Quan Nadia Ghulam Dastgir (1985) tenia vuit anys una bomba va destruir casa seva, a Kabul (Afganistan) i la va deixar sis mesos en coma. Amb onze anys, per superar la prohibició dels talibans sobre el treball de les dones i mantenir la seva família, va assumir la identitat d’un germà difunt. Amb vint-i-un anys va arribar a Catalunya per rebre atenció mèdica i asil polític. Aquí va estudiar i va posar per escrit la seva dolorosa història vital per donar veu a les dones afganeses i la seva situació. De tot això parlarà aquest divendres 7 de març, a dos quarts de set de la tarda, a la biblioteca de Figueres en una conversa amb Lourdes Godoy i Montse Batlle. Just l’endemà, en aquest mateix equipament cultural, farà un taller de contacontes basat en el seu llibre ‘El llenyataire de Kabul’ i el 22 de març (20 hores) a la Sala La Cate protagonitzarà el documental escènic ‘Nadia’, una proposta inclosa dins el cicle ‘Ocells migratoris’ de Figueres a Escena.
Quan Nadia Ghulam Dastgir (1985) tenia vuit anys una bomba va destruir casa seva, a Kabul (Afganistan) i la va deixar sis mesos en coma. Amb onze anys, per superar la prohibició dels talibans sobre el treball de les dones i mantenir la seva família, va assumir la identitat d’un germà difunt. Amb vint-i-un anys va arribar a Catalunya per rebre atenció mèdica i asil polític. Aquí va estudiar i va posar per escrit la seva dolorosa història vital per donar veu a les dones afganeses i la seva situació. De tot això parlarà aquest divendres 7 de març, a dos quarts de set de la tarda, a la biblioteca de Figueres en una conversa amb Lourdes Godoy i Montse Batlle. Just l’endemà, en aquest mateix equipament cultural, farà un taller de contacontes basat en el seu llibre ‘El llenyataire de Kabul’ i el 22 de març (20 hores) a la Sala La Cate protagonitzarà el documental escènic ‘Nadia’, una proposta inclosa dins el cicle ‘Ocells migratoris’ de Figueres a Escena.
Quan Nadia Ghulam Dastgir (1985) tenia vuit anys una bomba va destruir casa seva, a Kabul (Afganistan) i la va deixar sis mesos en coma. Amb onze anys, per superar la prohibició dels talibans sobre el treball de les dones i mantenir la seva família, va assumir la identitat d’un germà difunt. Amb vint-i-un anys va arribar a Catalunya per rebre atenció mèdica i asil polític. Aquí va estudiar i va posar per escrit la seva dolorosa història vital per donar veu a les dones afganeses i la seva situació. De tot això parlarà aquest divendres 7 de març, a dos quarts de set de la tarda, a la biblioteca de Figueres en una conversa amb Lourdes Godoy i Montse Batlle. Just l’endemà, en aquest mateix equipament cultural, farà un taller de contacontes basat en el seu llibre ‘El llenyataire de Kabul’ i el 22 de març (20 hores) a la Sala La Cate protagonitzarà el documental escènic ‘Nadia’, una proposta inclosa dins el cicle ‘Ocells migratoris’ de Figueres a Escena.. Fa quasi vint anys que va marxar de l’Afganistan. Sent enyor del seu país, de la seva gent?. Qui no enyora el seu país? Pels afganesos, el nostre país és com la nostra mare. Per cada persona és important la seva mare, sigui com sigui, i, per mi, el meu país és molt important. D’allà, enyoro la meva mare biològica i la meva terra, dues coses molt rellevants per mi, per això nit i dia treballo pel meu país.. Llegint i escoltant notícies de l’Afganistan, no creu que el món els ha abandonat? No sent tristesa?. No és únicament el cas de l’Afganistan que una temporada surt als mitjans de comunicació per, després, desaparèixer. És la desgràcia del món, que en totes les guerres, al principi en parlen, per, més tard, parlar d’un altre lloc. Però el cas de l’Afganistan s’assembla a Palestina: portem molts anys de patiment, guerra, violència i, sobretot, les víctimes principals, les dones i infants que ho pateixen. Aquesta tristesa jo he après a transformar-la en alguna cosa positiva per treballar pel meu país i ajudar a les dones.. Vostè va viure situacions molt traumàtiques de nena. Com es curen ferides tan profundes?. Les ferides profundes no són les ferides físiques que em va causar una bomba sinó les psicològiques que m’ha deixat després de la guerra, totes les misèries i dificultats que deixa un conflicte, la indiferència de les persones que afecten la vida dels altres. Tot això són ferides que porto i que no estan curades perquè jo visc amb molts traumes, traumes no curats, però jo sempre intento transformar-los per accions concretes per la pau i per la justícia.. Quan vostè va marxar, la vida de les dones era molt difícil. Actualment, com està la situació?. Sí, però tampoc era una meravella quan jo hi vivia. He viscut guerra civil, el primer règim dels talibans i ara. En totes les guerres, les dones pateixen. Ara les notícies arriben perquè hi ha mitjans de comunicació, xarxes i gent que s’expressa, però a l’època que he viscut arribaven poques notícies de fora el país i les persones no s’assabentaven. Però la situació sempre ha estat molt dura per les dones, sobretot durant la guerra civil i el primer règim talibà.. Podem dir que el poble afganès és resilient. Ho podrà ser molt més temps sota el règim dels talibans?. És clar que és un poble resilient sobretot les seves dones. Perquè elles, malgrat totes les dificultats, estan resistint i treballant per educar els seus fills dins aquell patiment, la guerra, la pobresa i la desgràcia, que hi hagi joves que puguin treballar. La meva mare, tot i ser analfabeta, m’ha ajudat perquè jo sigui la Nadia que soc avui, tenint present el meu país, la meva terra i altres persones perquè no pateixin. Per tant, la resiliència és una cosa innata per la població afganesa.. Molts són els que no han pogut escapar dels talibans. Què podem fer per ells des d’aquí?. Han de tenir un bon acompanyament i una bona acollida. Sigui afganesa o vingui d’un altre país són gent de canvi, gent de pau i que poden ajudar al seu país d’origen. Per tant, si els podem acompanyar adequadament perquè s’activin i tornin a ser persones que ajudin la seva terra.. Què ha significat Catalunya en el seu camí vital?. És la meva segona casa, on han nascut els meus pares catalans. Ells m’han donat una segona vida. Catalunya és la meva terra, me l’estimo molt i, sobretot, m’han ajudat moltíssim a estimar la meva terra i el meu poble i tenir el meu compromís cap a la societat, no tan sols ajudar a la meva terra d’acollida sinó també al meu país d’origen.. El 2010 va publicar ‘El secret del meu turbant’, la seva biografia. En ell, el lector copsa la vida que tenia de nena fins a l’atemptat, una vida modesta però feliç. Què la va empènyer a escriure aquest llibre i què va suposar per a vostè fer-ho?. Molta gent creu que publicar un llibre sobre la meva vida ha estat una teràpia per mi, però no ho ha estat, és reviure la meva història una vegada i una altra. Tot i que publicar El secret del meu turbant m’ha ajudat molt a expressar tot allò que no surt als mitjans de comunicació: la vida d’una persona, una nena nascuda en un país en guerra i dificultats. Els lectors, amb calma, poden llegir la meva història i entendre moltes coses que als mitjans no surten. En aquests només apareix que una bomba ha caigut a tal lloc i ha matat a tantes persones, però després, qui ha sobreviscut i com no ho expliquen. Jo en parlo al llibre.. «Pels afganesos, el nostre país és com la nostra mare i, per cada persona, és important la mare». El llibre va rebre diferents premis i va ajudar a donar visibilitat a la situació que es vivia al seu país i, sobretot, de les dones.. El reconeixement és sempre important perquè la gent valora el que has fet i et dona força per continuar endavant i per poder treballar. Estic molt contenta i agraïda.. No és l’únic llibre que ha escrit des d’aleshores. Què hi ha trobat o què li ha aportat la literatura?. En un llibre no pots resumir tot el que has viscut en guerra o als hospitals. Jo, per desgràcia, he viscut a tots dos i tenia moltes coses per explicar i compartir. Per això, m’he dedicat a escriure tot el que podia i a través de les meves experiències conscienciar joves perquè siguin gent de pau i de canvi.. També ha fet llibres per a infants amb els quals aborda realitats delicades com la vida als camps de refugiats. Cal parlar als nens d’això?. Com a infant, a mi, personalment, m’han ajudat molt els contes perquè als setze anys era analfabeta. Tot el que sabia eren contes que m’explicava la meva mare. Explicant coses molt importants de la vida a través dels contes és una eina molt important per conscienciar als infants i donar-los eines perquè puguin entendre el món des d’una altra visió i, sobretot, transmetre molts valors.. També explica la seva vida a l’escenari amb Nadia. El teatre és un bon mitjà per difondre?. L’art és una eina valuosa per transmetre coses molt difícils, tot el que sento i conscienciar. I el teatre m’ajuda a explicar les barbaritats que passen en un país en guerra.. Nadia significa esperança. Rere tot el que fa, és aquest sentiment el que l’empeny a seguir endavant?. Molta gent creu que no soc realista o que penso utòpicament que la pau i la justícia social és possible, però jo estic molt convençuda de la meva feina i la tasca que estic realitzant. Soc conscient que no puc canviar el món, però on arriben les meves mans, la gent es manté i estic fent tot el que puc. Nadia vol dir esperança i jo en tinc molta.. «Estic convençuda que la pau arribarà al meu país i que tornaré al meu estimat Kabul, no perdo l’esperança». Lidera l’ONG Ponts per la Pau. Quina tasca hi fan?. A Ponts per la Pau treballem per l’educació a les joves i les dones afganeses i la població mundial en general, per totes les joves que vulguin convertir-se en un pont per poder tirar endavant, transformar i canviar moltes injustícies, tot per millorar les condicions humanes. Jo estic molt contenta amb totes les tasques que estem realitzant a l’Afganistan que, ara mateix, estem treballant amb 766 dones a sis províncies del país i a moltes escoles, biblioteques, ajuda humanitària. Actualment, a Espanya, som l’única entitat que estem treballant per l’Afganistan.. El 2021 va publicar ‘Somiant la pau’. Algun dia aquest somni ja no serà tal i podrà tornar a Kabul?. Estic convençuda que la pau arribarà al meu país i que tornaré al meu estimat Kabul amb moltes possibilitats de treballar-hi i ajudar. Tinc molta esperança i passi el que passi no la perdré.
