Florence Crolet, els seus fills Caroline i Antonie, de 7 i 5 anys, així com els seus sogres Romand Aimé Romand i Anne-Marie Romand. Els seus noms, avui, quasi ningú els recorda, però sí el de Jean-Claude Romand (1954), marit, pare i fill de tots ells, i també la persona que a principis de gener de l’any 1993 els va assassinar a sang freda en constatar que la mentida sobre la qual havia edificat la seva existència els últims vint anys estava a punt de fer-se pública. L’escriptor Emmanuel Carrère estremit i subjugat, al mateix temps, per aquesta història, va dedicar sis anys, que descriu com «un malson», per publicar ‘L’adversari’, que el 2022 Marc Artigau, Julio Manrique i Cristina Genebat van adaptar per dur-la als escenaris, una versió estrenada al Temporada Alta de Girona i que es veurà diumenge, a les sis de la tarda, al Teatre de Figueres amb uns magnífics Pere Arquillué i Carles Martínez.
Florence Crolet, els seus fills Caroline i Antonie, de 7 i 5 anys, així com els seus sogres Romand Aimé Romand i Anne-Marie Romand. Els seus noms, avui, quasi ningú els recorda, però sí el de Jean-Claude Romand (1954), marit, pare i fill de tots ells, i també la persona que a principis de gener de l’any 1993 els va assassinar a sang freda en constatar que la mentida sobre la qual havia edificat la seva existència els últims vint anys estava a punt de fer-se pública. L’escriptor Emmanuel Carrère estremit i subjugat, al mateix temps, per aquesta història, va dedicar sis anys, que descriu com «un malson», per publicar ‘L’adversari’, que el 2022 Marc Artigau, Julio Manrique i Cristina Genebat van adaptar per dur-la als escenaris, una versió estrenada al Temporada Alta de Girona i que es veurà diumenge, a les sis de la tarda, al Teatre de Figueres amb uns magnífics Pere Arquillué i Carles Martínez.
Florence Crolet, els seus fills Caroline i Antonie, de 7 i 5 anys, així com els seus sogres Romand Aimé Romand i Anne-Marie Romand. Els seus noms, avui, quasi ningú els recorda, però sí el de Jean-Claude Romand (1954), marit, pare i fill de tots ells, i també la persona que a principis de gener de l’any 1993 els va assassinar a sang freda en constatar que la mentida sobre la qual havia edificat la seva existència els últims vint anys estava a punt de fer-se pública. L’escriptor Emmanuel Carrère estremit i subjugat, al mateix temps, per aquesta història, va dedicar sis anys, que descriu com «un malson», per publicar ‘L’adversari’, que el 2022 Marc Artigau, Julio Manrique i Cristina Genebat van adaptar per dur-la als escenaris, una versió estrenada al Temporada Alta de Girona i que es veurà diumenge, a les sis de la tarda, al Teatre de Figueres amb uns magnífics Pere Arquillué i Carles Martínez.. Marc Artigau, que la setmana passada va ser a Figueres per parlar d’aquest treball, explicava que a l’hora de fer l’adaptació jugaven amb l’avantatge inicial de conèixer molt bé els llibres i estil de Carrère. També d’haver fet abans uns quants projectes junts, com ‘E.V.A’. per T de Teatre. «Veníem d’adaptar ‘Carrer Robadós’, que també era una novel·la (de Mathias Enard), i estàvem envalentits perquè havia sortit bé, vam tenir un Max i teníem ganes de tornar a treballar amb la narrativa, però vam patir molt, pensàvem que no ens en sortíem», confessa. Enmig del procés van trobar el desllorigador i, sobretot, la «idea fundacional»: que fossin dos actors a escena. Així, Carles Martínez interpreta a Romand i Pere Arquillué es posa a la pell de Carrère i la de molts altres personatges: la dona de Romand, el seu millor amic, una periodista… Aquest paper, a més, li va valer a Arquillué un premi Max. «El que fa un escriptor, en el fons, és donar veu a tots els personatges, col·locar-se en el cos i la ment de l’altre, però a nosaltres ens interessava molt, des de l’adaptació, què li passava a l’autor, quin punt de vista prenia a l’hora d’enfrontar-se amb un material com aquest».. El fet de conèixer molt bé tota l’obra de Carrère ha permès als adaptadors, que van partir de la traducció al català de l’original feta per la mateixa Genebat, incloure a ‘L’adversari’, fins i tot, fragments d’altres llibres seus i «coses que Carrère explicava en una frase o dues, en teatralitzar-les, li donem una mica més d’espai per introduir aspectes que ens interessava dramatúrgicament pel relat».. Marc Artigau, dramaturg i un dels adaptadors de l’obra, conversant amb Magda Bosc als Caputxins, la setmana passada. / Jordi Blanco. Marc Artigau admet que ell mai ha viscut una obsessió com la que va viure Emmanuel Carrère fa vint anys amb aquest cas. De fet, l’escriptor francès no deixava de llegir ‘A sang freda’ de Truman Capote, un altre autor atrapat pel cas real que narrava. «Jo crec que Carrère veu una història fascinant i, en el fons, una cosa que a tots ens rebota, que és que tots som uns impostors, d’una manera o altra: el fet de decebre als altres, què projectem en ells, què volem explicar de qui som, sempre som ponderats, no cometem errors, som empàtics, som feliços, estem alegres i tot en un món en què la pantalla pren tant de protagonista», argumenta Artigau. Això és el que feia Jean-Claude Romand, en un temps sense mòbils, «mostrant una vida en la que era metge i treballador de la OMS i mantenint un tren de vida molt alt» gràcies a la confiança que era capaç de transmetre.. Emmanuel Carrère escriu el text en primera persona posant-se ell dins el relat. L’autor va arribar a visitar en una ocasió a Romand a la presó i es va cartejar en nombroses ocasions amb ell. Marc Artigau admet que aquest punt de vista «és un risc absolut». A ell, el gènere de l’autoficció no el convenç i afirma: «El tel de la ficció ens embolcalla d’una llibertat que ens porta a explicar moltes més coses que si ens posem molt en primer terme, col·loca en primer lloc la moral. A mi el que m’agrada de la ficció és que no s’estableixi a través d’una resposta sinó d’una pregunta». En el cas de L’adversari, diu, una de les preguntes vitals que planteja és «qui som i quina capacitat tenim d’enganyar-nos i enganyar». Artigau percep el teatre com «un joc molt de debò, però dotat amb una paraula de seguretat, que és la ficció, i a través d’ella pots articular discursos molt més valents i atrevits en un temps que només volem ser dogmàtics».. Marc Artigau, que actualment està escrivint un text molt immersiu pel Projecte Ingenu que s’estrenarà el març, va seguir de prop la construcció de L’adversari. No amaga la fascinació que sent davant el joc teatral que despleguen els dos actors a l’escenari, però sobretot per Carles Martínez «qui dota a Romand d’una humanitat i, al mateix temps, de la seva monstruositat». El dramaturg no oblida que l’adversari és com s’anomena el diable a la Bíblia: «Romand és un pobre diable, però aquests són els més perillosos perquè no els pots llegir al primer moment».