Parlem amb el periodista Jaume Clotet Planas (Barcelona, 1974) en plena gira pel país presentant i promocionant la seva nova novel·la, La calavera de l’apòstol (Columna), segon volum d’una trilogia plena d’intrigues ocultes i enigmes religiosos iniciada amb La Germandat de l’Àngel Caigut (Columna), amb el qual va rebre el premi Josep Pla l’any 2024. L’acollida que va tenir aquell primer llibre va ser tan bona que el va animar a convertir-lo en una trilogia de la qual, m’avança, ja té a punt de concloure el tercer i definitiu. Reconeix que el que més li agrada, en aquests moments, són les presentacions «petites», que el porten a comarques, «molt més que fer-ho a Barcelona». Això el duu a recórrer el territori amunt i avall. Aquest dijous 16 d’octubre, a les set de la tarda, farà parada a l’Espai Cultura Bookman de Figueres on conversarà amb la historiadora de l’art i regidora de Cultura de l’Ajuntament de Figueres, Mariona Seguranyes.
Parlem amb el periodista Jaume Clotet Planas (Barcelona, 1974) en plena gira pel país presentant i promocionant la seva nova novel·la, La calavera de l’apòstol (Columna), segon volum d’una trilogia plena d’intrigues ocultes i enigmes religiosos iniciada amb La Germandat de l’Àngel Caigut (Columna), amb el qual va rebre el premi Josep Pla l’any 2024. L’acollida que va tenir aquell primer llibre va ser tan bona que el va animar a convertir-lo en una trilogia de la qual, m’avança, ja té a punt de concloure el tercer i definitiu. Reconeix que el que més li agrada, en aquests moments, són les presentacions «petites», que el porten a comarques, «molt més que fer-ho a Barcelona». Això el duu a recórrer el territori amunt i avall. Aquest dijous 16 d’octubre, a les set de la tarda, farà parada a l’Espai Cultura Bookman de Figueres on conversarà amb la historiadora de l’art i regidora de Cultura de l’Ajuntament de Figueres, Mariona Seguranyes.
Parlem amb el periodista Jaume Clotet Planas (Barcelona, 1974) en plena gira pel país presentant i promocionant la seva nova novel·la, La calavera de l’apòstol (Columna), segon volum d’una trilogia plena d’intrigues ocultes i enigmes religiosos iniciada amb La Germandat de l’Àngel Caigut (Columna), amb el qual va rebre el premi Josep Pla l’any 2024. L’acollida que va tenir aquell primer llibre va ser tan bona que el va animar a convertir-lo en una trilogia de la qual, m’avança, ja té a punt de concloure el tercer i definitiu. Reconeix que el que més li agrada, en aquests moments, són les presentacions «petites», que el porten a comarques, «molt més que fer-ho a Barcelona». Això el duu a recórrer el territori amunt i avall. Aquest dijous 16 d’octubre, a les set de la tarda, farà parada a l’Espai Cultura Bookman de Figueres on conversarà amb la historiadora de l’art i regidora de Cultura de l’Ajuntament de Figueres, Mariona Seguranyes.. Quan vam parlar l’any passat sobre el primer llibre, va reconèixer que havia patit una mica a l’hora d’escriure’l. També ha estat així amb aquest segon?. Amb el primer vaig patir perquè com em presentava a un premi, anava amb pseudònim i no ho podia explicar a ningú, quan jo soc d’explicar la meva vida a tothom. No poder-ho consultar amb l’editora, comentar, com ho veu, què opina… No era tant un patiment per si guanyava el premi o no, sinó el fet de saber si estava fent una cosa que estigués prou bé o no perquè no ho podia contrastar. En el cas del segon, el patiment que he tingut una mica és que, durant molts mesos jo pensava que la trilogia era filla de l’èxit del primer i que s’havia creat tal expectativa que el segon havia d’estar bé si no hauria estat penós. Fins a la meitat que vaig tenir la sensació que era millor el segon que el primer, i encara ho penso i molta gent m’ho ha dit, em vaig anar tranquil·litzant, però l’angoixa encara la sentia quan algú em demanava quan sortiria. Ara tot bé.. En aquesta ocasió es detecta un treball molt intens de recerca històrica.. Hi ha dos tipus de coses: les que no conec sobre l’Església, Mossos d’Esquadra, de personal de presons i per les que he anat a buscar persones que s’hi dediquen i que m’han ajudat amb una pila de detalls, detalls petits, però que ho acaben fent tot molt realista. I després hi ha els temes històrics que són coses que m’he anat trobant, m’han explicat o he anat llegint que m’obliguen, si ho vull fer bé, a anar-hi. Un cas concret és el monestir de Sant Pere de Rodes que hi ha una llegenda, que no sé si és mentida però que està escrita, que diu que va haver-hi un Papa que va enviar a Sant Pere de Rodes les restes de l’apòstol Sant Pere, el primer Papa. Vaig anar al monestir i m’ho va explicar un historiador de l’art que, a més, és guia de Sant Pere de Rodes. Ell em va enviar els documents on s’explica que això havia passat a principis del segle VII. També que el Papa ordena el retorn d’aquestes restes a Roma, però no està documentat mai ni que hi anessin ni que tornessin. Així que tenim una base històrica o llegendària sobre la qual construir perquè, a mi, el que no m’agrada és que tenim tantes llegendes i històries a Catalunya, mites reals arreu del país, per què m’he d’inventar res, no? El problema és trobar-les, és veritat. És com quan dic que hi ha trenta portes a l’infern des de Catalunya. Això no m’ho he inventat jo, a mi m’ho han explicat i ho he llegit. El millor és que aquesta part, que podria ser més inversemblant i irreal, jo no me l’he inventat, ens ho podem creure o no, però no he perdut el nord, no ho necessito.. L’estiu passat, a Agullana, em va dir que estava visitant aquestes portes a l’infern i que en cercava una a l’Empordà.. Sí, algunes les he anat a veure. Per exemple, a prop de Gombrèn, al Ripollès n’hi ha una i la gent hi pot anar. Això és part de l’èxit del llibre. En aquest segon surt el santuari del Miracle i una lectora em va dir que ni sabia que existia i que pensava anar-hi amb el seu marit. Això són coses que si llegim novel·les que passen a Austràlia segurament no hi anirem un cap de setmana, però si tot passa per aquí a prop un es pot animar a buscar-ho.. La trama de La calavera de l’apòstol comença situant al lector en el passat, l’any 1730, al palau de Versalles, a París. Allà el duc Adrien Maurice de Noailles li «regala» al Lluís XV una de les Bíblies de Sant Pere de Rodes, un llibre espoliat, per cert.. Quan vaig saber que hi havia les tres Bíblies famoses de l’abat Oliva de Ripoll, de fa un miler d’anys, més o menys, i que una s’havia perdut, l’altra està a Roma i l’altra a París… vaig pensar que sempre estem igual. Al Port de la Selva hi ha el facsímil de la Bíblia, però potser caldria fer-ho al revés, que el consultin a París i aquí tinguem l’original. Doncs, vaig pensar que era un molt bon inici arrancar la història a París i anar-ho lligant.. Per què escull Sant Pere de Rodes per una de les trames?. Ho faig per dos motius: per la Bíblia i per les suposades restes de Sant Pere.. També fa aparèixer, en un altre salt temporal, a l’abat Oliva, a Ripoll, i és, en aquest punt, que entenem per què són tan especials aquestes Bíblies.. Aquí hi ha una mica de ficció perquè tal com està escrit que van portar les restes de Sant Pere a Sant Pere de Rodes, també ho està que es va portar una ampolleta o flascó de sang autèntica de Jesucrist cap al Ripollès. Jo al·lucino, però també està escrit. En aquest punt, introdueixo que una part d’aquesta Bíblia està escrita amb aquesta sang, això és una llicència meva, però sí que està documentat que hi ha un flascó de sang per Catalunya. Si no hi hagués una mica de base real no ho hauria inclòs.. Les relíquies, aleshores, sostenien moltes creences. No sé si li sobta molt?. Quan jo treballava al Palau de la Generalitat, per exemple, teníem relíquies de sant Jordi, ossos dels dits i la mà del sant. Era una mica absurd perquè sant Jordi està, teòricament, enterrat a Israel i a molts altres llocs tenen relíquies seves. Per tant, parlant amb el mossèn que m’ha ajudat a fer els llibres, ell diu que el poder de les relíquies és el que tu et creus i ja n’hi ha prou. A l’edat mitjana, al segle XIV, l’època del rei Jaume II, el famós braç incorrupte de santa Tecla que hi ha a Tarragona, Catalunya va enviar una delegació a Armènia i va pagar per aquell braç dos-cents cavalls i quatre-cents formatges mallorquins. La força que té això en aquell món, de la gent que li atribueix poders, és molt gran. Abans, en molts monestirs i santuaris catalans tenien exvots -braços, cames…- i el poder que els hi donava la gent… El tinguin o no és un tema que em fascina. A prop de casa meva, a Gerri de la Sal, al Pallars Sobirà, hi ha tres esquelets de nens, tres dels sants innocents que Herodes va matar. Jo dono per fet que no és veritat, però la gent d’allà creu en aquests nens i ho diuen. És bonic, també.. En aquest segon volum tornen a aparèixer el monjo Bernat, del monestir de Montserrat, com a mestre comandant de la Germandat que custodia Satanàs, i la Berta, una Mosso d’Esquadra que es tornen a unir arran d’un robatori a Sant Pere de Rodes.. Aquesta novel·la es podria arribar a llegir sola i no passaria res perquè et perdries una part, però la història de Sant Pere de Rodes comença i s’acaba, és autoconclusiva, com un episodi a part de la resta. La tercera novel·la va més connectada a la primera i explicarà perquè Satanàs està tancat a la caixa i qui l’ha agafat. Aquest segon, però és més un thriller policíac, una investigació paral·lela, sense faltar elements religiosos i gairebé màgics.. Sant Pere de Rodes va ser un monestir molt important, amb molt de poder, que avui potser tothom coneix, no tant la seva història, però que no té el pes que es mereixeria.. Durant la visita ens van explicar que, en un moment determinat, quan s’acaben les croades, Roma decideix deixar de mirar cap a l’est i passa a mirar cap a ponent, a occident, és quan comença a agafar molta força el mite de Santiago de Compostel·la i el camí de Sant Jaume. A partir d’allà, l’església de Sant Pere de Rodes està exactament al mig, en línia recta, entre Santiago de Compostel·la i Roma i la planta actual de Sant Pere de Rodes és igual que la que tenia la basílica de Sant Pere, a Roma, abans de l’actual, era una còpia més petita, però idèntica. El monestir tenia una força que el pas del temps, els segles i les guerres ens han fet desconnectar, però si hagués tingut vida monàstica sempre, jo crec que estaria al mateix nivell que Montserrat o Poblet, seria un súpermonestir, però com va estar tant temps abandonat ha caigut en l’oblit. Quan t’ho expliquen i que només s’ha excavat un petit percentatge de tot el monestir i voltants… Que connecti amb les relíquies de Sant Pere quadra, perquè no era un lloc qualsevol.. L’altra trama que es manté del primer llibre és la de l’infern i la inquietud que hi ha entre els dimonis.. En aquesta novel·la apareix un altre dimoni, Belfegor, que té unes altres inquietuds. És el que passa a la vida real: a l’aula, quan se’n va el mestre tothom es relaxa. Aquesta tendència que si hi ha un buit de poder, la gent no es queda de braços plegats, sempre van passant coses i si passen vuit segles ni t’ho explico. I una cosa de la qual no tenia ni la més remota idea és a l’infern hi ha Satanàs i té set lloctinents, tot perfectament documentat. Quan vaig trobar-ho, després de Belzebú, hi havia Belfegor. Això de donar-los vida als dimonis, al principi em feia una mica de cosa, però cada cop m’agrada més i, de fet, en el tercer sortiran escenes de l’infern mateix. M’agrada fer això.. «Jo no tinc la sensació, ni la idea ni la voluntat ni la vocació de fer un gran llibre literari que passi als annals de la història de la literatura catalana. Faig llibres per passar-m’ho bé i la gent que ho llegeix, també». El llibre té, de nou, epíleg per enllaçar amb el tercer, i en aquest trobem a Satanàs molt reflexiu.. Aquí es cita una espasa i, de fet, el tercer llibre es dirà L’espasa del rei i s’explicarà com el van agafar, qui, quan i per què.. Amb la tercera tancarà aquesta aventura.. La idea és tancar-la, sí, tot i que ho faré amb un epíleg, també (riu). La idea és acabar-ho de debò perquè, de broma, hauré escrit tres llibres en tres anys. No estic cansat, perquè m’agrada molt, però ha estat intens. A més, com sap tothom, d’escriure en català no es pot viure, encara, jo sóc periodista, tinc una altra vida laboral, tinc filles i escriure tres llibres en tres anys, tot se’n ressent.. Quan escriu, doncs?. A la nit, quan tothom dorm, caps de setmana, a vegades a l’estiu. Com soc autònom i faig moltes coses diferents, quan tinc dues hores lliures escric. Com a periodista escric bastant depressa. També l’estil és senzill, ràpid i directe, però demana temps.. Quan s’acabi aquest tercer, ganes de canviar de gènere?. De gènere i de vida perquè l’any vinent no faré res. Jo no vull escriure per obligació, he de tenir idees bones, pensar-les, no vull entrar en aquesta dinàmica i escriure coses que no estiguin a l’altura. Si ho faig és perquè jo m’ho passo bé i crec que a la gent li pot agradar. Jo soc periodista, no escriptor.. Està bé tenir-ho tan clar.. Jo no tinc la sensació, ni la idea ni la voluntat ni la vocació de fer un gran llibre literari que passi als annals de la història de la literatura catalana. Faig llibres per passar-m’ho bé i la gent que ho llegeix també. I com que es venen i funcionen, jo estic encantat. Ho faig per gaudir i si el llibre no agrada s’ha de deixar.
