«Josep Pallach és l’últim d’una nissaga de grans personatges» que ha donat Figueres «com Jaume Miravitlles, els germans Xirau, però també més enllà, com Abdon Terrades, Monturiol… Hi ha com una genealogia de figuerencs que formen part d’un projecte cívic». Així veu a Josep Pallach (1920-1977), el periodista i escriptor Joan Safont qui durant dos anys ha aprofundit en la persona, en els fets que el modelaren, en el seu pensament, en les seves accions, per bastir el llibre ‘Josep Pallach, política i pedagogia’ (Pòrtic), una biografia «magnífica», a parer de l’exalcalde Joan Armangué, un estudi «escrit amb ritme novel·lesc» que, «sense fer especulacions i de manera honesta», empeny el lector a redescobrir les arrels figuerenques de Pallach, a sorprendre’s amb el seu lúcid civisme de joventut i a admirar el seu profund compromís amb el país, la democràcia i Europa que el van dur, literalment i completament exhaust, a la tomba.
«Josep Pallach és l’últim d’una nissaga de grans personatges» que ha donat Figueres «com Jaume Miravitlles, els germans Xirau, però també més enllà, com Abdon Terrades, Monturiol… Hi ha com una genealogia de figuerencs que formen part d’un projecte cívic». Així veu a Josep Pallach (1920-1977), el periodista i escriptor Joan Safont qui durant dos anys ha aprofundit en la persona, en els fets que el modelaren, en el seu pensament, en les seves accions, per bastir el llibre ‘Josep Pallach, política i pedagogia’ (Pòrtic), una biografia «magnífica», a parer de l’exalcalde Joan Armangué, un estudi «escrit amb ritme novel·lesc» que, «sense fer especulacions i de manera honesta», empeny el lector a redescobrir les arrels figuerenques de Pallach, a sorprendre’s amb el seu lúcid civisme de joventut i a admirar el seu profund compromís amb el país, la democràcia i Europa que el van dur, literalment i completament exhaust, a la tomba.
«Josep Pallach és l’últim d’una nissaga de grans personatges» que ha donat Figueres «com Jaume Miravitlles, els germans Xirau, però també més enllà, com Abdon Terrades, Monturiol… Hi ha com una genealogia de figuerencs que formen part d’un projecte cívic». Així veu a Josep Pallach (1920-1977), el periodista i escriptor Joan Safont qui durant dos anys ha aprofundit en la persona, en els fets que el modelaren, en el seu pensament, en les seves accions, per bastir el llibre ‘Josep Pallach, política i pedagogia’ (Pòrtic), una biografia «magnífica», a parer de l’exalcalde Joan Armangué, un estudi «escrit amb ritme novel·lesc» que, «sense fer especulacions i de manera honesta», empeny el lector a redescobrir les arrels figuerenques de Pallach, a sorprendre’s amb el seu lúcid civisme de joventut i a admirar el seu profund compromís amb el país, la democràcia i Europa que el van dur, literalment i completament exhaust, a la tomba.. Durant la presentació del llibre a Figueres, duta a terme a la biblioteca la setmana passada, Josep Maria Solé, president de la Fundació Pallach, entitat que va encomanar la biografia a Safont, no es va estar d’expressar en veu alta la satisfacció de «veure que el nom de Pallach és en boca de tots quaranta-vuit anys després de la seva mort, és una autèntica epopeia». També, davant una pregunta del públic, Joan Safont va dir que estaria satisfet si ha contribuït al fet que el llegat de Pallach arribi a les noves generacions, que pugui servir d’inspiració en uns moments d’alça de l’extrema dreta arreu del món. «Josep Pallach va ser una persona molt valenta amb els seus ideals», li reconegué la regidora de Cultura, Mariona Seguranyes, qui incidí «en la reivindicació i identificació que fa Pallach de les seves arrels amb Figueres i el seu entorn cultural», el pòsit intel·lectual i polític del republicanisme empordanès, «perquè sense això no es pot entendre el personatge». Joan Safont ho reafirmà: «Figueres és el nucli irradiador d’aquesta figura».. És a Figueres, doncs, on Josep Pallach es forma a l’aixopluc del pare, Miquel Pallach, de qui «hereta els seus referents polítics, els acaba superant apuntant-se a la revolució, però després vindrà l’exili, unes anades i tornades, però aquell embrió del diàleg, de la perseverança, del respecte cap a la cultura i la pedagogia, com a pals de paller de construcció d’identitat nacional, això era Pallach, un referent», confirmà Seguranyes.. La presentació es va fer el passat 19 de febrer a la biblioteca de Figueres. / Cristina Vilà. Per la seva part, Joan Armangué va recordar com havia evolucionat la percepció al voltant de la figura de Pallach a Figueres, des dels anys 80 fins avui quan «té un reconeixement molt transversal i plural». Ell mateix es va confessar un bon exemple, ja que a finals dels anys 80 «compartia l’antipallaquisme; en to despectiu a Pallach li dèiem socialdemòcrata i reformista». És just aquest 1977 quan comença el llibre de Joan Safont, amb la mort del polític i pedagog, de la qual l’autor «fa un relat colpidor», escrit «amb gran sensibilitat». «Pallach era un líder carismàtic, un demòcrata, ferm defensor de les institucions democràtiques, socialista i catalanista federalista», assegurà Armangué, convençut que «el socialisme democràtic s’ha pallaïtzat», va assegurar que «el país encara no li ha fet justícia, no li ha reconegut l’aportació que va fer».. Joan Safont va apuntar que «el binomi política i pedagogia en Pallach va néixer en la seva formació més precoç». L’autor va recordar com en va ser d’important per a la seva evolució la figura de Josep Pey, «un mestre catalanista, republicà, membre de la Federació d’Esquerra Republicana a Figueres», però també una llar polititzada i la revolta generacional amb el pare. «Per entendre el personatge», assegurà Safont, «vaig necessitar entendre Figueres, la República, la guerra, les dissidències dins el món d’esquerres…». Seguranyes va remarcar, en un temps de profund descrèdit polític i ascens dels populismes, com Pallach és una lliçó «d’ètica en la política pensada pel bé comú, transparència i amb sentit de país». «Ell no era un polític professional, era un polític vocacional», detallà Safont tot recordant que «bona part de la seva vida política la va fer en la il·legalitat, la clandestinitat i l’exili». L’autor, a més, va desitjar que el llibre pogués ser inspirador: «Pallach, que fou un gran europeista, va viure molts atacs i difamacions, però mai va jugar al joc de tornar-s’hi».
