En els pocs dies que fa que escric en aquesta secció he insistit en el valor dels equips. Per molt ben considerat que estigui un conductor, presentador o, en definitiva, un comunicador, sigui del gènere que sigui, el mèrit sempre és de l’equip, perquè qui dona la cara no és un extraterrestre que tot ho fa bé ni és tan excel·lent perquè acabem dient: «És tan bo que aixeca una cella i es fica el públic a la butxaca». Una veritat universal, però a mitges.
En els pocs dies que fa que escric en aquesta secció he insistit en el valor dels equips. Per molt ben considerat que estigui un conductor, presentador o, en definitiva, un comunicador, sigui del gènere que sigui, el mèrit sempre és de l’equip, perquè qui dona la cara no és un extraterrestre que tot ho fa bé ni és tan excel·lent perquè acabem dient: «És tan bo que aixeca una cella i es fica el públic a la butxaca». Una veritat universal, però a mitges.. A partir d’aquí vull destacar la importància de la figura del regidor en un programa de televisió, posem per cas d’entreteniment. Ell sempre estarà en mil coses alhora durant l’emissió d’un directe: rebent ordres des del control, saludant en veu baixa un convidat mentre li diu per on ha d’entrar, cridant l’atenció a algú de l’equip que està parlant amb un to de veu massa alt, dialogant a través de gestos amb un càmera que li està indicant que corregeixi la postura del presentador… A més li sobra temps per comprovar si ha rebut algun missatge. Es tracta d’una figura vital en un plató.. I mentrestant molts humanoides, aliens a tot això, estant a casa veient en mode passiu, subjectant la tauleta amb les mans, o veient un programa al televisor que presideix el menjador, criticant a les primeres de canvi en el moment que hi ha una cosa que no els quadra. Ja se sap que hi ha experts que no han trepitjat mai un plató.. Si en lloc de ser a casa ens trobem en un plató de televisió, de sobte apareix, no se sap d’on, la figura del regidor: un ésser humà que sol anar amb roba fosca, subjectant uns folis enrotllats en forma de canonet que acostumen a ser l’escaleta, amb un bolígraf a la butxaca i que l’està a punt de perdre, un microcasc només per a una orella, i a més va bé de veu com per dir bastantes vegades la paraula «previnguts». Fins i tot allarga l’última vocal: «Previnguuuuuuuts». Petita pausa, i segueix: «Aplaudimeeeents». I com si del Mago Pop es tractés, la gent aplaudeix.. He d’acabar aquesta columna perquè jo també tinc un regidor que en els moments fluixos se m’acosta i em diu: «¡Acaba el maleït article, que serà el millor de la setmana, caram!» Regidors de televisió: vostès tenen molt mèrit i és injust que gairebé ningú els dediqui una columna. Un plaer i moltes gràcies.
En els pocs dies que fa que escric en aquesta secció he insistit en el valor dels equips. Per molt ben considerat que estigui un conductor, presentador o, en definitiva, un comunicador, sigui del gènere que sigui, el mèrit sempre és de l’equip, perquè qui dona la cara no és un extraterrestre que tot ho fa bé ni és tan excel·lent perquè acabem dient: «És tan bo que aixeca una cella i es fica el públic a la butxaca». Una veritat universal, però a mitges.