Quan la pandèmia va obligar mitja humanitat a confinar-se, Dani Torrent va respirar alleujat: «Em va salvar la vida». El seu dia a dia frenètic, entre encàrrecs i classes, l’estava ofegant. Tancat sol a casa, enyorant el contacte humà, la intimitat amb altres persones i bevent del record, va retrobar-se amb un exercici que havia abandonat feia temps: «dibuixar sense objectiu». Això, diu, li va permetre «connectar amb les meves necessitats, equivocar-me, fer coses lletges, brutes que són les que m’ajuden a avançar». Es va donar permís, afegeix, per sorprendre’s, «per jugar». Quan va començar a compartir tot allò a les xarxes socials, la repercussió va ser tan «inesperada» que, avui dia, quatre anys més tard, aquesta obra, una petita part de la qual es reprodueix en el llibre Un dia, dues setmanes, tres mesos… (Cal·lígraf), s’ha escampat per mig món, entre ells racons insospitats com l’Aràbia Saudita, Iran o l’Extrem Orient. Aquesta eclosió permet al creador empordanès, per primer cop i després de tants anys, viure de l’art.
Quan la pandèmia va obligar mitja humanitat a confinar-se, Dani Torrent va respirar alleujat: «Em va salvar la vida». El seu dia a dia frenètic, entre encàrrecs i classes, l’estava ofegant. Tancat sol a casa, enyorant el contacte humà, la intimitat amb altres persones i bevent del record, va retrobar-se amb un exercici que havia abandonat feia temps: «dibuixar sense objectiu». Això, diu, li va permetre «connectar amb les meves necessitats, equivocar-me, fer coses lletges, brutes que són les que m’ajuden a avançar». Es va donar permís, afegeix, per sorprendre’s, «per jugar». Quan va començar a compartir tot allò a les xarxes socials, la repercussió va ser tan «inesperada» que, avui dia, quatre anys més tard, aquesta obra, una petita part de la qual es reprodueix en el llibre Un dia, dues setmanes, tres mesos… (Cal·lígraf), s’ha escampat per mig món, entre ells racons insospitats com l’Aràbia Saudita, Iran o l’Extrem Orient. Aquesta eclosió permet al creador empordanès, per primer cop i després de tants anys, viure de l’art.
Quan la pandèmia va obligar mitja humanitat a confinar-se, Dani Torrent va respirar alleujat: «Em va salvar la vida». El seu dia a dia frenètic, entre encàrrecs i classes, l’estava ofegant. Tancat sol a casa, enyorant el contacte humà, la intimitat amb altres persones i bevent del record, va retrobar-se amb un exercici que havia abandonat feia temps: «dibuixar sense objectiu». Això, diu, li va permetre «connectar amb les meves necessitats, equivocar-me, fer coses lletges, brutes que són les que m’ajuden a avançar». Es va donar permís, afegeix, per sorprendre’s, «per jugar». Quan va començar a compartir tot allò a les xarxes socials, la repercussió va ser tan «inesperada» que, avui dia, quatre anys més tard, aquesta obra, una petita part de la qual es reprodueix en el llibre Un dia, dues setmanes, tres mesos… (Cal·lígraf), s’ha escampat per mig món, entre ells racons insospitats com l’Aràbia Saudita, Iran o l’Extrem Orient. Aquesta eclosió permet al creador empordanès, per primer cop i després de tants anys, viure de l’art.. El que ha fet sobresortir aquesta sèrie és que Dani Torrent plasma les relacions humanes al llarg del temps, en aquest cas, relacions «queer», majoritàriament entre homes, per ser honest amb ell mateix, tot i que la voluntat és deixar «el gènere en segon pla, que tothom vegi una escena de tendresa en abstracte». Durant la recent presentació del llibre a Figueres, tot conversant amb el director del Museu de l’Empordà, Eduard Bech, l’artista va explicar que «molta de la iconografia que tenim de les relacions queer estan basades en la immediatesa, en la passió, el desig». Ell, però, s’ha fixat en aspectes més humans, en l’empatia amb l’altre, la cura i l’estima. Torrent ha fet palès que «tothom té dret a la felicitat» i ho ha fet a través de cossos deformats, no normatius, fora dels estàndards actuals, relacions interracials, ha defugit l’edatisme posant èmfasi «en allò que ens fa semblants i no diferents». Les combinacions quasi impossibles de colors no realistes, expressionistes, no només donen a les peces un to fresc, directe i sorprenent, sinó que fan que un públic més ampli s’hi senti representat.. Una escena d’intimitat quotidiana. / Dani Torrent. En aquesta obra, l’artista juga sovint amb l’ambigüitat i la intriga, que permet canviar el missatge a cada mirada, «per expressar el que està amagat, el que no és explícit». Partint d’un referent, siguin fotografies o sessions amb models, Dani Torrent opta «per desmuntar la imatge, interpretar-la» en un procés clarament expressionista, «un treball directe, immediat». A les teles, doncs, apareixen figures amb caps petits i quasi amagats, perquè «la intimitat no està feta per lluir», i mans sobredimensionades: mans que abracen, s’aferren, acaronen o protegeixen, mans que «expliquen una relació» i ho fan des de la subtilesa.. El llibre inclou cent seixanta-cinc peces, del miler que ha creat l’artista aquests quatre anys, presentats en quatre capítols que mostren l’evolució d’una relació. S’obre amb «Un dia» que recull «escenes d’amistat íntima» en què «dos homes trenquen la norma tàcita de no tocar-se». El segon capítol, «Dues setmanes», copsa «el flirteig, l’apropament innocent» mentre que el tercer, «Tres mesos» s’endinsa en els moments de passió. Finalment, «Quatre anys» presenta una relació consolidada «amb els petits gestos, sense haver de posar la nostra atenció al cent per cent en l’altre…».
