Sí, intento compartir qui sóc i les meves arrels, la meva música transmet missatges no només a aquells que viuen aquí i conviuen amb immigrants o fills d’immigrants, sinó que també, quan arriba al nord d’Àfrica, la gent d’allà comprèn com és la vida dels amazics nascuts en llocs diferents.
Sí, intento compartir qui sóc i les meves arrels, la meva música transmet missatges no només a aquells que viuen aquí i conviuen amb immigrants o fills d’immigrants, sinó que també, quan arriba al nord d’Àfrica, la gent d’allà comprèn com és la vida dels amazics nascuts en llocs diferents.
Sí, intento ensenyar el que soc, les meves arrels, és com una música que dona missatges no només a les persones que viuen aquí i que conviuen amb persones immigrants o fills d’immigrants, sinó que la meva música, quan arriba al nord d’Àfrica, la gent d’allà entén com viuen els amazics que han nascut en un altre lloc.
Sí. De petita no tenia molt coneixement d’on era jo. Anava a l’escola i em semblava que era igual que els altres nens, però a mesura que vas creixent t’adones que els altres, a casa seva, tenen una altra cultura diferent de la teva. I vas creixent i ho fas entre dues cultures i el racisme fa que no vulguis mostrar l’altra part de la teva cultura, en el meu cas, l’amaziga. Però em vaig adonar que era un error no mostrar-la.
No, perquè la meva herència és mediterrània també, com la catalana. Més que un contrast, trobo molts punts en comú i per això soc capaç d’unir les dues cultures i posar-les en una cançó. Si fossin tan diferents, potser seria molt més complicat. M’agraden les coses que són una mica diferents.
Soc la primera de la meva família que es va interessar per la música. Els meus tiets i cosins d’una banda són, la majoria, professors d’universitat o d’escola. De l’altra banda, no han estudiat molt perquè no han tingut accés per qüestions econòmiques i per això han acabat aquí. L’art no es contemplava molt, al contrari, creien que jo havia d’estudiar, que també ho faig, i trobar una feina en una oficina, de nou a cinc. Però vinc d’una cultura que és molt artística. La cultura del Marroc té molta música. Tothom en sap sense voler. Saben tocar el bendir que és un pandero; saben cantar perquè als casaments sempre canten; saben ballar perquè és una manera de celebrar i ens agraden molt els colors a la roba. Tot això és molt diferent de la cultura europea.
Soc autodidacta, però aquest curs vaig parar els estudis de màrqueting a la Universitat, perquè no podia dur tantes coses al mateix temps, i he decidit intentar entrar en el món de la música fent un grau de jazz i música contemporània al Liceu per entendre millor què estic fent, per tenir la base.
«Vull tocar aquella part sensible de les persones que no són conscients que tenen»
Intento transmetre que ser diferent o tenir moltes identitats no és una cosa dolenta. No has de triar. Ser amazic és ser una persona lliure i encapsular-me en una etiqueta de fer només música urbana o electrònica seria com limitar-me molt i seria contradictori amb el missatge que vull que li arribi a la gent.
Cert, no és només perquè jo em senti bé o perquè m’agradi sinó que, quan estàs entre dos móns, vius coses que hi ha gent que no les viu. I està bé que les persones obrin els ulls a altres formes de pensar, altres perspectives. Sempre intento parlar de coses bastant profundes, a vegades una mica complexes pel públic que m’escolta, però intento que sigui música agradable. I m’agrada molt el tema visual. Amb el pas del temps m’he adonat que no només m’agrada fer música sinó també transmetre visualment.
Fins ara faig una música per reflexionar, no per posar en una discoteca i ballar, tot i que podria ser, també. Quan faig una perfomance intento que la gent entri en el meu món i entengui, comprengui i s’obri, tocar aquella part sensible de les persones que no són conscients que tenen i fer-los veure que tots som còmplices d’algunes coses que passen al món.
Fa dos anys. Al principi feia música perquè volia provar des de petita, tot i que no em deixaven. Quan vaig tenir els meus diners -vaig començar a treballar als divuit anys- i vaig decidir invertir-los en la música. El 2019 ja vaig treure un tema més seriosament, La mitad,i vaig ser conscient que era la música el que m’agradaria fer. Aquesta és una carta de presentació meva, aquesta persona és la que soc jo, és a dir, soc moltes coses.
Ha nascut de la meva part més depressiva. Aquesta cançó és la que més transmet, potser perquè ha sortit d’una manera molt honesta. Vaig anar al Marroc a enregistrar un videoclip perquè la meva besàvia tenia alzheimer i, durant aquell temps, la gent d’allà em parlava per dir-me com de malament estaven allà, al camp, que havien tancat les fronteres i la gent no trobava feina i els agricultors no podien vendre les fruites perquè ningú les podia comprar perquè no tenien diners. Que tampoc plovia i no podien cultivar, que no tenien ajuts i tots els nens travessaven el mar i ells es quedaven sense infants. Que alguns es morien al mar i que no tenien notícies d’ells fins al cap de mesos.
«Per què volem ser cent per cent una cosa i esborrar l’altra? Així perdrem la nostra identitat»
Que perquè ningú en parlava i vaig recordar quan les fronteres eren obertes i la gent passava amb mercaderies. I ara que estan tancades, qui passa? Doncs, les persones, elles són les mercaderies. Era la meva visió i va sortir aquesta cançó amb la productora Diara, amb qui vaig fer gran part de l’EP. Ella també va estar amb mi al Marroc per fer el videoclip i va ser molt dur perquè tothom qui surt són persones que tenen ganes de travessar el mar o ho han intentat o que tenen por o ho estan passant molt malament. Va ser molt trist perquè tots tenen somnis i volen fer una vida normal que no poden fer allà. Vam estar emocionalment malament perquè, tot i que intentava transmetre el missatge, em feia pena posar-los.
Sí, volia que cada una expliqués una història i una part de mi molt íntima. Totes són com un procés de crisi d’identitat i van anar sortint a poc a poc. Vam estar quasi dos anys fent aquest EP i va ser complicat perquè volia que sonés com jo volia, que fos molt homogeni. La primera cançó explica què passa quan travesses la frontera, quins sentiments apareixen. No quiero dineros parla del racisme; Enemigos, sobre el racisme que hi ha entre els mateixos marroquins i Azul expressa el sentiment que sorgeix al no ser cent per cent del Marroc i l’haver creat una nova identitat, aquest discurs amb la família que no t’entén.
És una crítica a la gent nord-africana que s’obstina a dir que són àrabs per la religió i perquè senten que dir nord-africà és inferior, no volen dir que tenen arrels africanes. No és una crítica cap als àrabs sinó dir perquè volem ser cent per cent una cosa i esborrar l’altra, que és el que està passant amb la llengua amaziga, que s’està perdent i és la nostra identitat. No podem negar que hi ha cultura àrab al nord d’Àfrica, hi ha un mix.
El racisme sempre hi serà i crec que ve de la por a allò desconegut, a no entendre l’altre, el seu comportament. Com li tinc por el tracto malament, diferent o el rebutjo. Fins i tot hi ha gent que té por a fer mal i acaba essent racista sense voler-ho.
