Dels deu als divuit anys, Josep Valls els va passar «tancat al Seminari Conciliar de Girona». Ja aleshores, com li va succeir molts anys més tard en tractar amb Josep Pla, devia ser conscient de la fugacitat del temps i, per això, va prendre apunts in situ del que vivia. Ara, set dècades més tard, li han servit per «ressuscitar» molts moments d’aquella infantesa i adolescència diferent, d’internat, a Històries de seminari (Girona, 1955-1962), catorzè volum de la col·lecció El caliu de la memòria d’Editorial Gavarres. El resultat, segons va confirmar el filòleg, catedràtic i amic, Joan Ferrerós, sota l’atenta escolta de l’autor, és «el millor llibre que ha escrit» -n’ha fet més d’una vintena- realçant, sobretot, els passatges de reflexió «especialment brillants tant pel que fa a la llengua com per la profunditat». Aquesta afirmació la va expressar durant la presentació duta a terme la setmana passada en un acte a Atenea, als antics jutjats de Figueres.
Dels deu als divuit anys, Josep Valls els va passar «tancat al Seminari Conciliar de Girona». Ja aleshores, com li va succeir molts anys més tard en tractar amb Josep Pla, devia ser conscient de la fugacitat del temps i, per això, va prendre apunts in situ del que vivia. Ara, set dècades més tard, li han servit per «ressuscitar» molts moments d’aquella infantesa i adolescència diferent, d’internat, a Històries de seminari (Girona, 1955-1962), catorzè volum de la col·lecció El caliu de la memòria d’Editorial Gavarres. El resultat, segons va confirmar el filòleg, catedràtic i amic, Joan Ferrerós, sota l’atenta escolta de l’autor, és «el millor llibre que ha escrit» -n’ha fet més d’una vintena- realçant, sobretot, els passatges de reflexió «especialment brillants tant pel que fa a la llengua com per la profunditat». Aquesta afirmació la va expressar durant la presentació duta a terme la setmana passada en un acte a Atenea, als antics jutjats de Figueres.
Dels deu als divuit anys, Josep Valls els va passar «tancat al Seminari Conciliar de Girona». Ja aleshores, com li va succeir molts anys més tard en tractar amb Josep Pla, devia ser conscient de la fugacitat del temps i, per això, va prendre apunts in situ del que vivia. Ara, set dècades més tard, li han servit per «ressuscitar» molts moments d’aquella infantesa i adolescència diferent, d’internat, a Històries de seminari (Girona, 1955-1962), catorzè volum de la col·lecció El caliu de la memòria d’Editorial Gavarres. El resultat, segons va confirmar el filòleg, catedràtic i amic, Joan Ferrerós, sota l’atenta escolta de l’autor, és «el millor llibre que ha escrit» -n’ha fet més d’una vintena- realçant, sobretot, els passatges de reflexió «especialment brillants tant pel que fa a la llengua com per la profunditat». Aquesta afirmació la va expressar durant la presentació duta a terme la setmana passada en un acte a Atenea, als antics jutjats de Figueres.. Al prefaci que inclou el llibre, Josep Valls és molt sincer i no amaga com «de complicat i costerut» se li feia el dia a dia en el seminari, ja que estava «obligat a obeir les ordres que li donaven per fora i per dins». De fet, l’estaven preparant per ser capellà. Malgrat tot, durant la presentació, l’autor va deixar entreveure, com també ho fa en el llibre, molts passatges divertits, altres, no tant quan van ser viscuts aquells anys i en aquell escenari compartit amb altres tres-cents aprenents de capellà, tots de Girona. L’editor Àngel Madrià va animar a la lectura d’aquestes «històries que són com petites píndoles o articles que no cal llegir totes de cop» sinó degustar, va afegir Valls, «com els calamarsos saltats».. La presentació es va fer als antics jutjats de Figueres, a la seu d’Atenea. / Cristina Vilà. Amb un pròleg del filòleg Josep Maria Palà, el llibre s’estructura en dos blocs que representen els dos cicles d’estudis que s’hi duien a terme: Seminari Menor, que en deien d’Humanitats, i Seminari Major, que en deien de Filosofia. El perquè les famílies optaven per aquesta via, Ferrerós ho va insinuar d’entrada: «Perquè els nens aprenien, estudiaven i els hi ensenyaven molt més que a les escoles i instituts, un fet evident i objectiu». Josep Valls ja s’havia aproximat a aquest tema l’any 1985 en el seu llibre Estimats germans, però en aquest volum hi aprofundeix molt més. Ho fa, però «explicant coses d’una manera desordenada», una opció que, segons Ferrerós, «dona vivacitat i credibilitat al text».. Quan Josep Valls va entrar al Seminari a deu anys «no sabia res de la vida i estava ben convençut del que estava començant, però els anys li van ensenyar i demostrar amargament que aquelles joies tingudes per autèntiques no eren altra cosa que bocins de vidres de colors». Ferrerós en va destacar l’aïllament que vivien els joves respecte al que passava a l’exterior. Això sí, tot i que els professors parlaven en castellà, els nens podien fer-ho en català sense problemes. Un d’aquests va ser el castelloní mossèn Modest Prats que «els feia patir molt» i que, fins i tot, l’havia escridassat públicament, tot i després suavitzat el to, com quan va demanar una composició sobre el silenci i Valls li va dur una quartilla en blanc.. El llibre recull moltes vivències d’aquest estil. Entre elles l’escapada que Valls va protagonitzar «per fer volts per Girona», les ocasions que fumava d’amagat dalt o baix d’un arbre aquell tabac que guardava a la cel·la o com li van explicar la reproducció humana amb la imatge del plomall del blat de moro. També quan el van fer campaner perquè era dels pocs que «tenia rellotge», cosa que no va durar massa perquè el van destituir perquè «feia tard».També va rememorar una plaga de rates i com un dels mossens pagava als alumnes una pesseta per rata morta. Per evitar que «li passessin més d’una vegada la mateixa rata els tallava una pota». També va viure moments amargs com quan va restar alguns estius al seminari fent de fàmul (servent de la comunitat) i un dia, anant a buscar el diari per als superiors, una noia el va saludar pel seu nom. Aleshores, es va adonar que «no m’havia dit mai res abans cap noia». Valls no va poder respondre. «Va ser gravíssim per mi», assegurà. «Ara això sembla ciència-ficció, però era ben bé així». Malgrat tot, va concloure, no se n’ha penedit d’haver passat pel Seminari.
