Fa tres anys, la mort sobtada de l’artista Carles Bros va interrompre una trajectòria vital i creativa profundament arrelada al mar Mediterrani, als pescadors i a la defensa del paisatge. Però la seva obra, lluny d’aturar-se, ha trobat continuïtat i nova vida a la seva galeria de Llançà, avui convertida en un espai de memòria, dol i homenatge impulsat per la seva filla, Pat Bros.
Fa tres anys, la mort sobtada de l’artista Carles Bros va interrompre una trajectòria vital i creativa profundament arrelada al mar Mediterrani, als pescadors i a la defensa del paisatge. Però la seva obra, lluny d’aturar-se, ha trobat continuïtat i nova vida a la seva galeria de Llançà, avui convertida en un espai de memòria, dol i homenatge impulsat per la seva filla, Pat Bros.
Fa tres anys, la mort sobtada de l’artista Carles Bros va interrompre una trajectòria vital i creativa profundament arrelada al mar Mediterrani, als pescadors i a la defensa del paisatge. Però la seva obra, lluny d’aturar-se, ha trobat continuïtat i nova vida a la seva galeria de Llançà, avui convertida en un espai de memòria, dol i homenatge impulsat per la seva filla, Pat Bros.
La galeria és una casa habitada per la memòria, una retrospectiva de la trajectòria del pintor, escultor i gestor cultural. A les parets, hi conviuen dècades de pintura: des dels primers paisatges dels anys setanta i vuitanta fins a les darreres obres abstractes del 2022-2023: «Aquí hi ha el 80% de l’obra«.
Al capdavant de l’espai, la seva filla honra el llegat familiar, l’explica amb una passió contagiosa i transporta el visitant cap al relat vital del pintor. Al poble es manté encara el seu taller, l’atelier. Era el seu espai de treball fins als últims anys i on es conserva el 20% de l’obra restant, la majoria abstracta. A uns passos del taller, podem veure el que és el mural més gran del món pintat al mar, al dic de contenció davant el port pesquer.
La galeria de Carles Bros no s’explica només amb quadres a les parets. És un lloc que demana temps: entrar-hi, mirar i deixar-se portar. Gestionada per Pat Bros, amb el suport de la seva mare, Conxita Pérez, conserva no només l’obra, sinó també l’atmosfera íntima dels darrers anys creatius de l’artista. Els primers mesos després de la mort de Carles Bros, la galeria es va convertir en un espai d’acollida emocional. Gent del poble, col·leccionistes i visitants ocasionals hi entraven amb una mateixa necessitat: aturar-se una estona. «Venia gent que el coneixia molt. Entraven i es quedaven en silenci. Era molt intens. Vam fer un dol molt llarg i molt pausat i, de fet, encara el fem», diu Pat Bros.
Aquell espai, que havia estat taller i punt de trobada, es va transformar en una mena de dol compartit, espontani. Persones que volien acomiadar-se d’un artista que havia teixit un vincle directe amb el territori i amb la gent. Amb el temps, però, aquest moviment ha canviat de naturalesa. Ara també hi entra gent que no sabia qui era Carles Bros: turistes, visitants de pas, curiosos que s’aturen davant d’una galeria d’art a Llançà i decideixen entrar-hi. «Aquest últim any ve molta gent que no el coneixia. Els agrada l’obra, entren i descobreixen tot això. I també és molt bonic, perquè la seva obra continua funcionant sola».
En aquest nou flux, la galeria ha deixat de ser només un espai de comiat per convertir-se també en un lloc de descoberta. Les obres han començat a moure’s, a sortir, a trobar nous espais. Algunes peces han viatjat a França, d’altres a Bèlgica, d’altres encara més lluny. Cada sortida és una petita ruptura, però també una forma de continuïtat.
La galeria s’ha convertit així en un espai d’expansió internacional de l’obra, tal com ja havia estat en vida de Carles Bros. Aquest procés genera sentiments contradictoris a la seva filla. «Hi ha la tristesa de no poder continuar compartint projectes amb ell, però també la il·lusió de veure com la seva obra continua viatjant pel món, com se’n va a una casa, a un altre país, amb gent que li agrada el mar i que té sensibilitat per l’obra del meu pare. Cada cop que algú es queda una obra és un homenatge cap a ell, una esperança i una alegria».
«Hi ha la tristesa de no poder continuar compartint projectes amb ell, però també la il·lusió de veure com la seva obra continua viatjant pel món»
El llegat de l’artista és ampli i divers, però travessat sempre per un mateix eix: el mar. La seva obra gira entorn de la defensa del paisatge marítim, la cultura pesquera i la relació profunda entre natura i humanitat. Des dels projectes dedicats al peix i als pescadors fins a les grans sèries sobre la Mediterrània, la pintura de Bros combina sensibilitat ecològica i compromís cultural. «Per a ell, el mar no era només un tema pictòric, sinó una manera d’entendre el natge a les bicicletes, als tricicles i als Hutong, els barris que han desaparegut a Beijing». En tornar de la Xina, l’artista va haver d’anul·lar l’exposició El retorn de la Xina, prevista el 2020 a la Fundació Lluís Coromina de Banyoles, a causa de la pandèmia.
Ara, la seva filla treballa per recuperar aquell projecte que va quedar interromput i fer possible que arribi finalment al públic. La llum mediterrània constitueix una altra de les sèries més representatives de Carles Bros: una paleta dominada pels blaus intensos del mar Mediterrani, els grocs dels sols i els blancs de les façanes de les parets de les cases de pescadors. És l’etapa més vitalista i lluminosa d’un artista que va conrear durant molts anys. Bros va explorar constantment nous llenguatges. Va experimentar amb la música i el jazz, va realitzar pintura en directe i projectes interdisciplinaris com el gastro-music painting, on creava mentre la música sonava en viu.
Va col·laborar amb violinistes i músics en sessions d’improvisació artística que convertien la pintura en una experiència compartida, gairebé performativa. Darrere de cada iniciativa hi havia el mateix impuls: col·laborar, crear comunitat i participar activament en causes culturals i socials. Entre les seves peces també destaquen dibuixos i escultures del projecte Fes punta al llapis, símbol de la importància que atorgava a l’escriptura, al gest i al pensament fixat sobre el paper.
En els darrers anys, el seu interès es va concentrar en la Posidònia oceànica, descoberta i aprofundida a través de la mirada de la seva filla, guia del Parc Natural de Cap de Creus, pescadora i profundament vinculada al mar. El projecte va néixer d’un diàleg familiar entre ciència i art que l’artista va transformar en matèria creativa. Carles Bros va rebre amb especial il·lusió el fet de ser seleccionat com a finalista del Premi d’escultura de la Fundació Vila Casas 2021 amb una obra en homenatge a la posidònia. Després de la seva mort, va ser la seva filla la que va presentar aquesta gran sèrie al Museu del Mar de l’Ebre el maig del 2023, pocs mesos després de la seva mort. «El meu pare ja la tenia programada i hi havíem treballat molt junts», recorda, i més tard a la Casa Irla, a Sant Feliu de Guíxols.
A partir d’aquesta investigació va crear escultures amb ferro reciclat i materials marins, així com obres pictòriques on integrava elements recollits a la platja. La posidònia es va convertir en símbol de vida, sostenibilitat i fragilitat del Mediterrani, una síntesi final del seu pensament artístic i ecològic. La galeria és avui, sobretot, això: una obra que continua parlant de l’autor i un espai que conserva una manera d’estar al món. La família ha decidit mantenir intacta la seva filosofia, fins i tot en la manera de vendre les peces. «Fem igual que ell. No hi ha rebaixes ni liquidacions. Ell creia en el valor just de la seva obra, i nosaltres ho respectem».
Aquest gest no és només comercial. És una forma de continuïtat. Una manera de no trencar el fil d’un artista compromès, A la galeria, encara s’hi respira la seva manera d’entendre l’art: la relació directa amb les persones, el valor de la conversa, la importància de l’emoció per damunt del mercat. «Ell sempre deia que si algú venia amb mala energia, canviava de tema. Volia bon rotllo, volia vida. I això encara es nota quan entres aquí», recorda la seva filla. En paral·lel a la galeria, un altre fil manté viu l’univers de Carles Bros: les escoles. Nens i nenes que pinten peixos, que descobreixen el mar a través dels colors i que entren en contacte amb una manera de mirar el món que no és teòrica, sinó viscuda. «Anem a escoles, parlem del mar, de la pesca, de la posidònia… i pintem amb ells. És una manera de continuar-lo».
La seva filla actua així com un pont entre coneixement, territori i memòria. Aquest fil pedagògic s’entrellaça amb l’última gran línia creativa de l’artista: la Posidònia oceànica, convertida en símbol ecològic i poètic alhora. Les escultures fetes amb materials reciclats, les peces nascudes de restes del litoral i les obres que connecten mar i residu configuren avui un llegat que parla directament del present. La galeria de Llançà continua oberta, habitada per quadres, records i converses. I mentre algú travessi aquella porta amb curiositat o emoció, el món que Carles Bros va construir amb pintura, mar i persones no s’haurà acabat del tot.
