‘La Quijá’ és l’últim treball sota el segell de la coreògrafa i ballarina extremenya Paloma Muñoz, qui també l’ha dirigit, una feina apassionant que li exigeix al màxim: «M’agrada molt polir els detalls i això només es pot fer des de fora». ‘La Quijá’ es va estrenar fa tres mesos al Mercat de les Flors de Barcelona, on Muñoz és artista resident aquesta temporada i la vinent, i aquest dissabte (20 hores) es podrà veure al Teatre de Figueres i el 8 de febrer a Girona. La formació també visitarà el festival Dansa València, Teatros del Canal de Madrid, Mataró i, de nou, el Mercat.
‘La Quijá’ és l’últim treball sota el segell de la coreògrafa i ballarina extremenya Paloma Muñoz, qui també l’ha dirigit, una feina apassionant que li exigeix al màxim: «M’agrada molt polir els detalls i això només es pot fer des de fora». ‘La Quijá’ es va estrenar fa tres mesos al Mercat de les Flors de Barcelona, on Muñoz és artista resident aquesta temporada i la vinent, i aquest dissabte (20 hores) es podrà veure al Teatre de Figueres i el 8 de febrer a Girona. La formació també visitarà el festival Dansa València, Teatros del Canal de Madrid, Mataró i, de nou, el Mercat.
‘La Quijá’ és l’últim treball sota el segell de la coreògrafa i ballarina extremenya Paloma Muñoz, qui també l’ha dirigit, una feina apassionant que li exigeix al màxim: «M’agrada molt polir els detalls i això només es pot fer des de fora». ‘La Quijá’ es va estrenar fa tres mesos al Mercat de les Flors de Barcelona, on Muñoz és artista resident aquesta temporada i la vinent, i aquest dissabte (20 hores) es podrà veure al Teatre de Figueres i el 8 de febrer a Girona. La formació també visitarà el festival Dansa València, Teatros del Canal de Madrid, Mataró i, de nou, el Mercat.. Com definiria ‘La Quijá’? Vostè parla d’un retorn als orígens.. Per mi, ara, ‘La Quijá’ és una mena d’homenatge als orígens. Jo vaig començar treballant els meus orígens, però al final ha resultat una mena d’homenatge o re-evocació o romantització, també, d’uns orígens atàvics, com la memòria d’una terra molt antiga. Una mena d’homenatge a totes les vides que han passat per aquesta terra i per aquesta quijá. La quijá és aquest os de la mandíbula que trobo sovint al camp quan vaig amb el pare, molts ossos i cranis d’animals, i per mi representa quantes vides han passat per aquests forats o quins esperits porta l’aire d’aquest territori. És evocador. Però el que té ‘La Quijá’ és que t’arrossega, t’agafa l’energia del grup i et transporta.. Amb aquest muntatge proposa un retorn al cos en plural, com a col·lectiu.. La peça està molt inspirada en els costums del poble del meu pare, Zarza-Capilla, a Extremadura, on fan una processó, los Auroros. Sortim a les cinc del matí a cantar fins que es fa de dia. És preciós. I encara que no sigui religiosa, com és una tradició, em toca, perquè tenim la voluntat de no deixar morir les coses. Zarza-Capilla és un poble de l’Espanya buidada amb poc més de quatre carrers, construït després de la Guerra Civil perquè l’original va quedar arrasat, l’aviació hi feia proves. Va ser quasi com Guernica, el van rebentar. I, com deia la meva àvia, els que tenien «zapatos finos» van poder reconstruir les cases el 1948 i pels «zapatos gordos» Franco va fer un nucli nou un quilòmetre més avall. Així el poble està dividit. El 1962, però els veïns començaren a marxar. Tota una generació se’n va haver d’anar i el poble no s’ha acabat mai de desenvolupar. I els que vam marxar, tornem sempre perquè la terra, els orígens, d’alguna manera, t’agafa molt fort. Hi ha una connexió amb alguna cosa, més primària, més bàsica que, a vegades, necessitem molt: tornar i tocar de peus a terra. I junts continuem fent aquestes tradicions perquè això no mori, perquè allà hi ha una força molt maca de la gent que vol continuar junta i no deixar que els seus orígens desapareguin. I a ‘La Quijá’ tenim això, però, a més a més, hi ha una fisicalitat molt extrema en què els ballarins han de recolzar-se els uns amb els altres per poder suportar aquesta pressió física, de resistència. És una part molt exigent, però sents la força de la col·lectivitat, la connexió.. «A ‘La Quijá’ tenim això, però, a més a més, hi ha una fisicalitat molt extrema en què els ballarins han de recolzar-se els uns amb els altres per poder suportar aquesta pressió física, de resistència». Vostè on va néixer?. A Badajoz i vaig venir a Barcelona quan tenia disset anys. Em vaig formar a l’Institut del Teatre i després vaig estar a I.T. Dansa tres anys, amb el coreògraf Ramon Oller i amb Thomas Noone Dance i Norrdans. En acabat ja vaig fer el grau superior de coreografia quan tenia trenta anys.. L’empenyia el desig de crear?. Sempre m’havia agradat molt inventar balls, però mai m’ho havia plantejat seriosament. Va haver-hi un moment que em vaig cansar de fer balls d’altres i vaig viure un moment de reset. Després vindrien les ganes de tenir fills, d’establir-me una mica. De fet, vaig fer el primer del grau embarassada i no em desconnecto del tot de la meva professió, però em va picar les ganes de fer coreografies i, de mica en mica, es va convertir en una passió, una meta. Volia fer coses amb molta gent, ho tenia clar, no m’agrada fer solos.. ‘La Quijá’ es pot veure aquest dissabte a Figueres i el proper 8 de febrer a Girona. / Sílvia Poch/Tristán Pérez-Martín. Com va ser el procés de creació de ‘La Quijá’? Crec que els ballarins que actuen també van participar-hi.. Per les meves peces parteixo sempre del cos perquè he estat ballarina i, de vegades, entenc millor les coses si les ballo i no les penso tant o les penso des del cos. Aquí hi ha tota una reflexió física i una forma de ballar entorn els ossos, les cavitats, el moll de l’os. D’aquí surt tot el material de ‘La Quijá’. La creació parteix de jo proposar uns materials i del retorn que em dona la persona que tinc al davant, amb el seu cos i pensament. És una mena de ping-pong. Hi ha molt d’ells (els ballarins) a la coreografia i, de fet, els vaig fer escriure, reflexionar al voltant dels seus orígens, com els percebien a escala sensorial perquè ells fessin també el seu propi univers dins de ‘La Quijá’. Això fa que ho sentin molt seu i és un homenatge a tots els orígens, a aquestes vides passades, a l’ADN que hi ha en un territori, que pot ser el meu, però també el teu.. També ha comptat amb la col·laboració del Niño de Elche.. Amb Paco (Francisco Contreras) vaig estar conversant molt perquè té una visió, com ell diu, molt heterodoxa del fet artístic, i m’agrada molt parlar amb ell de folklore. Va ser una temporada d’agafar referents amb ell i després va venir a fer un taller d’aire. Perquè ens fixàvem molt en les cavitats dels esquelets, què era el que hi ressonava i va sortir la veu. Amb ell vam treballar què era el que passava quan tu deixaves el canal de la boca i de la gola obert i com ressonava l’aire i quines memòries físiques i d’imatges duia aquest aire en moviment. I això està a la peça, és clar. Hi ha molt so en directe, com en totes les meves peces. Per mi és un moviment més, una manera que el moviment es torni 3D.