una conversa entre Pau Subirós i Cristina de Pedro Álvarez entorn les operacions urbanístiques sobre els baixos fons. A més, també s’ha editat un catàleg de gran qualitat, un llibre-objecte amb disseny d’Àlex Gifreu.
