El seu currículum lligat a la ciència i la investigació, és molt extens. David Bueno, doctor en Biologia i investigador genètic, entre altres coses, sempre ha donat prioritat a la divulgació. El seu últim assaig, ‘L’art de ser humans’ (Destino), ha obtingut el premi Josep Pla 2025, el primer que guanya aquest guardó. Fa uns dies, l’autor va visitar Figueres per presentar-lo davant un públic molt atent.
El seu currículum lligat a la ciència i la investigació, és molt extens. David Bueno, doctor en Biologia i investigador genètic, entre altres coses, sempre ha donat prioritat a la divulgació. El seu últim assaig, ‘L’art de ser humans’ (Destino), ha obtingut el premi Josep Pla 2025, el primer que guanya aquest guardó. Fa uns dies, l’autor va visitar Figueres per presentar-lo davant un públic molt atent.
El seu currículum lligat a la ciència i la investigació, és molt extens. David Bueno, doctor en Biologia i investigador genètic, entre altres coses, sempre ha donat prioritat a la divulgació. El seu últim assaig, ‘L’art de ser humans’ (Destino), ha obtingut el premi Josep Pla 2025,el primer que guanya aquest guardó. Fa uns dies, l’autor va visitar Figueres per presentar-lo davant un públic molt atent.. Comencem parlant de les últimes pàgines que tanquen ‘L’art de ser humans’. Ho fa agraint als homes i dones del paleolític haver descobert i inventat les arts.. Les arts no han estat sempre presents a la vida, a la terra, som l’única espècia biològica d’artistes que existeix, d’individus que no només generem arts sinó que en gaudim, les aprofitem per explorar el nostre entorn, a nosaltres mateixos, i per comunicar qualsevol mena d’idea. Totes les arts -plàstiques, escèniques, musicals, també la ciència i la filosofia- van aparèixer en un moment de la nostra història passada, fa uns vuitanta mil anys, amb uns canvis que va haver-hi en el nostre cervell, a l’aparell fonador que ens permet expressar molt millor els nostres pensaments en paraules. En aquell moment, d’alguna manera, dit de forma metafòrica, les dones i els homes del paleolític van aprofitar aquests canvis per inventar les arts. Tot i que no és ben bé un invent, perquè el cervell genera per si mateix totes aquestes expressions artístiques. Els infants són artistes sense que ningú els hagi ensenyat a ser-ho, però volia dedicar el llibre a tot aquest passat evolutiu que ens ha portat a ser com som.. ‘L’art de ser humans’ és el vint-i-setè llibre que escriu, tots assaigs. Rebre el premi Josep Pla facilitarà arribar a una altra classe de lector?. Estic convençut que donar-li el premi a un assaig científic obrirà aquest gènere a públics que potser no els hi havia interessat o simplement no hi havien posat atenció. De la mateixa manera que dic, en el llibre, que tots hauríem de tenir interessos artístics, també els hauríem de tenir científics i filosòfics, perquè la nostra vida no és parcel·lada, ho fem servir tot i ho tenim tot dins el nostre cervell. Em va fer molta il·lusió el premi, però aquesta és efímera perquè, quan tornes a la feina, en el meu cas a la universitat, et ressitues una altra vegada. Tot i això, que sigui el primer assaig científic premiat és una il·lusió que no crec que em tregui mai.. Què té el cervell humà que tant l’ha seduït i l’ha dut a estudiar-lo?. Tot va començar amb la meva tesi doctoral. Treballant amb cervell de cucs em vaig interessar per la neurociència i vaig veure la complexitat enorme que té el cervell dels mamífers, en general, i dels humans, en particular. Sobretot m’interessa com el cervell contribueix a gestionar tots els nostres comportaments, a què ens percebem com som i com totes aquestes percepcions es nodreixen no només de la nostra genètica -soc genetista de formació- sinó que es van construint a mesura que anem aprenent coses, vivint experiències vitals.. El cervell continua sent el gran desconegut?. Efectivament, i és el més difícil d’investigar per què està en transformació constant. Qualsevol cosa que aprenem, qualsevol experiència que vivim, els estats emocionals que experimentem, els pensaments que tenim van alterant subtilment la seva estructura. El nostre passat condiciona el present i el que fem avui, el nostre futur. Per tant, és molt més complex estudiar això que no un altre òrgan que un cop establert, lògicament va canviant, però no d’aquesta manera tan exagerada com ho fa el cervell i no tenen la repercussió sobre els nostres comportaments, sobre com som nosaltres, com aprenem o vivim, com sí que ho té el cervell.. La presentació del llibre es va fer al Cercle Sport Figuerenc. / Eduard Martí. Art i ciència anaven plegats fins a Descartes. Què va passar perquè se separessin? Vostè ho qualifica d’equivocació.. Quan Descartes va escriure el Tractat del Mètode va assentar les bases del que ara coneixem com el mètode científic. No va ser un error de cap manera. El moment en què estem parlant, de fer avançar les diferents disciplines acadèmiques, cal tenir-les per separat perquè cada una té el seu propi mètode d’investigació. El que és un error és no considerar-ho tot com un conjunt de la humanitat que ens ha de formar, pensar que si jo soc científic no m’han d’interessar per res les humanitats ni les arts perquè formen part també de mi, o un artista que pensi que la ciència no va amb ell perquè és una cosa externa. Especialment en educació són disciplines que es potencien sinèrgicament les unes amb les altres perquè totes es basen en la creativitat, en el poder d’abstracció de la ment humana i la flexibilitat per adaptar-nos a contextos nous. No és que, en educació, s’hagi de fer tot barrejat, però s’han d’incorporar visions artístiques a les disciplines més científiques i tecnològiques i visions científiques a les disciplines humanístiques.. La societat ha donat l’esquena al món de les arts i de l’emoció?. No ho crec, i potser ho tenim més present que en altres èpoques històriques. Al que sí que dona l’esquena és a aquesta visió que arts, humanitats i ciència formen part intrínseca de la nostra humanitat i les hem de considerar de la mateixa manera, especialment en la vida diària i l’educació. Hi ha filòsofs, com Jean-Paul Sartre, que va escriure: «A mi la ciència no m’interessa per a res», que és un error gravíssim, i hi ha científics que pensen que només les ciències ens fan progressar.. Les arts són una recerca constant del món interior i exterior i una manera d’expressar-lo. Diu que això és intrínsecament humà.. Cert, i instintives, perquè deixem a un infant amb un llapis i començarà a fer gargots. Potser no entendrem què dibuixa, però està expressant alguna cosa seva o filtrant allò que està veient o vivint, és una comunicació. Quan juga, un infant està teatralitzant, imitant un personatge que no és. Les arts escèniques formen part de la nostra manera de ser, bàsica, biològica, fins i tot. S’ha demostrat que els infants, abans d’aprendre a parlar, ja fan servir el mètode científic per explorar el seu entorn i utilitzen raonaments filosòfics per entendre a interpretar-lo. Per tant, treballar-les contribueix a humanitzar-nos.. Sense art no seríem humans?. El que ens caracteritza com espècie biològica són les arts, sense arts no seríem humans. Ens hem autoanomenat Homo sapiens, que vol dir les persones que saben o poden adquirir coneixements, i això és completament cert, però no som l’única espècie que sap coses del seu entorn i que adquireix coneixements. Hi ha altres mamífers i ocells que també ho fan, tot i que nosaltres ho tenim en un grau molt superior, però no ens fa únics, ho fa l’art. Som l’única espècie que ha generat art, en gaudeix, l’aprofita per expressar, per aprendre, interpretar l’entorn i a nosaltres mateixos. Per això, d’una forma apòcrifa no canònica, a banda d’Homo sapiens també som Homo artísticus.. «Les arts ens caracteritzen com a espècie biològica, sense arts no seríem humans». Per què el sistema menysté les arts en els currículums?. Des de fa dècades, el sistema educatiu prioritza allò que sembla rendible des del punt de vista econòmic. Fes ciències, fes tecnologia i lògicament hem de tenir científics i tecnòlegs, però també humanistes i artistes, perquè són els que ens recorden aquesta humanitat i treballen a través d’ella. És un error aquesta visió utilitarista de l’educació que ha de servir per generar persones plàstiques, creatives, amb coneixements, però amb capacitat d’introspecció, de conèixer-nos a nosaltres mateixos i valorar el nostre entorn per contribuir positivament a la dignitat humana.. En què pot ajudar el conreu de les arts al nostre cervell?. Implica treballar la creativitat, aquest poder d’abstracció, com ara poder llegir entre línies i treure unes conclusions pròpies. Aquest conreu augmenta la plasticitat del nostre cervell, aquesta capacitat per interpretar-nos i interpretar el món per decidir què fer. Però no és només pintar un quadre o tocar un instrument musical, si no és pensar sobre allò que estem dibuixant, reflexionar sobre el que han dibuixat altres persones, sobre aquella obra de teatre que hem anat a veure o pensar sobre un descobriment científic que hem llegit. És fer-ho, però també pensar. Això potencia la relació entre el sistema emocional del cervell -les arts apel·len sempre a les emocions- i el seu sistema reflexiu i això ens fa guanyar en equilibri com a éssers humans.. L’autodisciplina també és important per ser creatius?. No només per ser cientific o artista si no per viure una vida amb suficient benestar, o almenys la sensació, per viure una vida digna. Hem de saber gestionar els nostres impulsos i també valorar la importància de tenir-ne. Fins i tot els artistes que poden semblar més arrauxats, quan fan qualsevol obra d’art, abans l’han pensat molt bé i abans hi ha moltes hores de pràctica i esforç per dominar aquella tècnica, unes hores que requereixen autodisciplina. Aquesta forma part de la manera que podem guiar millor la nostra vida per tenir un propòsit, cadascú el seu.. La ciència (mètode científic) i la filosofia (raonaments filosòfics) són eines humanes i humanitzadores de coneixement i reflexió. Doncs, per què es generen dubtes sobre la seva utilitat? Per vostè són productes artístics indispensables de la ment humana.. La ciència i la filosofia són també elements indispensables de l’èsser humà. Abans comentava que són instintius. La seva sistematització pot ser complexa i per això hi ha una certa tendència a pensar això són activitats d’adult o són difícils, però es tracta de continuar treballant des d’aquesta visió d’utilització d’aquestes eines pel propi creixement personal.. Quelcom trencador que aborda en el llibre és dir que ciència i filosofia, el seu ús és innat i instititiu des d’infants. Això es perd si no es treballa?. Aquests aspectes instintius de ser científics o filòsofs o artistes es poden perdre, primer si no els treballem, però sobretot, el que no hem de fer és mutilar-los. Quan un infant està jugant i ve un adult i li diu no facis això que no serveix per res, què li transmetem? Que aquella curiositat innata no li és útil. I com sovint es diu despectivament pensa que l’amonesten i el propi cervell li mutila aquesta curiositat que és la base de les ciències, de les arts i la filosofia. I el mateix passa dins el sistema educatiu. Moltes vegades ens plantegem què hem de fer per potenciar la creativitat dels nostres alumnes i jo crec que cal plantejar què no hem de fer per mutilar-los la creativitat que porten innata, que moltes vegades ja arriba al centre educatiu una mica tocada segons com hagi estat la seva primera infantesa. En aquest cas, cal lògicament recuperar-la, però sobretot encaminar-la i conduir-la cap a aspectes creatius útils per aquella persona.. «Cal plantejar què no hem de fer per mutilar als alumnes la creativitat que porten innata i que moltes vegades ja arriba al centre educatiu una mica tocada». Amb aquest llibre s’ha questionat afirmacions preestablertes?. Sempre ho faig quan escric un llibre, és la gran màgia d’escriure, el gran plaer. Cada llibre em transforma, en certa manera, i és el que busco. Intento generar reflexió perquè el lector, si ho considera oportú, també incorpori noves visions a la seva vida.. Vostè anima a obrir la ment i mantenir viva la curiositat. Aquesta és una de les claus per avançar?. El gran poder que tenim per avançar com individus i com a societat és la curiositat insaciable que tenim que, ja ho deia, podem mutilar si no la sabem gestionar i valorar de forma correcta, però aquesta curiositat l’hauríem de mantenir sempre a qualsevol edat. De mica en mica va disminuint, cert, no podem ser sempre curiosos en tot perquè no acabaríem mai de fer res, però el no podem és que ens desaparegui. Curiositat per les coses més senzilles, per unes plantes, per una flor, per una obra d’art, per mantenir una conversa amb un bon amic o amiga.. Algunes persones li volen veure a les arts un poder curatiu, però què en pensa vostè?. Les arts, la creativitat exerceixen una influència molt positiva sobre el nostre cervell. No és que curin de res, ho fan els fàrmacs o les teràpies que podem fer, però sí ajuden a millorar el seu efecte, s’anomena efecte adjuvant. Això es va estudiar durant la pandèmia, es va fer el seguiment d’uns clubs de poesia i es va comparar com es sentien aquestes persones amb altres que havien estat aïllades sense compartir aquests aspectes creatius. De mitjana el seu estat mental era molt més bo que el de les altres persones. Hi ha molts centres que fan servir l’art per ajudar amb alguns transtorns mentals, però també físics com una leucèmia. No és que et curi la creativitat però fa que ho visquis d’una altra manera, que et sentis més a gust amb tu mateix i això millora el funcionament del sistema immunitari. Calen els fàrmacs, les teràpies, però això contribueix positivament a enfortir-nos físicament i mentalment.
