Entre crònica històrica, diari de viatge i reflexió sobre la joventut i els ideals es mou 1973. Sud-amèrica en un quatre llaunes (Cal·lígraf), l’últim llibre de l’advocat, editor i escriptor empordanès Jaume Torrent a qui l’advocat Manel Toro va descriure, durant la presentació a Figueres, com un «home renaixentista». El llibre parteix d’un breu diari escrit durant aquell viatge únic fet el 1973 per l’autor i la seva dona, l’escultora Mercè Riba, que els va dur a recórrer Sud-amèrica durant cinc mesos en un Renault 4L. El diari es completa amb un treball de documentació recent. Allò que no sabien és que durant aquella ruta extraordinària viurien fins a tres alçaments o cops d’estat a l’Uruguai, Bolívia i Xile, essent els últims a passar el túnel de l’Aconcagua, abans del tancament fronterer del país.
Entre crònica històrica, diari de viatge i reflexió sobre la joventut i els ideals es mou 1973. Sud-amèrica en un quatre llaunes (Cal·lígraf), l’últim llibre de l’advocat, editor i escriptor empordanès Jaume Torrent a qui l’advocat Manel Toro va descriure, durant la presentació a Figueres, com un «home renaixentista». El llibre parteix d’un breu diari escrit durant aquell viatge únic fet el 1973 per l’autor i la seva dona, l’escultora Mercè Riba, que els va dur a recórrer Sud-amèrica durant cinc mesos en un Renault 4L. El diari es completa amb un treball de documentació recent. Allò que no sabien és que durant aquella ruta extraordinària viurien fins a tres alçaments o cops d’estat a l’Uruguai, Bolívia i Xile, essent els últims a passar el túnel de l’Aconcagua, abans del tancament fronterer del país.
Entre crònica històrica, diari de viatge i reflexió sobre la joventut i els ideals es mou 1973. Sud-amèrica en un quatre llaunes (Cal·lígraf), l’últim llibre de l’advocat, editor i escriptor empordanès Jaume Torrent a qui l’advocat Manel Toro va descriure, durant la presentació a Figueres, com un «home renaixentista». El llibre parteix d’un breu diari escrit durant aquell viatge únic fet el 1973 per l’autor i la seva dona, l’escultora Mercè Riba, que els va dur a recórrer Sud-amèrica durant cinc mesos en un Renault 4L. El diari es completa amb un treball de documentació recent. Allò que no sabien és que durant aquella ruta extraordinària viurien fins a tres alçaments o cops d’estat a l’Uruguai, Bolívia i Xile, essent els últims a passar el túnel de l’Aconcagua, abans del tancament fronterer del país.. Manel Toro va assegurar que el llibre és una mena de «viatge iniciàtic a un lloc, aleshores, quasi mític, bressol de la Revolució i de la lluita contra l’opressió» narrat amb la «ironia» que caracteritza els textos de Torrent. Però va anar més enllà quan, comparant-lo amb el viatge transformador del Che Guevara, va sentenciar que el de la parella Torrent Riba va ser «molt més intens». La veritat és que va anar acompanyat de múltiples imprevistos que van entomar amb intel·ligència, paciència i molt d’humor, amb la complicitat dels amics que anaven fent pel camí. «Va ser un viatge d’una inconsciència brutal perquè la meitat dels dies dormíem a l’aire lliure», va rememorar Jaume Torrent.. Els advocats Manel Toro i Jaume Torrent, durant la presentació a Figueres. / Cristina Vilà. El 4L va ser protagonista de moltes anècdotes, com quan els van decomissar el 4L, amb la maleta dins, al port de Montevideo (Uruguai) tot just arribar després d’una travessa de divuit dies en el transatlàntic Cabo San Roque o quan, venint de Santa Cruz i anant cap a Potosí, a 3.800 metres d’altura, va fer figa i van haver «de pujar-lo a coll» fins que un altre conductor amb una corda els va arrossegar. «Pensàvem que teníem un cotxe, però tenia les seves limitacions», afirmà l’autor i més si davant tenien la carretera Panamericana que, en realitat, «era un camí de carros, enfangada i sense asfaltar». Allò que sí que van trobar va ser molts «àngels de la guarda» que els ajudaren a superar tots els entrebancs.. Qui els va animar a fer aquest viatge inoblidable va ser Antonio Vargas, «un home de sensibilitat profunda» que van conèixer a Barcelona i que, quan va marxar a Bolívia, els va arrencar la promesa d’anar-lo a veure. «La temptació era forta, però no teníem un duro», recordà Torrent. Així van decidir casar-se pel civil recollint 225.000 pessetes que seria tot el pressupost. De l’Uruguai van anar al Brasil, després al Paraguai, la selva del Chaco entre Argentina i Bolívia on van parar a Camiri i d’allà al Perú. Van seguir cap a Xile i fins a Buenos Aires (Argentina) on, amb l’últim dòlar que tenien i després de sobreviure uns dies a base de pa, mortadel·la i llet, van pagar la grua per entrar el 4L al vaixell de tornada que un temporal, a la costa de Brasil, va malmetre els dipòsits de llast i van anar tot el viatge de retorn «de canto».
