Fa gairebé 15 anys que Hijos de la Ruina, l’ara supergrup conformat per Natos y Waor i Recycled J, van oferir el seu primer concert sota aquest nom a Silikona, sala de Moratalaz. Aleshores eren només tres col·legues que feien rap i que s’havien conegut participant en batalles de galls, aquella mena de competicions musicals de carrer en què els xavals es repten improvisant barras (versos) i traient el seu millor flow. El seu circuit fins llavors havia estat el dels centres socials, cases ocupes i “alguna saleta tronada. Però aquella va ser la primera vegada que van dir: ‘Presentem això que hem fet’”, expliquen. “Això” era el primer volum de Hijos de la Ruina, l’entrega corresponent al 2012 d’un projecte, el de treure un disc junts cada quatre anys, com les olimpíades, els mundials o les eleccions, que aquests dies està veient néixer la seva quarta entrega.
Fa gairebé 15 anys que Hijos de la Ruina, l’ara supergrup conformat per Natos y Waor i Recycled J, van oferir el seu primer concert sota aquest nom a Silikona, sala de Moratalaz. Aleshores eren només tres col·legues que feien rap i que s’havien conegut participant en batalles de galls, aquella mena de competicions musicals de carrer en què els xavals es repten improvisant barras (versos) i traient el seu millor flow. El seu circuit fins llavors havia estat el dels centres socials, cases ocupes i “alguna saleta tronada. Però aquella va ser la primera vegada que van dir: ‘Presentem això que hem fet’”, expliquen. “Això” era el primer volum de Hijos de la Ruina, l’entrega corresponent al 2012 d’un projecte, el de treure un disc junts cada quatre anys, com les olimpíades, els mundials o les eleccions, que aquests dies està veient néixer la seva quarta entrega.. La història d’aquella nit gairebé fundacional continua així: sense representant encara, tres joves s’autoorganitzen el primer concert, no posen entrades anticipades a la venda i es troben amb mil persones presentant-se en una sala on només n’hi cabien 200. El bolo va ser pur èxtasi tant per als de dins com per als que es van quedar fora corejant les cançons, però l’enrenou va ser tan gros que va acabar intervenint-hi la policia. Aquell seria només el primer capítol de la llegenda d’un trio que, junt o per separat, no ha deixat d’escriure’n d’altres.. Els més recents? Natos y Waor han estat el primer grup de rap a omplir un Metropolitano, amb 68.000 persones veient-los en directe el passat 7 de juny. Recycled J feia el mateix un mes abans al Movistar Arena. Un altre: el cap de setmana del seu llançament, el del 16 de gener, aquest nou àlbum dels tres es va col·locar al número 6 dels llançaments de tot el món a Spotify. Les xifres impressionen, però no pas a ells. “És cert que estem en un moment dolç, però sempre hem tocat de peus a terra. Sincerament, no és que l’endemà d’haver fet el Metropolitano fos molt més feliç que el dia abans”, diu un desmitificador Gonzalo Cidre, més conegut com a Natos. L’únic nascut fora dels tres (a Buenos Aires) però que avui és tan madrileny com la resta.. Tornant als inicis, a aquelles batalles de galls on es van conèixer, Fernando Hisado (Waor) recorda Jorge Escorial (Recycled J) com “el bon noi que cantava molt bé”. Diu Hisado d’Escorial que “sabia fer coses cantant que els altres no sabíem fer… a més de rapejar!”. D’en Gonzalo, amb qui va coincidir en la mateixa època, el seu company a Natos y Waor el veia “com el paio talentós que aconsegueix molt amb molt poc esforç”. Escorial, per la seva banda, recorda Waor perquè, en un ambient molt raper, anava vestit amb una bomber, amb cresta i un aire clarament punki. A més, compartien passió pel grafit. Tants anys després, els tres es consideren una família dins i fora de la música. “És molt bonic haver-nos conegut fa tants anys, sent nens o adolescents, i haver-nos convertit en homes adults, haver recorregut tot aquest camí, plegats”, apunta Cidre. L’afecte també els permet rebaixar els egos perquè en aquest projecte conjunt es dissolguin els noms propis. “L’ego entre els tres diria que no ha existit mai (…) El que volem tots és el millor per a l’equip”, diu Hisado, i tots tres assenteixen.. La sintonia personal traspassa el terreny professional: quan treballen en els seus discos comuns no tenen rols assignats, però expliquen que són hiperactius i la màquina no para. A aquest Hijos de la Ruina vol. 4, Escorial hi arribava després d’una autèntica marató de gira i promoció amb el seu últim disc, San Jorge, i també després de passar per un moment personal difícil. “El dia que vam enterrar el meu pare teníem el primer camp. Aquell dia no hi vaig anar, però l’endemà sí. El que menys pensàvem era en fer música, però per a mi aquell era un entorn segur. Allà vam plorar junts”, explica. “[Fer aquest disc] ha estat molt terapèutic (…) Ens hem enfrontat a coses a les quals no ens havíem enfrontat abans. I no em refereixo al so, sinó a les coses de què parlem.”. Tot i que molts dels temes que apareixen al disc són els de sempre (la identitat de barri, els excessos d’una vida com la seva o les cicatrius que deixa l’amor), sí que es nota més ganes de fer balanç i mirar al passat, amb un punt de nostàlgia. Els 30 ja han quedat enrere i la vida comença a tenir perspectiva. A Nada ha cambiado s’hi escolta: “Teníem metes, avui contractes per escrit / (…) / Quan sortir del test no era tan bonic (te’n recordes?)…”. I a Hijos de la capital: “Venim d’una altra època, tot era molt diferent (…) / Vam començar des de baix (…) / No ens van donar el pastís i el vam devorar a mossegades…”. Otra vez, la que obre el disc, és gairebé una declaració d’ “aquí seguim”: “No hem tornat, hem tornat i mitja / (…) / Jo ja era raper quan ser raper et tancava portes…”. Però no hi ha una sola línia discursiva. “És com si et portéssim de viatge per diferents mons que són el nostre estat mental en el moment de crear cada cançó. I això fa que no sigui un disc avorrit”, diu Cidre.. Sobre la seva manera de treballar, explica Hisado que normalment cadascú escriu la part de la lletra que li toca cantar, “però ens donem un cop de mà mútuament mentre la cantem”. Hi ha vegades que comencen per la part instrumental, quan es tanquen diversos dies amb productors i músics per treure cançons “i passar-s’ho bé”. La gran majoria d’idees les comença Cidre, expliquen, i Escorial s’encarrega més de la producció i de l’estructura de les cançons. “Després, quan ens deixem portar per la bogeria, en Fer és el més sensat i l’encarregat de posar-ho tot en ordre”.. Des de sempre, Hijos de la Ruina ha tingut un so particular, amb més guitarres del que és habitual en el seu gènere i obrint-se a diferents estils: a més del rap base, en aquest treball hi ha moments reggaetoners, algun arravatament punk, electrònica suau i un cop de rave bastant gamberro, Pierdo el control, cosa que mai no havien fet.. Com tots els anteriors, Hijos de la Ruina vol. 4 torna a ser un disc autoeditat. No són gaire amics de les discogràfiques ni de la intervenció aliena en la seva feina. D’“aquest món dels A&Rs, dels caps de producte, d’algú que em digui quina portada necessito… Són les multinacionals les que van al meu equip a demanar portades per als seus artistes”, diu Escorial orgullós. “Entenc que és més còmode que t’ho donin tot mastegat (…) Però nosaltres sempre hem estat de cuinar-nos-ho i menjar-nos-ho nosaltres mateixos”, explica Cidre. “Ens costa delegar i ens agrada estar a sobre de totes les parts del procés creatiu. Volem tenir un control absolut i prendre totes les decisions”.. Després d’aquest “any dolç” que mencionaven, no se’ls veu en núvols. En tots tres s’hi percep una connexió molt sincera amb allò que sempre han estat: tres nois de barri, educats per famílies de classe treballadora que, com els seus amics de sempre, continuen sent el més important per a ells. “Sabem que som una puta excepció”, diuen sobre la seva vida privilegiada davant la precarietat que encara pateixen molts dels seus amics. Aquesta precarietat, que van viure al principi, ha estat molt present a la seva música, però mai no han volgut parlar explícitament de política. “Sabem del que estem en contra: del racisme, de les desigualtats… Però no convertim les nostres lletres en un pamflet polític. Tot i que crec que qualsevol amb dos dits de front sap llegir entre línies”, apunta Fer.. Tot i que tampoc hi hagués una intenció política, s’ha dit que Hijos de la Ruina va contribuir a obrir l’univers del rap en espanyol a un públic femení. Hisado continua explicant per què: “Com Natos i Waor havíem tret dues maquetes parlant de vacil·lar, de sortir, d’excessos… Semblava que només sabíem xulejar. I de sobte, quan ens vam juntar, que els tres estàvem passant per una època sentimental una mica regulera, vam decidir ser honestos i explicar com ens sentíem, mostrar que teníem el nostre cor. Això ens va connectar molt amb les xiques.” Algú del sector els va arribar a dir: “A vosaltres només us escolten noies.” Ells riuen: “Em sembla molt curiós el masclista o acomplejat que has d’estar per pensar que el criteri d’una dona val menys que el teu”, diu Cidre. Però reconeixen que tot això tenia més a veure amb rivalitats i enveges que no pas amb altra cosa. “El rap era molt de nínxol, molt competitiu, molt de posar travetes. I crec que parlo pels tres, però nosaltres no li hem fet a ningú”, apunta Escorial.. Tot i que mai no han estat gaire aficionats als beefs (baralles dialèctiques entre rapers), aquests tres hijos de la ruina semblen bastant en pau amb el món i lluny de merders. A més, ja no són uns xavals: Escorial té 32 anys, Cidre 34, i Hisado, amb 37, és el més gran i el primer que ha arribat a la paternitat. “Tenir fills fa que la meva vida sigui molt més ordenada que abans”, explica, i afegeix que ho agraeix molt. Però reconeix que l’estabilitat també té un cost: “Abans tot el que feia era sortir i descontrolar-me. Hi havia molta inspiració allà.” Ara costa més. “No ho canviaria per res, però no tot serà positiu”, diu amb humor. “A la gent no li interessa que expliqui que porto el nen a l’escola, però si et dic que ho faig en un cotxe de 500 cavalls, també és una manera de xulejar” [rialles].. Assolit el tràmit de publicar l’àlbum i conquerides les llistes, ara toca portar-lo al directe i continuar omplint recintes enormes. A Madrid ja tenen exhaurides les dues dates al Movistar Arena del 13 i 14 de març, però la gira comença abans, el 27 de febrer, a Sevilla, també amb tot venut. Diuen que en tenen moltes ganes. “Si veus un vídeo nostre a l’escenari se’ns veu somrient, se’ns veu gaudint i se’ns veu com tres amics, amb un equip de més de 30 persones darrere lluitant pel nostre somni”, diu Escorial –Recycled J. “Es nota que no és un tràmit”, afegeix Hisado –Waor, que posa el broche a la conversa amb un to molt raper: “Joder, és que som molt bons en directe. D’això sí que podem presumir” [rialles].
Fa gairebé 15 anys que Hijos de la Ruina, l’ara supergrup conformat per Natos y Waor i Recycled J, van oferir el seu primer concert sota aquest nom a Silikona, sala de Moratalaz. Aleshores eren només tres col·legues que feien rap i que s’havien conegut participant en batalles de galls, aquella mena de competicions musicals de carrer en què els xavals es repten improvisant barras (versos) i traient el seu millor flow. El seu circuit fins llavors havia estat el dels centres socials, cases ocupes i “alguna saleta tronada. Però aquella va ser la primera vegada que van dir: ‘Presentem això que hem fet’”, expliquen. “Això” era el primer volum de Hijos de la Ruina, l’entrega corresponent al 2012 d’un projecte, el de treure un disc junts cada quatre anys, com les olimpíades, els mundials o les eleccions, que aquests dies està veient néixer la seva quarta entrega.
