Aquest mes d’abril, la compositora, pianista i cantant empordanesa Joina (Biure, 1996) treu nou disc, Entre la mort i el desglaç, però aquest divendres 14 de març, a les vuit del vespre, en fa una preestrena, al costat de la seva parella i tàndem en aquesta aventura, el també compositor i multiinstrumentrista Gatogaso, a la Sala La Cate, a Figueres, després d’un primer tast al festival Empremtes de Barcelona, el 28 de febrer passat.
Aquest mes d’abril, la compositora, pianista i cantant empordanesa Joina (Biure, 1996) treu nou disc, Entre la mort i el desglaç, però aquest divendres 14 de març, a les vuit del vespre, en fa una preestrena, al costat de la seva parella i tàndem en aquesta aventura, el també compositor i multiinstrumentrista Gatogaso, a la Sala La Cate, a Figueres, després d’un primer tast al festival Empremtes de Barcelona, el 28 de febrer passat.
Aquest mes d’abril, la compositora, pianista i cantant empordanesa Joina (Biure, 1996) treu nou disc, Entre la mort i el desglaç, però aquest divendres 14 de març, a les vuit del vespre, en fa una preestrena, al costat de la seva parella i tàndem en aquesta aventura, el també compositor i multiinstrumentrista Gatogaso, a la Sala La Cate, a Figueres, després d’un primer tast al festival Empremtes de Barcelona, el 28 de febrer passat.. En realitat, sempre estic en canvi constant. Cada disc és una mica un món i sento que reflecteix el moment vital i musical en el qual estic. Durant quatre anys passen moltes coses. Entre la mort i el desglaç és un disc, potser, més experimental que tira més cap a l’electrònica, però alhora té més presència del piano. En el primer disc hi era menys, en el segon una mica més i, en aquest, totes les composicions estan molt basades en el piano i els sintetitzadors.. El disc neix d’una etapa de dol familiar i parla una mica d’aquest trànsit, del que és la mort. Tant a les cançons com en el directe hem tractat aquesta mena de llimbs, aquest període de transició de dol, com si fos una nit. A partir d’aquí hem anat estirant fils i és com que tot el disc és el recorregut per una nit o per un hivern, per un moment en què tot es congela, fins que s’acaba amb la cançó Si amanece, aquest desglaç que tanca aquesta etapa de transició.. «Cada disc és una mica un món i sento que reflecteix el moment vital i musical en el qual estic». Ha estat la meva mà dreta durant tot el procés, sobretot de la part de preproducció. És la meva parella i ha estat molt familiar, he treballat molt mà a mà musicalment amb ell i amb Irina Canyet, la meva germana, que ha fet la part dels visuals i la direcció creativa del projecte. Des del principi, vam estar treballant molt en paral·lel la música i la imatge que volíem posar a tot allò que explicàvem musicalment. Ha estat un treball força conceptual, interdisciplinari. Una altra peça important ha estat Emili Bosch, que és el productor.. És la primera vegada que treballo tan familiarment i amb un equip tan petit. Després de dos discs vas traient conclusions de com t’agrada treballar i crec que ha funcionat molt bé, hem fet molt equip i en un disc tan personal sento que necessitava que, qui treballés amb mi, entengués bé què volia fer. I ells són la gent que forma part del meu present ara.. «El disc neix d’una etapa de dol familiar i parla una mica d’aquest trànsit, del que és la mort». És molt més melòdic i en les harmonies hi ha molt paisatge sonor. Evidentment, és un disc que té electrònica, però també molts passatges pianístics, beu de referents clàssics meus. Té molts contrastos i episodis diferents, com una nit que té deliris, paisatges tranquils, personatges, com un mapa nocturn en què passen moltes coses.. Nou i totes les lletres són meves menys la que tanca el disc, Si amanece, que hem fet junts, en Gatogaso i jo, mig en català mig en castellà. La barreja de llengües que apareix en dues cançons ha estat influència seva, que és argentí, però ha estat molt natural, gens buscat, com quan somiem i t’adones que ho fas en un altre idioma que no és el teu.. Som dos a escena, Gatogaso i jo, i toquem diversos sintes, teclats, caixes de ritmes i cantem. Al nostre voltant, hi ha un semicercle de leds penjats sincronitzat amb la música. Cada cançó té uns moviments i uns colors i et va portant a llocs diferents, com un viatge nocturn que comences i no saps bé on et va portant, una cançó s’enllaça amb l’altra fins que acaba i torna a sortir el sol i surts d’un somni. No és un format clàssic de concert, és com una experiència immersiva en què et perds.. Totalment, la música sempre m’ajuda en els processos personals i com ha estat un procés creatiu molt conjunt i familiar, convertir una emoció, que és el dol, en música i imatges, compartir-ho amb ells ha estat molt enriquidor. Ha estat com honrar aquests moments que potser no són tan brillants de la vida, però que els vivim tots i és important parlar-ne i exterioritzar-los.
