Marta Orriols va començar la seva carrera com a autora amb el recull de relats Anatomia de les distàncies curtes (Periscopi, 2016). A continuació, publicaria la seva primera novel·la, Aprendre a parlar amb les plantes (Periscopi, 2018), la qual li va proporcionar una gran visibilitat pública, especialment després de guanyar el Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’any. Li seguiria Dolça introducció al caos (Periscopi, 2020), La possibilitat de dir-ne casa (Proa, 2023) i, recentment, A l’altra banda de la por (2025), amb la que va participar el passat divendres al cicle Punt de Lectura d’Agullana, on va compartir detalls sobre la seva novel·la i el procés d’escriptura davant un públic de prop de cent persones.
Marta Orriols va començar la seva carrera com a autora amb el recull de relats Anatomia de les distàncies curtes (Periscopi, 2016). A continuació, publicaria la seva primera novel·la, Aprendre a parlar amb les plantes (Periscopi, 2018), la qual li va proporcionar una gran visibilitat pública, especialment després de guanyar el Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’any. Li seguiria Dolça introducció al caos (Periscopi, 2020), La possibilitat de dir-ne casa (Proa, 2023) i, recentment, A l’altra banda de la por (2025), amb la que va participar el passat divendres al cicle Punt de Lectura d’Agullana, on va compartir detalls sobre la seva novel·la i el procés d’escriptura davant un públic de prop de cent persones.
Marta Orriols va debutar com a escriptora amb el llibre de contes Anatomia de les distàncies curtes (Periscopi, 2016). Després arribaria la seva primera novel·la, Aprendre a parlar amb les plantes (Periscopi, 2018) que li va donar la gran projecció pública, sobretot després de rebre el Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’any. Li seguiria Dolça introducció al caos (Periscopi, 2020), La possibilitat de dir-ne casa (Proa, 2023) i, ara, A l’altra banda de la por (2025) amb la qual divendres passat va visitar el cicle Punt de Lectura d’Agullana i va desgranar secrets de la novel·la i del seu procés d’escriptura davant un centenar de lectors i lectores.. Fa pocs dies que es va fer públic que Planeta absorvia Edicions del Periscopi. A vostè, justament, Periscopi li va donar l’oportunitat de publicar per primera vegada l’any 2016 i el 2023 ja va fer el salt a Proa. Què en pensa de tot plegat?. Fa un parell de dies (divendres passat) l’editor em va trucar perquè ho volia explicar personalment als autors. Crec que quan et jugues les nòmines i les famílies que estan allà treballant, al final o has de tancar la paradeta o salvar-ho així. L’entenc, però sorprèn perquè hi ha les editorials independents i els dos grans grups i fa com ràbia, no per ells, sinó perquè el país no tingui més estructura perquè es puguin mantenir. Però és que la realitat és que la gent llegeix molt poc i, a vegades, la imatge que rebem dels catàlegs d’aquestes editorials petites, que ens encanten, sembla que tot va molt bé, que tenen molta presència als mitjans perquè són molt bons, però la realitat de lectors no és la mateixa. Ja es llegeix poc i el que es compra sol ser dels grans grups. En aquest cas, l’editor estava molt tranquil perquè havien tancat clàusules que marcaven molt les línies vermelles amb les quals ells continuaran contractant títols i, per part de Planeta, diuen que Periscopi els interessa perquè aporta prestigi dins el grup. Va passar el mateix amb Tusquets, ara de Planeta, i han aconseguit molt mantenir la seva línia. Tant de bo els sorti bé.. La protagonista del seu últim llibre, A l’altra banda de la por, és conservadora i restauradora al Museu Nacional d’Art de Catalunya, molt dedicada a l’art romànic. Tenint en compte l’actualitat de Sixena, no sé si ha estat una tria casual i què n’opina de la situació?. Ostres, sí (riu). És una decisió absolutament política i molt forçada. Al final has de mirar el que han dit tots els conservadors, que perillen les pintures i cal recordar que el patrimoni és de tots, que el lloc és important on les mantenen, tot i que el MNAC tampoc és l’ideal per cap de les pintures que hi ha, però que s’estiguin allà va ser per salvar-les de l’espoli, en aquell moment, sobretot nord-americà. Al final on estan millor conservades hauria de ser el seu lloc autòcton, però hi ha uns motius històrics perquè les de Sixena estiguin allà. Quan van treure les obres d’art del Museu de Lleida i se les van endur ja va ser un circ. Ho trobo tot molt poc justificat.. Que la Joana sigui conservadora té res a veure amb vostè?. Segurament sí perquè vaig fer història de l’art, no conservació, tot i que m’hagués agradat molt i malgrat que no m’hi he dedicat mai, me l’he guardat com a divertiment, el gaudeixo molt. Al MNAC hi vaig sovint i un dia d’estiu, de no sé quants anys enrere, sortia d’allà amb tots els paràmetres climàtics controlats i amb una serenor, perquè dins un museu sembla que el món s’atura, i a fora feia una calor horrorosa com ara, quan penses que el món s’acaba. Em va venir com una espurna, un pensament, que era curiós que acabés de veure unes pintures de més de nou-cents anys d’antiguitat perfectament conservades i que estiguem preservant el passat d’aquesta manera, per explicar-nos d’on venim, i que això ens sobreviurà a tots, i, en canvi, el present és la incertesa total. Vaig pensar que volia escriure sobre això, però que no era una història i me la vaig treure del cap. L’endemà, fregant una olla a casa, m’anava venint al cap aquest contrast del passat, el present i el futur a través de l’art i vaig dir-me endavant, que no sabia de què aniria la història, però que la protagonista treballaria en un museu i faria conservació. Amb tots els meus llibres m’ha passat, que parteixen d’una cosa molt petita, però, en aquest cas, m’hi vaig veure capaç a l’haver estudiat art i vaig pensar que documentant-me en gaudiria i, a més, podria entendre força. No va ser un esforç massa gran i m’ho vaig passar molt bé, sincerament.. «Estem preservant el passat per explicar-nos d’on venim i, en canvi, el present és la incertesa total». La Joana recorda la protagonista del seu anterior llibre, La possibilitat de dir-ne casa: dues dones en un moment vital d’impàs.. Sí, perquè te la imagines que està a punt de fer-ne cinquanta i són edats en les quals ja has viscut prou per portar molta cosa a les espatlles, haver tingut moltes experiències i encara ets molt jove i vols pensar que et queda molt futur al davant, però a vegades et trobes com estancat, com la Joana, que té la sensació d’haver fet tot el que tenia previst a la seva vida i, a part de treballar, què pot fer? En el llibre anterior, la Valentina fugia d’una mena de crisis personal i professional i de trobar-se a ella mateixa. Són aquests moments que passem tots a la vida i que, quan els plasmes en literatura, els accentues més. Crec que, no sé si és una sensació meva, el moment actual és molt de canvi en tot i encara et planteges més les coses des d’aquest punt de vista. Jo noto més la diferència en el missatge que està arribant del món, una cosa superhostil, d’incertesa i d’aquest discurs de la por i la necessitat d’emparar-te amb els teus per reservar el teu món perquè el de fora fa molta por. Cada vegada fem més aquestes introspeccions, de mirar-nos més endins.. És aquest sentiment de culpa per tenir una vida molt còmoda quan la resta és el caos?. Volia molt incidir en això perquè en el món occidental estàs tota l’estona rebent informació i ets conscient que tens uns privilegis, com la Joana que té una bona feina, un pis i uns fills sans, però, en canvi, no sabem gaudir d’aquests privilegis, tenim les nostres petites misèries que al costat d’això són absolutament res, som uns privilegiats i en som conscients, però ens hem de conformar que el món va malament i no hi pots fer res. Veus qui dirigeix el món i penses, què hi puc fer? Al llarg de la història hem viscut moltes crisis d’aquest tipus, però ara hi ha l’afegit de la crisi climàtica que és una por nova, una amenaça nova amb la qual sí que estem realment perduts.. La novel·la ens parla de la por a la vida que tots segurament compartim, però no expressem.. És potser el llibre amb què més gent m’ha dit que s’ha sentit molt identificada, gent de diferents edats i gèneres. En aquest sentit, és un llibre humà. A tots ens espanten aquestes pors irracionals que poques vegades les pots justificar. Ila societat, en aquests moments, s’alimenta d’aquest discurs de la por i penso que és molt dolent perquè paralitza. La por té aquest poder de fer-nos més submisos a tot allò que ens diuen. Al final, aquesta por generalitzada de fora comença a definir-nos com a societat, ningú es mou, ningú fa res.. L’escriptora Marta Orriols, fotografiada als jardins de la Societat d’Agullana. / Josep Ribas. Al llibre apareix l’art romànic que evoca tot això.. Va ser una època molt fosca, tot i que segur hi havia una part no tan fosca, i el que ens queda, aquestes pintures, van ser encarregades per l’Església. Ara tenim altres entitats que s’encarreguen per fer-nos anar per on volen amb el discurs de la por: des de grans entitats bancàries o tecnològiques. Abans era l’Església la que creava aquesta por per aconseguir més fidels. Per això m’anava molt bé el paral·lelisme.. La Joana té un món com molt ordenat, però sent que alguna cosa li manca, que el temps passa.. Quan sap que el seu exmarit (Biel) haurà de ser pare una altra vegada sent una tremolor molt fina, li mou alguna cosa pensar que tothom avança i ella queda fora de lloc. Com que continua tenint una relació molt maca amb ell, un amor que per a ella és molt vàlid, s’adona que ara serà massa forçat continuar formant part d’aquest home, si ell ja està establint una altra família paral·lela a la seva. Tot això fa una mica d’encenall per moure’s.. I apareix la figura d’en Mateu amb qui viurà una història fugaç, però que recordarà tota la vida.. Volia parlar de diferents tipus d’amor: el més clàssic amb en Biel i després aquest que la Joana es planteja que, si el fa durar, es convertirà en una història més banal, però si la mantenen així potser sempre haurà quedat preservada amb tot el que té d’extraordinària. Sempre penso que les històries d’amor més boniques són les que no s’acaben de viure del tot, que es queden com un record d’una cosa excepcional.. La Joana ho té clar.. Ella manté una lluita contra aquestes coses més convencionals, la rutina, el que fa tothom. Té un caràcter que li agrada ser molt ella i li irrita molt que li diguin el que ha de fer amb totes les decisions que ha pres a la vida. Aquí es troba una persona molt semblant a ella en aquest sentit i la llunyania fa que agafi una dimensió més romàntica i passional, però ella té clar que això no pot continuar i li agrada preservar la bellesa que ha tingut. Crec que el llibre és una petita oda a la bellesa en tots els sentits: per l’art, aquesta cosa d’aturar-te i fixar-te en el que et passa i viure-ho, però no voler-ho allargassar com un xiclet.. «Sempre penso que les històries d’amor més boniques són les que no s’acaben de viure del tot». Es coneixen al Japó.. Això és perquè quan em vaig documentar amb la Carme Ramells, cap d’àrea de restauració i conservació del MNAC i quan li preguntava coses de la feina que li agradava molt em parlava de la figura del correu: aquesta persona conservadora que acompanya l’obra fins que arriba d’un lloc a l’altre. I m’explicava viatges al Japó curiosos portant obra catalana. Em regalava escenes gratuïtament.. Hi ha un moment que fa un paral·lelisme entre la feina del conservador, de frenar l’envelliment de les obres, i aquell sentiment de culpa per no haver-ho detectat en els pares.. Quan anava naixent la novel·la i ella tenia definida la feina de conservadora, vaig pensar que era un paral·lelisme bonic, que ella és algú que cuida i ha cuidat i que a ella no la cuida ningú, que els gestos que van els conservadors i conservadores quan treballen em recordaven molt a una persona que cura la peladeta del genoll d’un fill. Aquest tema de les cures que recau molt sobre les dones. Ella va cuidar els seus pares, però quan ja estaven malalts i es penedeix de no haver estat allà quan els tenia vius i viure’ls més aquells darrers anys, una cosa que ens passa molt, que anem tot el dia de bòlit rere les feines i al final els pares et sembla que sempre hi seran i després, de cop i volta, ja estan malalts.. La Joana sent fascinació per la capacitat de transferència que tenen les obres d’art, sent que li transmeten un missatge a través del temps, és quasi una connexió espiritual.. Penso que al final el paper de l’art és aquest, explicar-nos a nosaltres al llarg dels segles. Quan estudies història de l’art o vas a un museu ho volem teoritzar tot tant que ens oblidem del paper més espontani de l’art, què és el que et diu una obra i et transmet. A mi em crida molt l’atenció quan estic davant un autoretrat i més si són d’èpoques molt passades perquè et vol deixar un missatge perquè s’està autoretratant com vol preservar-se en el temps. En el llibre és el de la Lluïsa Vidal, que em sembla extraordinari. Tot i ser molt petit té la mirada d’una dona que es rebel·la contra la seva època i et diu que no he tingut fills, no m’he casat, soc pintora i tinc el meu estudi. Aquesta convicció que la Joana sempre sent i que li serveix de petita empenta per prendre una decisió. Al final, és una excusa per parlar de com l’art, a vegades, precedeix la vida. L’art, per mi, ens ha de remoure i sovint, com passa amb la literatura ho posem en un pedestal tan elevat d’intel·lectualitat que fa por entrar-hi. Davant una obra, si no saps res, no passa res, deixa’t portar pel que et fa sentir.. Marta Orriols i Enric Tubert, coordinador del cicle, en un moment de la presentació del llibre. / Josep Ribas. Llegint la novel·la, es percep que té una gran cura del llenguatge.. M’ho pregunten molt, però jo no soc conscient. Cert que reescric molt, sobretot els acabaments dels paràgrafs perquè hi hagi una musicalitat, llegeixo molt amb veu alta per veure com sona, però mentre escric ho faig bastant a raig, la veritat. M’agrada molt que et puguis traslladar amb poques paraules a la imatge que jo tinc al cap. També que siguin llibres molt sensorials, que et facin sentir olors, ambients perquè a mi m’agrada molt trobar-ho com a lectora, aleshores ho intento fer, però no et sé dir com, és molt natural. Reescric molt i soc molt lenta escrivint perquè el meu mètode és posar-me a escriure i l’endemà quan hi torno, llegir-me el que he escrit el dia abans per entrar en aquest to.. Va començar a publicar aviat farà deu anys. Ha estat tot molt intens?. Sí i totalment inesperat perquè jo en cap moment de la meva vida vaig pensar que seria escriptora i em considero molt afortunada. He estat a prop dels llibres sempre, i quan era petita ja escrivia, però no m’havia plantejat mai publicar. Encara més, jo volia ser editora i quan vaig acabar la Universitat estava en una agència literària de matxaca, manegant drets i coses que no tenien res a veure amb l’escriptura, però m’ho passava molt bé a prop dels llibres. Però sempre estàs allà, llegint i escrivint per necessitat meva, mai per publicar.. Com va fer el salt a l’altra banda?. Quan vaig fer el primer llibre jo estava treballant en una feina d’administrativa que m’interessava zero i que m’hi passava tot el dia. Aleshores tenia nens petits i estava molt aclaparada pensant si la vida no era res més que això. Volia fer una formació d’edició, però aleshores no n’hi havia i vaig anar a parar a l’Ateneu Barcelonès on feien un curs d’escriptura. M’hi vaig apuntar pensant que estaria a prop de gent que li agrada escriure i el món del llibre. A més, ho feia en línia i escrivia de nits. El projecte final era fer un recull de contes. Jo en tenia un grapat d’escrits i un dia, amb aquell atreviment de no saber què hi havia a l’altra banda, vaig escriure a l’editor de Periscopi explicant-li que escrivia. Em va respondre un mail molt típic dient-me no de manera educada, però convidant-me a enviar-li un parell. Ho vaig fer i al cap de poc em va respondre que li enviés més material sense assegurar-me que em publicaria. Va passar mig any, jo no deia res, i em va escriure que em volia publicar, però que havíem de fer més contes, fer créixer més el llibre. Així va néixer Anatomia de les distàncies curtes (Periscopi, 2016).. No va ser l’últim amb Periscopi.. Els contes van arribar-li a l’editora Silvia Querini, que ara s’ha jubilat, però que estava a Lumen. Ella era d’aquestes últimes editores, que ja en queden poquetes, que els agrada trobar una veu que encara no sigui coneguda i fer-la créixer. Em va convidar a sopar un dia i em va dir que havia d’escriure una novel·la perquè si anava amb el director editorial i li deia que jo era una noia catalana que escriu contes i no la coneix ningú ni surt per la televisió, li diria que no, però si li deia que tenia un projecte de novel·la… Jo no en tenia cap i li vaig dir que no, però quan vaig arribar a casa vaig pensar que li havia dit que no a Silvia Querini. Li vaig escriure l’endemà per dir-li que ho faria. Així va començar tot.. Amb certa por, imagino, perquè afrontar una novel·la no és ben bé el mateix.. Pensava que no me’n sortiria, la veritat. I una cosa que al principi em feia molta cosa amb la primera i segona novel·la de començar a escriure sense saber on vas, sense fer escaletes ni res perquè no em sortien, ara ja s’ha convertit en imprescindible i diria que no sé escriure si no és amb aquest mètode. Si tingués la novel·la absolutament apamada no em divertiria. Hi ha una cosa que me n’he adonat amb l’escriptura i és que té a veure amb l’inconscient, com qualsevol expressió artística, suposo. D’una espurna acabes creant un univers i parlant de coses que són les teves obsessions, no és la meva vida, però acabes bolcant molt del que tu penses i la teva mirada al món. M’agrada més aquest repte, que l’escriptura et vagi portant a llocs que no sabies ni que volies anar a parar.. «D’una espurna acabes creant un univers i parlant de coses que són les teves obsessions, no és la meva vida, però acabes bolcant molt del que tu penses i la teva mirada al món». Potser és anar-se responent preguntes.. T’agafes d’un personatge per fer-ho i aquesta novel·la és potser la més exagerada. Les anteriors potser tenien un petit argument, però aquí és un tros de vida d’una dona en un moment determinat. Potser és un moment molt meu, ni molt menys la meva història, però vaig pensar, deixa’t anar i vas bolcant el que veus al món i t’afecta, les coses a les quals li dones importància, la manera que tens de veure ara l’amor d’una manera diferent dels amors bojos de joventut. M’anava deixant portar una mica per la Joana i va sortir la novel·la.. Quan llegeixes, hi ha una cosa curiosa i és la veu narradora que, de tant en tant, es va fent notar.. Això és un recurs que no m’havia passat mai i va aparèixer a la segona part de la novel·la. Me’n vaig adonar i em va agradar moltíssim i vaig tornar enrere i a la primera part en vaig posar una o dues. M’agradava molt el personatge de la Joana, em va costar trobar-la, però quan la vaig tenir em va agradar tant que era una manera de dir: és meva, us la cedeixo, però us acompanyo en aquesta lectura.. I escriure, què suposa per a vostè?. És una manera d’ordenar molt els pensaments. Pel meu caràcter em dona una distància que em va molt bé.. I d’una novel·la a una altra, es pren pauses?. Intento que sí i crec que és important perquè els meus personatges són en primera o tercera persona, com aquesta, però molt focalitzat en un personatge. Entres molt en el paper i per treure-te-la del cap… Ja em va passar abans amb la Paula (protagonista d’Aprendre a parlar amb les plantes) que era una història molt introspectiva, molt més que aquesta, i tot el que escrivia després em sortia la mateixa veu. Em calia deixar passar un temps i reposar aquest personatge.
