«El meu pare, Jacques Léonard, sempre trobava allò que els altres no veien, a l’haver treballat al cinema tenia una mirada diferent». Així ho percep el seu fill, Santi Léonard, o Tontón, motiu amb què tothom el coneix dins la comunitat gitana, qui va tenir el privilegi, i així ho sent, de treballar amb el pare durant quinze anys, dia i nit, temps durant el qual es va meravellar de la seva manera de fer, la seva manera de ser, pausada i tranquil·la, molt semblant a ell mateix. Ara, la família, amb la complicitat de l’Arxiu Històric de l’Escala, equipament on resta dipositat el fons fotogràfic Jacques Léonard, que consta de més de vint mil negatius, han fet realitat un projecte en què el fotògraf va bolcar deu anys de la seva vida, però que no va poder veure mai llum: l’edició de Memòria gitana. Les quatre ferradures enlaire, un llibre de memòries, fins ara inèdit, escrit en clau etnogràfica sobre el món gitano, aquell que tan bé coneixia i estimava, que dissabte passat es va presentar a l’Alfolí de la Sal, de l’Escala.
«El meu pare, Jacques Léonard, sempre trobava allò que els altres no veien, a l’haver treballat al cinema tenia una mirada diferent». Així ho percep el seu fill, Santi Léonard, o Tontón, motiu amb què tothom el coneix dins la comunitat gitana, qui va tenir el privilegi, i així ho sent, de treballar amb el pare durant quinze anys, dia i nit, temps durant el qual es va meravellar de la seva manera de fer, la seva manera de ser, pausada i tranquil·la, molt semblant a ell mateix. Ara, la família, amb la complicitat de l’Arxiu Històric de l’Escala, equipament on resta dipositat el fons fotogràfic Jacques Léonard, que consta de més de vint mil negatius, han fet realitat un projecte en què el fotògraf va bolcar deu anys de la seva vida, però que no va poder veure mai llum: l’edició de Memòria gitana. Les quatre ferradures enlaire, un llibre de memòries, fins ara inèdit, escrit en clau etnogràfica sobre el món gitano, aquell que tan bé coneixia i estimava, que dissabte passat es va presentar a l’Alfolí de la Sal, de l’Escala.
«El meu pare, Jacques Léonard, sempre trobava allò que els altres no veien, a l’haver treballat al cinema tenia una mirada diferent». Així ho percep el seu fill, Santi Léonard, o Tontón, motiu amb què tothom el coneix dins la comunitat gitana, qui va tenir el privilegi, i així ho sent, de treballar amb el pare durant quinze anys, dia i nit, temps durant el qual es va meravellar de la seva manera de fer, la seva manera de ser, pausada i tranquil·la, molt semblant a ell mateix. Ara, la família, amb la complicitat de l’Arxiu Històric de l’Escala, equipament on resta dipositat el fons fotogràfic Jacques Léonard, que consta de més de vint mil negatius, han fet realitat un projecte en què el fotògraf va bolcar deu anys de la seva vida, però que no va poder veure mai llum: l’edició de Memòria gitana. Les quatre ferradures enlaire, un llibre de memòries, fins ara inèdit, escrit en clau etnogràfica sobre el món gitano, aquell que tan bé coneixia i estimava, que dissabte passat es va presentar a l’Alfolí de la Sal, de l’Escala.. Aquest llibre consta de més de tres-centes pàgines i inclou més d’una cinquantena d’imatges, que l’autor mateix havia escollit, un format més reduït que no el manuscrit original que constava del doble de paginació i fotografies i que, en el seu moment, quan estava a punt d’entrar a impremta, el canvi de direcció a l’editorial francesa Plon, amb la que el fotògraf havia signat contracte, va anul·lar el projecte que «tant l’havia il·lusionat». Santi Léonard recorda com el seu pare tenia la bella esperança que «aquest llibre ajudés a la unió entre paios i gitanos». És tal l’emoció de veure’l editat que ara, el seu fill, durà el llibre al cementiri de Barcelona on el pare descansa «perquè sàpiga que ja ha sortit, tot i que segur que ho sap».. El llarg camí des de l’Índia a Europa. / Jacques Léonard. Arxiu Històric de l’Escala. Per entendre com Jacques Léonard (1909-1994) va poder fer Memòria gitana cal anar força enrere. Nascut a Maisons-Laffitte, molt a prop de París, era l’únic fill d’un tractant de cavalls i de la propietària de dues cases d’alta costura de la capital francesa que vestia a les grans actrius de l’època. Això li va permetre introduir-se, l’any 1931, en el món del cinema entrant als estudis Gaumont. «Aviat li va agradar el muntatge i va treballar amb els millors directors francesos», explica el fill. A França va fer una vintena de pel·lícules, sis o set a Espanya i dues més a Portugal, una de les quals va ser guardonada al Festival de cinema de Venècia. Léonard es va casar amb la filla d’un director suís molt ric, però la unió va durar pocs anys. Ell tenia una vida molt nòmada, «era un aventurer, va fer la volta al món, parlava cinc idiomes i no li donava gens d’importància als diners, era un home fora del seu temps». Però l’any 1950, en un dels seus viatges a Barcelona i a través del pintor Niebla, va conèixer Rosario Amaya, una dona d’origen gitano que treballava de model d’artistes a l’escola Massana. «Niebla va cridar al sereno, va pujar al campament on vivia la meva mare i ella va baixar i li va presentar», rememora Santi Léonard qui descriu a Rosario «fora de la norma, un terratrèmol, tot al contrari que ell». A partir d’aleshores, Jacques «feia guàrdia quan la veia sortir de l’escola o d’algun taller fins que un dia la va trobar sola -eren onze germans- i es va atrevir a convidar-la al restaurant Los Caracoles a la Rambla». Així van començar a sortir durant un any fins que es van casar i es van instal·lar a Gràcia, moment en què va començar a dedicar-se a la fotografia col·laborant com a freelance amb diversos mitjans i publicant uns quants llibres dedicats a Menorca, Montserrat o els toros. A principis dels 80 va començar a aprofundir en la història i la cultura del poble gitano (orígens, oficis, llengua, tradicions, el ritual de la mort) per fer un llibre i malgrat tenir un contracte signat no va veure la llum fins avui, just quan es commemoren els sis-cents anys de l’arribada del primer gitano a Espanya. «El pare es passava dies sencers consultant documentació a la Biblioteca de Catalunya i després a casa amb la seva Olivetti. Va dedicar-li deu anys», diu el fill.. Campament, rodalia del Prat de Llobregat. Barcelona. Any 1960. / Jacques Léonard. Arxiu Històric de l’Escala. D’altra banda, aquests dies i fins a l’1 de setembre, el Real Cercle Artístic de Barcelona exhibeix, amb entrada lliure, l’exposició Dalí íntim amb fotografies de Léonard. De fet, tots dos van ser amics i aquesta relació va generar una sèrie de reportatges que copsaven la singularitat del pintor. Aquesta exposició se suma a moltes altres que s’han anat generant, amb gran èxit de públic, i que divulguen el fons Jacques Léonard. La que es va veure al Palau Solterra de Torroella de Montgrí va ser la més visitada de la seva història. Fa dos anys, el Museu Réattu d’Arles i la Fundació Photographic Social Vision va exposar cent seixanta-set fotografies de temàtica diversa durant sis mesos. Va atraure més de cinquanta mil visitants amb entrada de pagament.
