«Vaig sortir al món a Barcelona, però l’endemà ja era a Figueres», afirma amb complicitat Elena Rey (1986). I aquí va ser on va fer la primera formació musical, a la Flauta Màgica, fins que als 14 anys va marxar. Compagina la faceta d’intèrpret, tocant amb múltiples orquestres i liderant projectes, amb la de docència, actualment com a professora a l’Escola Superior de Música de Catalunya. Actualment viu a Sevilla, però, sempre que pot, torna «a casa», on manté part de la família. Ho farà just aquest dissabte, al Teatre El Jardí, com a concertino-directora de la producció ideada per Marina Arrufat que ha unit Rita Payés i la Camerata Penedès interpretant la versió original d’El amor brujo de Falla.
«Vaig sortir al món a Barcelona, però l’endemà ja era a Figueres», afirma amb complicitat Elena Rey (1986). I aquí va ser on va fer la primera formació musical, a la Flauta Màgica, fins que als 14 anys va marxar. Compagina la faceta d’intèrpret, tocant amb múltiples orquestres i liderant projectes, amb la de docència, actualment com a professora a l’Escola Superior de Música de Catalunya. Actualment viu a Sevilla, però, sempre que pot, torna «a casa», on manté part de la família. Ho farà just aquest dissabte, al Teatre El Jardí, com a concertino-directora de la producció ideada per Marina Arrufat que ha unit Rita Payés i la Camerata Penedès interpretant la versió original d’El amor brujo de Falla.
«Vaig sortir al món a Barcelona, però l’endemà ja era a Figueres», afirma amb complicitat Elena Rey (1986). I aquí va ser on va fer la primera formació musical, a la Flauta Màgica, fins que als 14 anys va marxar. Compagina la faceta d’intèrpret, tocant amb múltiples orquestres i liderant projectes, amb la de docència, actualment com a professora a l’Escola Superior de Música de Catalunya. Actualment viu a Sevilla, però, sempre que pot, torna «a casa», on manté part de la família. Ho farà just aquest dissabte, al Teatre El Jardí, com a concertino-directora de la producció ideada per Marina Arrufat que ha unit Rita Payés i la Camerata Penedès interpretant la versió original d’El amor brujo de Falla.. Van estrenar aquest espectacle el desembre passat al Palau de la Música Catalana. Quin luxe.. Sí, dins el marc del Festival Jazz de Barcelona. A la Rita Payés li feien el Retrat d’Artista i ella va proposar de fer el concert allà. Va ser molt maco poder compartir-ho amb ella.. Quina relació tenia fins aleshores amb Camerata Penedès?. Vaig col·laborar amb ells per primer cop el 2021. És un grup de músics meravellós, una orquestra cooperativa amb la qual treballo tocant o liderant alguns dels projectes.. Una orquestra cooperativa…. És una orquestra autogestionada, és a dir, les sòcies treballadores són les que gestionen el projecte i segueixen la llei de cooperatives. A Anglaterra n’hi ha moltes, però aquí, no. Té molts avantatges perquè els mateixos músics ho gestionen tot: la programació, l’organització, la producció…. Vostè ha col·laborat i col·labora amb moltes orquestres.. Soc músic freelance, és a dir, no tinc plaça fixa en una orquestra, sinó que treballo amb aquelles que em contracten. Som molts els que ho fem d’aquesta manera. La Camerata Penedès treballa sense director i quan treballo amb ells faig de concertino-director. De fet, la majoria de les vegades som dones concertino que dirigim els projectes.. Aquesta situació deu tenir punts a favor i en contra.. Si m’haguessis preguntat, l’abril del 2020, si estava contenta de ser músic freelance, la meva resposta, clarament, hauria estat que no, perquè som un col·lectiu molt desemparat. Si m’ho preguntes avui, té una part fantàstica que és la llibertat, escollir els projectes, decidir què fer amb el teu calendari i formar part de coses molt diferents. No estar sota el paraigua d’una institució pública fa que no sigui fàcil que la feina estigui dins un marc de dignitat professional. És un món molt precari. Cal dir, però, que Camerata Penedès vetlla perquè les condicions de feina siguin el més digne possible, en molts aspectes.. «Ser músic freelance té una part fantàstica de llibertat, però aquest és un món molt precari». Formar part d’una orquestra…. Té moltes coses positives, a part de l’estrictament econòmic o d’estabilitat professional, també artística. És apassionant perquè formes part del projecte, de la vida d’una institució, i pots passar-te vint o trenta anys construint, juntament amb aquella institució, el camí. M’encantaria veure com creix, com passa èpoques i quines línies treballa. De fet, m’agrada molt veure orquestres des de fora i és al·lucinant com canvien les coses i els projectes artístics van d’una banda o una altra. Això ho fa molt estimulant.. Quan va començar a tocar, la precarietat ja devia existir.. Al nostre país, el món del treballador lliure, de l’autònom, és precari, sobretot perquè no tens protecció. Ara, certes coses s’han de complir amb més rigor que abans, però és una professió que no tenim ni mínims ni màxims, no està regulada. No hi ha condicions com, per exemple, que el mínim que cobraràs és això, que firmaràs el contracte abans d’arribar… El meu formulari com autònom és artistas y toreros, encara. Vius situacions surrealistes perquè no tens on agafar-te, no tenim una unió de músics. Hi ha sindicats als quals et pots adherir, però, en resum, és molt precari. Per ser honesta, cal dir que molts companys que tenen plaça es preocupen que el tracte als externs sigui el més digne possible perquè ells també han estat músics lliures abans.. El projecte d’aquest El amor brujo com es va cuinar?. Marina Arrufat, de la Camerata, té la idea de fer revisitar la versió original, escrita el 1915 per a quinze músics i cantant i fer-ho amb la Rita Payés bàsicament perquè també els seus camins professionals s’havien creuat abans. I ells em proposen liderar des del violí aquesta producció.. És una obra mítica.. Segurament la més coneguda de Manuel de Falla i de la música espanyola. Tot i això, la versió més coneguda no és aquesta, tot i que els temes són els mateixos, el que canvia és com està estructurada. El text i l’argument són també diferents. En aquest cas, a més, comptem amb la participació de l’actriu Elisabet Casanovas per als textos que estem cuinant una mica entre tots per veure com funcionen amb la música. Falla va fer aquesta obra a mida per a una bailaora-cantaora, Pastora Imperio. El text és de María Lejárraga, com s’ha reconegut fa poc perquè durant molts anys ella va treballar sota el pseudònim del seu marit, Gregorio Martínez Sierra. Un clàssic.. Què té de particular l’original?. Que té un format petit, de cambra, pensat pel Teatro Lara de Madrid on es va estrenar perquè no li cabien més músics. Es coneix poc, tot i que a vegades es toca, però el fet que la revisiti Rita Payés, que no només canta sinó que toca el trombó, és una visió molt personal seva amb la qual l’orquestra l’acompanyem. El primer enregistrament d’aquesta versió, la de Josep Pons al Teatre Lliure als anys 90, és la primera que es grava amb una cantaora, Ginesa Ortega. Fins llavors, sempre l’havien interpretat cantants líriques. Tot i que és cert que està escrita per a Pastora Imperio, una gitana, i té unes connotacions, també dona molta llibertat a l’artista.. Ha estat un treball col·lectiu?. Hi ha hagut moltes parts. Evidentment, les converses amb la Rita sobre què volia fer i com, què volia dir un Amor brujo rellegit per ella. També els assaigs cuinats alhora per, entre tots, veure què funciona i què no.. Dur-ho a Figueres és especial?. Em fa molta il·lusió perquè Figueres és casa. El Teatre El Jardí és on vaig fer la meva primera audició de violí a la vida quan feia els estudis a la Flauta Màgica. Tenia, crec, deu anys. He tornat al Teatre amb altres projectes, però aquest és molt especial.. A casa seva la música sempre estava present.. La meva mare és cantant i jo havia escoltat música tota la vida. I vaig començar a fer coses gràcies a veure-ho a casa sempre.. «Fer ‘El amor brujo’ al Teatre de Figueres em fa molta il·lusió perquè és on vaig fer la meva primera audició de violí a la vida quan feia els estudis a la Flauta Màgica». El violí va ser un amor sobtat?. Tinc un record borrós, però crec haver vist la meva mare en algun concert amb orquestra i que el violí em cridés molt l’atenció. També ser molt pesada de voler-lo tocar, però no sé exactament quan va ser el clic de: «vull fer això». El que sí que tinc clar és que, des que vaig començar, tenia bastant clar que volia dedicar-me a fer música.. Un viatge amb alts i baixos?. Per descomptat. Al final, això nostre és un ofici i, com tot ofici, té molt sacrifici, però també coses bones i altres que no tant. La professió està molt romantitzada. És veritat que és preciosa i tenim una sort increïble, però, alhora, és una plaça complicada. Som molts i és un ofici molt precari, segons com, amb molt esforç, també molt físic, molt intel·lectual, has de conèixer molt, has de practicar molt. Que, en el fons, és el que ens atrapa a tots. I també que no té mai fi. Això és sempre, és cada dia. Té moments bonics, perquè estàs molt motivat fins a dies que, dius, no ho aconseguiré mai i continuo sense millorar. També és molt sacrificat, perquè no tens una vida molt regular, amb horaris molt poc estables, que sovint et fan pensar en la necessitat d’una certa estructura vital.. La música, què li aporta?. La cosa més bonica de la nostra professió és la connexió entre les persones. La meva vida, més que concerts i viatjar, es planteja establint relacions amb persones. Això és fantàstic. He tingut molta sort amb la gent que m’he trobat pel camí i això té un valor molt especial.
