L’escriptor Jordi Nopca (Barcelona, 1983) s’adona que de l’entusiasme de la joventut que retratava a El talent (2012) ha passat a escriure llibres en els quals planen la incertesa, la inseguretat, el malestar i els dubtes, tot i que amb un punt d’esperança. També passa a la seva tercera novel·la El futur és una petita flama (Proa) on els personatges són animals molt humanitzats.
L’escriptor Jordi Nopca (Barcelona, 1983) s’adona que de l’entusiasme de la joventut que retratava a El talent (2012) ha passat a escriure llibres en els quals planen la incertesa, la inseguretat, el malestar i els dubtes, tot i que amb un punt d’esperança. També passa a la seva tercera novel·la El futur és una petita flama (Proa) on els personatges són animals molt humanitzats.
L’escriptor Jordi Nopca (Barcelona, 1983) s’adona que de l’entusiasme de la joventut que retratava a El talent (2012) ha passat a escriure llibres en els quals planen la incertesa, la inseguretat, el malestar i els dubtes, tot i que amb un punt d’esperança. També passa a la seva tercera novel·la El futur és una petita flama (Proa) on els personatges són animals molt humanitzats.. Quan va començar a treballar en aquesta última novel·la?. Des del 2020, una mica després de la pandèmia. Per circumstàncies personals era tot molt complicat. El meu fill era i és molt demandant i fins que no vaig trobar la manera d’escriure vaig passar una temporada una mica fosca. L’última novel·la que havia publicat, La teva ombra, a finals del 2019, va guanyar el premi Proa, es va publicar, però amb el confinament tota la possible repercussió del llibre va quedar escapçada i, a més, tampoc va ser una època meva gloriosa, anímicament parlant. Tant és així que vaig tenir dificultats per poder tornar a escriure perquè no trobava el temps ni el meu estat òptim per posar-m’hi. El meu cap funciona com a periodista les vint-i-quatre hores del dia, però hi ha uns minuts que em permeto funcioni com a escriptor. En aquest cas, va ser una mena de connexió estranya amb el meu passat que em va fer pensar que, així com cada nit explicava històries d’animals al meu fill, jo podia explicar-me’n una a mi que fos la història que jo mai li explicaria a ell.. Una família d’eriçons la protagonitzen.. Sí, i arriba un fill que és bastant trasbalsador i, a partir d’aquí, tot es converteix en un embolica que fa fort. Aquesta és una novel·la sobre la criança, per descomptat, però també sobre la relació de parella i la reconfiguració d’aquesta després del naixement d’un fill, però també sobre la preocupació pel medi ambient i el canvi climàtic i l’ascens de l’extrema dreta. Comença essent una cosa molt petita, però, a poc a poc es van incorporant personatges, situacions i problemes, sobretot, i passa de ser una novel·la molt íntima a preguntar-se, en pla sàtira, pel nostre present, els reptes de futur, per si estem perduts o no, per si hi ha llum al final del túnel, una mena d’esperança.. Això ja es percep en el títol.. És molt ambivalent perquè juga amb les dues lectures possibles: pots pensar que el futur és una petita flama que ho acabarà cremant tot i, per tant, destruir-ho o bé serà una flama com una espelma que poses per algú per vetllar per la seva salut, és l’espelma de l’esperança, la il·lusió del tot anirà bé.. Que els personatges siguin animals sembla un xic arriscat.. Com no em guanyo la vida amb el que escric tiro a matar, és una manera de dir que salto sense xarxa. A les meves novel·les i els meus relats m’atreveixo a fer coses que, en la meva vida com a periodista i com a pare, no m’atreveixo a fer. Això dels animals ho vaig veure com una estratègia que connectava amb explicar un conte cada nit al meu fill, la majoria protagonitzats per animals, siguin faules o no, o que tenen aparença d’animals i sovint es comporten com persones. És una màscara que posem als personatges per explicar coses als nostres fills. Vaig pensar que si ho feia amb els meus, de personatges, hi hauria lectors que em seguirien i altres que no, però que percebrien que aquesta és una història de transformació perquè, com diuen al principi del llibre, «les nostres vides no tornaran a ser mai més com abans». Hi ha un canvi i no només d’ells dos sinó de tot el món el que es transforma. Quan vaig ser pare, per a mi va ser fonamental adonar-me que no només s’havia donat un canvi dins de casa sinó que era com si tot el món hagués entrat en un altre temps o una altra realitat. I la meva manera d’explicar-m’ho va ser posant màscares a tothom que m’envoltava: als meus pares, a la gent amb qui em relacionava per amistat o per relacions laborals. Llavors, a mesura que escrivia la història, vaig pensar que si realment volia que els lectors no identifiquessin el periple d’aquest personatge amb mi mateix, una bona manera era distanciar-lo del que jo soc físicament, professionalment… El que pot semblar una estratègia de confort, em va col·locar en un lloc d’inseguretat i això em va agradar. Escrivint des del punt de vista d’un eriçó informàtic m’atrevia a abordar coses i qüestions que si fos un home de 40 anys a la Barcelona contemporània, m’hauria hagut de mossegar molt més la llengua.. «Quan vaig ser pare va ser com si tot el món hagués entrat en un altre temps o una altra realitat». Sobre quins temes concrets?. Per exemple, la corrupció a les institucions, tot i que a mi m’interessava explorar les petites corrupcions com ara les que un treballador d’un museu detecta: una trampa d’adjudicació en un contracte. I aquesta trampa, que és petita, s’instal·la dins seu perquè pensa fins a quin punt és capaç de connivir amb la brutícia del sistema o ha de plantar cara i denunciar-ho. Aquesta és una de les preguntes que crec ens fem bastant a la primera maduresa perquè si hem aconseguit trobar una feina i mantenir-nos en aquell lloc, hi ha un moment que comencem a veure coses que no ens agraden dins aquell sector on treballem. Escriure-ho en forma de ficció va ser un toc d’alerta perquè el personatge em va traslladar la pregunta a mi mateix.. També parla de l’amistat després del naixement d’un fill.. Hi ha gent que es manté dins la teva vida i altra que fa una mena de bomba de fum i desapareix, a vegades, per sempre. La novel·la volia centrar-se en la possibilitat que algú recosís la relació amb un altre amic que també és pare a partir del vincle en comú, que és la paternitat.. Just aquest amic és editor.. Sí, la musaranya, que té uns plans per crear una editorial independent amb prestigi i vol que l’eriçó recuperi la seva pulsió com a escriptor, però també vol que l’ajudi a fundar una empresa que seria com una caixa B dins el seu negoci: una aplicació de venda de marihuana.. Ben actual a casa nostra.. Per sort o per desgràcia.. La cosa s’embolica, veig.. Mai havia fet un llibre així. En realitat és una novel·la amb molts tocs de fantàstic, però està explicada d’una manera que podria ser la novel·la sobre una Barcelona inventada, però bastant factible.. Hi ha molt d’humor quan descriu l’arribada del fill.. Si no hagués tingut fills segur que aquesta novel·la no l’hauria escrita mai. En aquell moment, i encara ara m’atreviria a dir, va ser el gran canvi en la meva vida, com un esborrament de la identitat anterior i la suplantació per part d’una cosa en construcció que no sabia ben bé què era. Era com un ordinador que m’estava resetejant, però no sabia si entraria dins un sistema operatiu o m’apagaria, no sabia si tenia un virus a dins i acabaria morint. Va ser molt important escriure sobre aquest tema sense limitacions, perquè si hagués escrit la meva vida i experiència, segurament, no hauria estat tan divertit. Encara que es noti el patiment i aquesta ambivalència, vaig voler tirar cap a l’humor perquè si no jo mateix no em sentia amb forces per explicar allò des d’una perspectiva més real, més dramàtica que és tal com jo, segurament, ho vaig viure.. En el fons parla de la fragilitat.. Està bé explicar-ho perquè no he llegit gaire novel·les on els pares primerencs expliquin la seva experiència des d’un punt de vista molt positiu o molt negatiu. He vist o molta positivitat o un drama bestial. A mi m’interessava mostrar que hi ha coses que et posen a prova i que potser mai havia passat, però, al mateix temps hi ha una porta de sortida i si tens la sort d’arribar-hi, quan la creues, surts reforçat, has passat per una espècie d’aprenentatge o entrenament i veus que el que hi ha a l’altra banda val la pena. Aquesta no és una novel·la en contra la paternitat, al revés, va totalment a favor perquè, per mi, la vida és anar passant proves, no és un camí de roses. Poder explicar, amb tots els colors, què vol dir ser pare durant el primer any de vida d’aquest eriçó per mi era un repte molt gran, la necessitat que tenia en aquell moment. No hauria pogut fer ni un llibre que fos com Instagram i tampoc una tragèdia, perquè si hagués estat tan dramàtica la meva vida ja no hauria pogut escriure això.. «La novel·la va a favor de la paternitat, perquè la vida és anar passant proves, no és un camí de roses». Potser ha estat sanador i tot. Veig que ha tingut un segon fill.. Una nena, sí, però ella ha canviat tant l’equació perquè, des del primer moment, ha sigut molt diferent del germà gran. D’alguna manera ens ve a dir que ell venia amb una càrrega extra de caos. Me l’estimo molt, al meu fill, però hi ha nens que exigeixen més i altres que són de més bon conformar. Des del primer dia, ell ens ha col·locat en un tribunal fictici de l’Haia i nosaltres estem en la banda dels acusats. Això ens ha fet millors, però tot aquest procés ha estat molt kafkià i, per això, no és casualitat que una de les meves inspiracions hagin estat les paràboles que té Franz Kafka protagonitzades per animals molt humans. També va ser important per mi tornar a llegir El fantàstic senyor Guillot de Roald Dahl. Més i tot que la novel·la arquetípica d’animals, Animal Farm de George Orwell, que està molt centrada en la política, però per mi la política només era un teló de fons. Si a casa estàs bé i vas tirant, pots prendre una sèrie de decisions que deixen la política fora, però quan aquesta entra dins de casa i tu estàs una mica superat, aquesta, si a sobre t’intepel·la directament, com és l’extrema dreta, et fa prendre decisions arriscades.. Decisions que s’entrellacen amb l’ecologisme.. Aquesta qüestió em connectava amb la meva infantesa perquè em vaig passar dos o tres anys de la meva vida insistint que em volia fer de Greenpeace perquè jo volia anar en aquell vaixell i anar a conscienciar el món del desglaç, els vessaments de petroli. Jo estava molt obsessionat perquè el planeta em preocupava molt quan era petit, potser per afinitat amb la natura o els animals, o va ser una cosa que indirectament em van inocular des de casa meva perquè la meva mare és biòloga i el meu pare químic. Però ells em deien que no perquè em trobaria en una llanxa d’aquelles perdut, vindrà la policia i et detindran i ja t’haurem vist prou. En un nen de set o vuit anys, això li generava molta ansietat, sense poder verbalitzar que allò era ansietat. Mai vaig poder militar amb Greenpeace.. Diria que no li ho posaven fàcil.. No, però aquesta pulsió l’he anat mantenint llegint, sobretot, assajos de tota mena sobre el món natural, quan va sortir un personatge com Greta Thunberg i vaig veure l’odi que generava, vaig pensar que era el mateix que vaig veure, no cap a mi, sinó cap a l’ecologisme de portes enfora. A mi em va admirar molt quan ella va ser capaç de plantar cara als poderosos i els va dir el que els va dir a Davos, em va semblar fascinant.. Un moment de la presentació del llibre de Jordi Nopca als jardins de la Societat d’Agullana. / Carme Campà. Per això la va incloure en el seu llibre.. Cert, aquesta persona es va convertir en personatge, en ratolina, perquè volia que aquesta preocupació tingués una importància en aquesta novel·la perquè el canvi climàtic és un problema de tots, transversal i si no posem fil a l’agulla, els nostres estius, hiverns i tardors seran encara pitjor que com els estem vivint ara. Això és una urgència i sembla que l’estem procrastinant institucionalment, però també pel que fa a les mesures que apliquen les empreses i socialment tampoc hi ha una preocupació tan desesperada com hi hauria d’haver-hi. Anem cap a un futur pitjor. En aquest sentit, el futur de la flama d’un bosc que es cremaria.. També és un clam a una vida més pausada, en aquest sentit, i que podem ser feliços amb un entorn petit.. La nostra fòrmula per ser feliços queda porta endins, és un equilibri que trobem dins de casa amb una família real o escollida, siguin amics, coneguts… Els personatges han de trobar la seva seguretat dins la novel·la que acaba essent una seguretat no gaire ambiciosa, tot i que impliqui un canvi important. Potser vaig estar molt influït per molts reportatges que vaig llegir de gent que després de la pandèmia havia decidit fer un canvi: deixar la feina, deixar la ciutat i marxar a un petit poble, restaurar una vella casa d’uns parents i fer un canvi radical de vida. Tot això ens ho van explicar molt els diaris, la tele i les xarxes socials i durant un temps va tenir un cert efecte. Jo en vaig estar temptat en més d’una ocasió tot i que no hauria pogut venir a l’Empordà perquè no tinc família ni cap mena de possibilitat d’accedir a cap casa o res que se li assembli. Al final vaig reduir alguns horaris, ressituar-me dins el meu propi diari i no fer tants esforços en alguns moments, però jo no he pogut de vida, només ho he pogut fer a través d’aquesta novel·la.. Ja està bé que això ho permeti l’escriptura.. I escrivint llibres que no estan estrictament vinculats amb el mercat, perquè és veritat que es publiquen i els trobes a llibreries, però no són la meva font d’ingressos. Jo intento escriure allò que només jo necessito. Evidentment pensant en els lectors, no són llibres que vulgui deixar en un calaix, però els que vull donar a conèixer responen també a una necessitat molt i molt personal. La meva aspiració és que un dia algú digui: «He llegit un llibre teu que només tu podies escriure». No per un afany narcisista o solipsista, sinó per haver estat capaç de comunicar una mica el brogit que tinc a dins i que fa que escrigui i que fa que no acabi d’estar bé del tot, mai. Soc una persona patidora, vaig a llocs perquè m’arreglin una mica, i això ho connecto molt amb l’existencialisme, que no deixava de ser un moviment filosòfic i artístic que intentava posar sobre la taula els dubtes de l’ésser humà. La meva manera de dubtar és escrivint contes o novel·les i trasllado aquests dubtes als meus personatges que no són jo, però que m’he imaginat o són variacions de mi mateix. Intento aixecar una mena de gólem, el meu gólem que jo deixo i que, algun dia, llegiran els meus fills i examinaran.
